LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 33

El país dels traductors

En els darrers temps he passat molta estona envoltat de traductors i traductores, que són els més maltractats dels creadors literaris i que són, a la vegada, els homes i dones que fan que en el nostre país poguem tenir un plus d’imaginació gràcies a que ens acosten altres móns, altres formes de pensar, altres realitats. Certament, en un temps com el nostrat en què el domini de llengües estrangeres és limitat –de fet, crec que mai no s’arriba a dominar bé una llengua estrangera, perquè és impossible pensar o expressar sentiments en una llengua no materna, vull dir que per molt bilingües que siguem sempre fem l’acte de la traducció encara que sigui instintiu- i per tant no som capaços de llegir tot el que es crea en altres llengües que no sigui la pròpia i com a màxim dues o tres més, la feina dels traductors és del tot capital. Aquest país nostrat és un país de traductors, d’excel·lents traductors. I si bé és cert que en un principi hi havia molt d’amateur en la professió, de cada vegada tenim més i millors professionals que ben sovint són desprestigiats per la indústria que no col·loca els seus noms en llocs ben visibles i que sovint paga tard i malament quan ells estan contribuint a la creació d’un país millor i més lliure.

Gràcies a la lectura de la tesi d’Àlex Martin dedicada a Manuel de Pedrolo, Rafel Tasis i Jaume Fuster, he pogut descobrir molts aspectes sobre les misèries editorials a què van haver de front els tres pares de la novel·la negra en català. La tesi de l’Àlex, que a més a més ha tengut la valentia de presentar-la en català en una universitat com Salamanca i que ara pot refregar el seu cum laude per la cara de qui durant molts anys li feia befa per això, és impecable i estremidora en alguns passatges. Es impactant veure com el Rafael Tasis, en el París ocupat, es dedicava a traduir novel·les de Simenon a marxes forçades –en castellà- fins a un ritme endimoniat de 14 en 4 mesos, mentre en Simenon no parava de produir i ell veia que mai no aconseguiria treure’s la feina de sobre.

En el cas de Pedrolo de tots és conegut la seva vocació editorial i la creació de la Cua de Palla, possiblement una de les millors col·leccions de novel·la negra mai publicada, però en la qual també s’ha de reconèixer que les traduccions són bastant millorables. Això sí, aquella col·lecció va servir perquè tota una generació que venia després començàs a escriure novel·la negra en català adaptada a la realitat social del nostre país. I només per això les feines de Tasis i Pedrolo i del mateix Jaume Fuster en el camp editorial són de primer ordre.

Per sort, avui en dia els traductors de cap al català són molt més professionals que aquests pioners de la novel·la negra i s’acosten molt més al model de l’excel·lència dels traductors de la Bernat Metge que ens deixaren un llegat cultural de primer ordre gràcies a les seves versions de clàssics grecs i llatins, clar que entre els traductors hi havia primeres espases com Miquel Dolç o el grandíssim Carles Riba, l’únic capaç de plasmar en català els versos homèrics. Un dels motius que poden explicar l’excel·lència de la nostra cultura és, precisament, haver tingut una col·lecció com la Bernat Metge, un prosista com Josep Pla i les novel·les negres de la Cua de Palla. Amb això ja n’hi ha prou per començar a posar els pilars d’una cultura arrelada d’una banda a la tradició mediterrània, d’una altra al seu propi paisatge i tarannà i com a tercer pilar interconnectada amb el món actual i la crítica social. La col·lecció Bernat Metge, a despit de les barrabassades que després va fer el seu màxim impulsor, el senyor Cambó. Reconeguem-li el mèrit: hi ha cultures europees que no tenen els clàssics grecs i llatins traduïts a la seva llengua i això és un mèrit de primer ordre, perquè gràcies a la Bernat Metge els herois i els Déus parlen en català i no en un català qualsevol, sinó en el català d’alguns dels més excelsos poetes.

En els darrers temps la indústria s’ha normalitzat i amb aquesta normalització també ho ha fet la feina dels traductors. Evidentment, hi ha editorials que paguen millor unes que les altres i editorials que tracten millor als traductors unes que les altres. També hi ha traductors millors i pitjors. El que sí que és cert és que encara no tenim un bon sistema per buscar les traduccions. Els catàlegs de les biblioteques i de les llibreries de casa nostra encara no permeten fer recerques per traductors. Jo ja conec gent que en anar a una llibreria el que fan és cercar el nom del traductor i comprar el llibre en funció del respecte i la credibilitat que els hi mereix, independentment de l’autor i del títol. I posats a fer, davant l’allau de novetats que omple cada dia els prestatges i les taules de les llibreries, no em sembla un mal criteri.

Hi ha pocs premis destinats a la traducció literària i potser se l’hauria d’estimular més com a propi gènere, i fins i tot tenim l’escola catalana de traductors del portuguès que té les seves arrels a Mallorca i un dels responsables màxims en la figura de Perfecto Cuadrado, excels professor de Zamora sur Mer, que és com signa bona part dels seus correus electrònics aquest home que ha fet més per la difusió de la cultura portuguesa que moltes campanyes internacionals i que avui per avui és el director del Centro de Estudos do Surrealismo Portugués que dirigeix amb mà ferma en els trajectes entre Mallorca i Vila Nova de Famalicão. És a dir, un professor de Zamora que viu a Mallorca dirigeix una fundació portuguesa dedicada al surrealisme... doncs això, l’ombra de Perfecto Cuadrado és tan allargada que arriba fins a Biel Sampol, Marta Ferré, Nicolau Dols, Antoni Xumet... i altres traductors del portuguès vinculats a Mallorca, però que no són els únics perquè a Catalunya tenim altres traductors del portuguès ben notables com el Joaquim Sala, el Pere Comelles, o el Joan Casas...

De totes maneres, hi ha dos traductors especials que tenen en comú moltes coses i una d’elles és haver acostat al català l’obra de Robert Louis Stevenson. Es tracta de Joan Sellent i Dolors Udina. Vaig coincidir amb els dos el dia 28 d’abril a l’Espai Mallorca per presentar un llibre sensacional com és Els mars del sud de l’Stevenson, que havia traduït la Dolors. L’edició ha anat a càrrec de l’editorial El Salobre, que és un d’aquests petits miracles culturals que passen de tant en tant a Mallorca i que té al darrere a un dels malalts de lusofilia, el poeta i traductor Antoni Xumet. L’edició del llibre d’Stevenson és modèlica, i la traducció de la Dolors Udina és impecable. Stevenson és un dels grans genis de la literatura i possiblement un dels que millor fa el pas de la literatura del segle XIX al XX amb la seva concepció de la barreja d’estils. Els mars del sud és una clara mostra de com es barreja la ficció i la no ficció i com el mateix llibre pot ser novel·la, dietari, llibre de viatges, tractat d’antropologia, recull de llegendes i catàleg de llocs paradisíacs. És un llibre d’una modernitat absoluta que en català sona meravellosament bé gràcies a la tasca d’Udina.

Amb Joan Sellent el deute és encara més gran, ja que ell és el traductor –entre moltes altres coses- del millor llibre que mai s’ha escrit, L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson. És una vergonya que en el nostre sistema educatiu es consenti que hi hagi gent que arribi a la universitat sense haver llegit aquest llibre –ep, i sencer, res de les desgràcies editorials de llibres escapçats-. Que considerem que aquest és un dels millors llibres de tots els temps és una de les poques coses que tenim en comú un servidor i un personatge tan sinistre com Fernando Savater –que tot i això té algun llibre sensacional com és Criaturas del aire-. Doncs Joan Sellent i Arús és el responsable que poguem llegir aquest llibre en català (és quelcom que s’ha de fer cada dos anys) i per això el meu agraïment ja arriba a proporcions siderals. La feina acuradíssima de convertir un llibre tan complex com és L’illa del tresor en quelcom que soni i que olori a mar, pirates, illes i navegació com ho fa la versió del Joan Sellent és un miracle. I no oblidem que el seu avi ja va traduir aquest llibre, o sigui que la fixació per Stevenson ve de lluny.

Parlem de llibres i parlem de mar, d’Stevenson i de la infantesa. Jo que ara sóc tan agnòstic com puc –els ateus, en realitat són tan creients com els creients, perquè ells creuen fermament que Déu no existeix, la qual cosa ja és una creença, mentre que els agnòstics tenim un punt més de bon vivant, de fer la viu-viu i que no ens emprenyin, preocupem-nos de problemes menors i ja ens ho trobarem- vaig fer la comunió en el seu moment, quan tenia onze anys i sabia que l’única cosa que m’interessava de tot això eren els regals. Els meus pares devien tenir amics savis perquè de la comunió hi ha dos regals que sempre recordaré: la bicicleta que em va donar una certa autonomia vital en un poble com el Pla de Na Tesa i una fantàstica col·lecció de llibres que era un enciclopèdia de països de lloms blaus i fantàsticament ben editada i una col·lecció de clàssics juvenils de tots els temps on els dos llibres que més destacaven eren L’illa del tresor de l’Stevenson i L’illa misteriosa del Juli Verne. No cal dir que han estat els meus llibres preferits i els que més he llegit i rellegit al llarg de la vida, especialment el primer.

Vaig guardar-me el llibre d’Stevenson per llegir-lo a l’estiu a bord del Ballaruga i a poder ser en aigües de Cabrera. Mai no he gaudit tant una lectura com aquella primera vegada amb Stevenson al maig d’un dels meus paradisos de la infantesa. Per això quan veig la porqueria que fan llegir en molts de casos a les aules de primària i secundària m’entra urticària. Hi ha un llibre sensacional, meravellós, escrit per aquest home que és un prodigi per a una cultura com la nostra: Vicenç Pagès Jordà. Es tracta de De Robinson Crusoe a Peter Pan, un cànon de la literatura juvenil. És l’únic llibre que crec que hauria de ser de lectura obligatòria per a tothom que tengui alguna cosa a veure amb l’ensenyament: des del ministre del ram fins al darrer dels professors que acaba d’entrar a la llista de substitucions de secundària. Si es fes llegir els llibres que proposa en Vicenç a la secundària i s’aprofitassin les seves propostes didàctiques, un altre món seria possible. I tot gràcies als traductors que ens han aportat la riquesa de la literatura universal a la nostra llengua.