ANTONI MARIMON, GRAN ARTICLE

El president maleït
Antoni Marimon

Hi ha un president d’Amèrica del Nord que Obama mai no esmentarà: Jefferson Davis. De fet, amb ell serien 45 els presidents dels Estats Units. Però, és clar, Jefferson Davis no fou exactament un president més dels Estats Units, sinó l’únic president dels Estats Confederats d’Amèrica (1861-1865). De totes maneres, bé es mereix una nota a peu de pàgina o entre parèntesi al costat del seu, diguem-ne, homòleg, Abraham Lincoln. Però no, els llistats de presidents i la història oficial han bandejat aquest personatge. Ja se sap, vae victis!, i no és que nosaltres poguem donar exemple perquè els nostres llibres de text encara "obliden" esmentar que l’arxiduc Carles d’Àustria fou un autèntic Carles III per a l’antiga Corona d’Aragó! De la mateixa manera, entre el 1862-1865, Jefferson Davis fou seguit amb entusiasme per onze estats i més de nou milions de persones.

Com Lincoln, Davis era tot un personatge, i no estava mancat de nombroses virtuts. Encara que nascut a Kentucky, la seva família aviat es traslladà al Sud, a Mississipi. Optà per la carrera militar i fou destinat a l’Oest, on lluità en diverses campanyes contra els indis. El 1835, deixà l’Exèrcit i es convertí, amb no gaire èxit, en un plantador esclavista del sud. Alguns anys després, el 1845, va esser elegit membre de la Cambra de Representants i destacà per una defensa abrandada de l’esclavatge però també dels drets dels estats en contra de la Unió, és a dir, de la primacia d’una idea confederal per sobre del federalisme oficial. Però aleshores encara semblava que el nord i el sud podrien conviure en pau al si de la Unió. De fet, tornà a l’Exèrcit per participar en la guerra contra Mèxic, que era impulsada sobretot pels estats del sud i, després, fou senador i, sorprenentment, ministre de la Guerra (1853-57).

En aquells anys, i sobretot quan deixà el càrrec de ministre, es va convertir en un dels principals ideòlegs del sud. Segons Davis, la qüestió de l’esclavatge era una excusa del nord industrial per explotar el sud agrari, una mica com si fos el Tercer Món dels Estats Units. En conseqüència, i en paraules seves, "ens hem de separar pacíficament i tractar de no tacar els camps de batalla de la revolució amb la sang de la guerra civil". Enèrgic i bon administrador, actiu i intel·ligent, Davis era més aviat progressista, excepte, és clar, en el tema de l’esclavatge. Però també era molt orgullós i extremadament caparrut, de manera que va dirigir la lluita de la Confederació fins i tot quan ja no hi havia cap possibilitat d’èxit. Elegit president de la Confederació el gener de 1862, va gaudir d’una gran popularitat.

Durant tota la guerra, els estats del sud lluitaren per la seva independència i per mantenir un mode de vida que, lamentablement, tenia en l’esclavatge un dels seus puntals. Però, amb la guerra gairebé perduda, Jefferson Davis va esser un dels primers que propugnaren l’emancipació dels negres a canvi que lluitassin per la Confederació. Encara que és un tema controvertit, alguns historiadors creuen que un cert nombre d’esclaus haurien acceptat i si aquesta mesura s’hagués pres al començament hauria pogut canviar el curs del conflicte. Però, tanmateix, fins al 13 de març del 1865, el Congrés Confederat no acceptà la seva proposta i els negres només serien lliures després d’allistar-se amb el consentiment dels seus propietaris. Ja era massa tard, i l’abril d’aquell mateix any, es varen rendir els principals caps militars i el mateix Davis caigué presoner de la Unió. Es va esvair el somni d’un sud independent i Jefferson fou enviat a les tenebres dels llibres especialitzats o dels nostàlgics revisionistes d’una impossible arcàdia on convivien feliçment els terratinents i els esclaus.