LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 32

Violències II (El Raval)

Al barri xinès de la ciutat de Barcelona sempre s’hi han explicat les histories més dures i inversemblants però certes. És un barri fet de carrerons que exhalen misèries i on la sang hi ha corregut a balquena, fins i tot des dels temps llunyans en que el hi havia el fabulós romànic de Sant Pau del Camp situat precisament al camp, fora per complet de la ciutat. Ara és part del centre històric de la ciutat. El Raval, com tots els Ravals, va néixer fora de les murades de la ciutat antiga, més enllà de les Rambles, llit d’aigua que marcava el límit entre la seguretat de la Barcelona segura entre les seves murades –segura i de cada vegada més insalubre a mesura que hi anaven augmentant els seus habitants, que es multiplicaven de forma exponencial- i l’exterior, el camp, el món on els cavallers sortien a recórrer les seves aventures i on el poble pla sortia a córrer les seves desgràcies. Avui en dia el monestir encara hi és i fan pagar entrada per visitar-lo. És un dels pocs espais amables que queden en aquesta contrada barcelonina ara que ja tot forma part de la gran Barcelona, una vegada que s’han fagocitat Sants i Sarrià i la vila de Gràcia, ara que Barcelona ja ocupa un espai sense solució de continuïtat fins a l’Hospitalet i el Prat i Badalona per l’altre costat i no se suma al Vallès perquè gràcies a Déu hi ha Collserola pel mig que aporta una mica d’aire i de verd a la ciutat. El Raval és el Raval des de fa molt poc temps. Ignoro si abans ho era i és molt possible que sí, però després va passar a ser el districte cinquè o el barri xinès, depenent de qui era el qui parlava de Barcelona. Era un lloc on fins i tot hi vivia una vampira en el carrer Ponent, la famosa Enriqueta Martí, que ha donat material per a novel·les excelses com la de Marc Pastor, La mala dona, que ens va descobrir la corrupció i el dolor de la Barcelona del 1912, l’Enriqueta Martí que vivia al carrer que ara és de Joaquim Costa, i mira que era maco això del nom del carrer de Ponent, però mira, les ciències avancen que són una modernitat, que deia aquell, el mateix carrer amb noms diferents i on abans l’Enriqueta segrestava nens per prostituir-los per als rics de la ciutat ara hi ha bars on colles de pseudointel·lectuals devoren gin tònics i fums intentant convèncer algú per no acabar la nit en companyia d’un llibre de Cortazar o escoltant tristes cançons passades de moda dels Dire Straits.

La violència al Raval és brutal i té un doble caire: l’institucional i el social. Una de les principals necessitats que ha tengut Barcelona en els darrers anys ha estat acabar amb la imatge perjudicial dels seus barris més conflictius i per això la inversió pública en infraestructures ha estat brutal: la creació del Museu d’Art Contemporani de la Ciutat; la facultat de Geografia i Història, el CCCB... tot això a la part Nord del barri. La inversió pública ha atret també la inversió privada: la llibreria la central del Raval, la seu del grup 62, l’Espai Mallorca, la reforma del teatre Goya... tot per donar una nova vida a un barri on hi havia viscut el més tronat de la bohèmia nostrada i on ja no queda res dels futbolins del carrer Tallers on en els anys setanta el Roberto Bolaño somiava amb ser un gran escriptor. Per sort, salvats de l’especulació brutal que ha comportat també la instal·lació de la universitat Ramon Llull , hi queden alguns bons restaurants com Ca l’Estevet, que encara té el seu aire encantador i de nostàlgia, i algunes places que si bé han mudat la fesomia no ho han fet pas tant, com la del Padró, territori d’infantesa d’escriptors com Manuel Vázquez Montalbán o Jaume Fuster per posar només dos noms sobre el tauler d’escacs. La violència institucional també té noms de carrers: la Rambla del Raval que va tirar a terra cases i més cases, la futura filmoteca o l’hotel Barceló, a la vora de la plaça de Manuel Vázquez Montalbán, dura com tota la pedra que hi ha en aquesta ciutat que no ha entès encara que el concepte plaça és molt vague i permet múltiples possibilitats més enllà del ciment i la duresa i la desgràcia. Aquesta violència institucional és la que ha convertit un restaurant com Casa Leopoldo en un restaurant de luxe –abans hi anava el Carvalho a les novel·les, ara dubto que pogués pagar-ne el preu a no ser que acabàs de resoldre un cas sucós i ben pagat- i la que ha expulsat a milenars de persones fora de les seves cases, això sí, en un període més dilatat de temps que no la barbàrie que va suposar la creació de la Via Laietana i l’especulació que se’n va derivar. Ara aquesta intervenció pública que ha posat de moda verbs com ravalejar i que ha fet que aquesta sigui una de les zones de la ciutat més multiculturals –hi ha qui entén la multiculturalitat com una gran avinguda on pots trobar quinze restaurants de shawarma, dos xinesos i una freiduria andalusa- ha aconseguit crear dos Ravals molt diferents, el Raval Nord, per sobre del carrer del Carme, i el Raval Sud, per sota, on continua havent-hi una bona mostra del que era aquest barri xinès de la ciutat, amb les prostitutes al carrer Robadors –i propers- que ara són noies silencioses de l’Est d’Europa o de Nigèria, o ionquis que passegen els seus protocadàvers per les voravies reclamant una dosi a qualsevol preu. El Raval Sud s’ha convertit en el lloc on s’exerceix la violència social, la privada, la que consent que hi hagi propietaris de pisos que fan pagar milionades als llogaters només perquè són vinguts de fora i estan en una situació desesperada que els fan compartir cases amb moltes persones més per tal de poder estalviar al màxim i envair doblers de cap a casa.

Són les mateixes persones, aquestes de l’especulació, que han propiciat el despoblament del barri, que fan que hi hagi de cada vegada més persones grans que ja no reconeixen els indrets on han viscut tota la vida, que no saben a qui acudir si els passa alguna cosa. El Raval Sud és avui per avui el més semblant a una ciutat àrab on tampoc no hi ha solidaritat entre els veïns, entestats en una més de les seves lluites absurdes entre les diferents comunitats, en aquest cas per fer-se amb el control dels negocis, entre els paquistanesos i els magribins, que de vegades ha acabat amb sang i sense cap preocupació social en els mitjans ni en la resta de la comunitat –de fet, no és res més que una nova manifestació del mentre es matin entre ells a mi ja m’està bé que ja hem vist altres vegades-. La violència social és la que permet que en pisos infames hi visqui una dotzena de persones, que hi hagi noies que es prostitueixen al carrer amb temperatures baixíssimes forçades per màfies i proxenetes, i que hi hagi una religiositat de cada vegada més brutal planant per sobre de les llibertats individuals de les persones: mesquites plenes des d’on es transmeten missatges ben perillosos i gens conciliadors que fan que les dones continuïn sent submises i que la democràcia no sigui precisament el millor dels valors possibles ni la menys dolenta de qualsevol forma de govern possible als ulls d’aquesta gent. La violència social s’exerceix cada dia en un barri on molts ciutadans de Barcelona no s’hi endinsarien mai i que està ple de petits secrets i tresors com la llibreria Milà o com el Mesón David –on fan el millor lechazo de tot Barcelona i on les taules de fusta dura i noble et reconcilien amb l’essència de la vida- o com la redacció de vilaweb i del Punt, dos dels prodigis culturals d’aquest país nostrat o l’escola oficial d’idiomes i el Museu Marítim. La violència social és la que ha creat barris d’exclusió mentre s’esperen noves operacions urbanístiques i requalificacions que permetin convertir el Raval, el districte cinquè, el barri xinès, en una nova zona bona de la ciutat, perquè aquí sempre ens movem així, a cop de talonari i de gran inversió. Per ventura la maleïda crisi haurà servit per repensar el futur en un lloc on s’exerceix la violència de forma quotidiana i on, potser, una altra manera d’entendre les ciutats és possible.