dilluns, 2 de febrer de 2009

DOS GRANS ARTICLES, LLAURADÓ I MARÍ

Updike i el Conill
Josep Maria Llauradó


Ha mort Harry Rabbit (Conill) Angstrom. Els diaris diuen que dimarts va morir el seu creador, John Updike, un dels escriptors sense els quals no sabríem com ni què ha estat la realitat nord-americana dels darrers cinquanta anys, però el cert és que ha mort Harry Angstrom, el personatge, i això és com dir que ha mort el nord-americà mitjà, que tampoc no és gaire notícia, perquè les cròniques econòmiques feia temps que avisaven que la figura estava realment malalta.

Harry Conill Angstrom, el protagonista de les novel·les més conegudes d’Updike, era un personatge mitjà, i per tant creïble. No era un superheroi ni un espia ni un lladre d’èxit ni pilotava avions ni volia matar ningú. Era un venedor de cotxes, amb una història professional feta de bons moments i d’altres penosos, ple d’energia escèptica, afeccionat al bàsquet (com Obama: quina premonició, i quina confirmació que aquests del bàsquet són gent de fiar), ciclotímic sense arribar a ser carn de psiquiatre i femellut, esperançat en l’avui però amb un passat prou dens per fonamentar-hi alguna cosa més que llàgrimes.

Venia Toyotas (una altra premonició, del tot exacta) i era d’aquells tipus que no surten als diaris però que abandonen la vida amb un gest de satisfacció. Segur que quan el seu creador, John Updike, l’engegà, va sentir-se content de confirmar que "El nostre ego també es morirà". De fet, el que en resulta més creïble és aquella confiança que tenia en la venda de cotxes com a mitjà per assolir la immortalitat, la vertadera, la que dura una vida.

En queden, del Conill, altres premonicions que no podem descurar, per exemple que "el món s’està acabant, però nova gent massa nècia per adonar-se’n continua aparentant com si la gresca acabés de començar". Era l’home que no deixa veure els sentiments però que és capaç de confessar "Són curiosos, els sentiments, creixen i s’esfumen en un tres i no res, i tot i això duren més que el metall".

El Conill no era cap lletraferit (recordava, això sí, algun poema après a l’escola), però els capítols de la seva vida van ser prologats per frases de Babbitt, i de Wallace Stevens i Pascal, entre altres, i això no li passa a tothom. I a més tenia amics impagables, un altre signe d’immortalitat, com el pinxo Skeeter, també premonitori: "Com que no podem convèncer els esquimals perquè ens envaeixin, hem tingut la idea de produir una generació de bàrbars".

L’escriptor nord-americà John Updike, autor de la saga del Conill (i de moltes més novel·les, i d’A consciència, una de les més colpidores i perfectes i belles autobiografies que s’han escrit mai, d’aquelles que et convencen que la vida, per ser plenament viscuda, ha de ser escrita; i hi afegiria alguns poemes i alguns articles) va morir dimarts passat. Començam a cercar l’escriptor dels anys que en podríem dir postConill: els d’Obama, Iraq (o l’escenari de la pròxima guerra, però no pas Vietnam) i la quasidesaparició de la classe mitjana, l’única que dóna tipus com Harry Rabbit Angstrom.


Mitja calçotada més amb tu
Joan Marí


Unes setmanes abans de Nadal, una amiga dublinesa que viu a Madrid (li direm Joana) va aprofitar un viatge de cap de setmana a Barcelona per entrar en una pàgina electrònica de contactes lèsbics i escriure un urgent "Algú vol sexe aquest cap de setmana a Barcelona?". La resposta també va ser ràpida i va concertar una cita a cegues. Quan na Joana ve a Barcelona, para a ca nostra; així, aquella tarda de dissabte va sortir nerviosa i disposada a una gran nit de sexe. Al cap d’una hora em trucava neguitosa: "Busca’m un hotel, cèntric i que no sigui car". Elles feien voltes en cotxe esperant les meves indicacions, que anava salpant de la Xarxa i transmetent per sms.

Na Joana va arribar al matí amb aquella tebior als ulls que et dóna una nit de vetlla entre llençols: està a punt de fer els quaranta i portava encastat a l’epiteli olfactiu el mapa epidèrmic d’una morenassa executiva de trenta-cinc anys i casada amb un home amb qui cohabita en llits separats, a qui anomenarem Paula: caça major. I no amolla el mos: s’han anat veient, sempre a Barcelona. Na Joana porta una setmana a casa i n’hi ha de passar encara quatre mes per motius laborals. L’altre dia, va acompanyar na Paula a Tarragona, en una sortida de feina de dos dies que na Joana va aprofitar per dinar amb dues bones amigues que feia un temps que no veia. La portaren a Gal Ganxo, a Masmolets, a tocar de Valls, on na Joana va fer la primera calçotada de la seva vida. A la nit, a l’aparthotel, en ple cos a cos, na Joana va descubrir allò que ningú no li havia explicat: que els calçots i les carxofes són poderosos flatulents.

Quan la humitat relativa de l’aire començava a convertir l’habitació en un migdia d’agost, se li va escapar una bufa petita, una bombeta amostassada capaç de mortificar la passió més blindada. Enrojolada, va agafar un coixí i va tapar la cara a l’amant, avisant-la del desastre, però el mal ja estava fet: "Treu el cul al balcó!", li va estzibar la Paula. Però no era prou penitència i va decidir baixar al carrer a fumar i a alliberar els budells d’aquell volcà gasós. La nit va continuar sobre el guió previst, però l’orgasme era ja un destí més enllà d’Ítaca.

L’endemà, a mitja tarda, na Joana va entrar en la llibreria gai-lèsbica Antinous i va comprar la pel·lícula Media hora más contigo (Desert hearts, 1985), una història romàntica en què una professora de literatura de Nova York se’n va a Reno (Nevada) per tramitar el divorci que posi fi a un matrimoni acabat; allà, s’hostatja en un hotel on coneix una jove lesbiana que s’enamora d’ella… Paral·lelismes a banda, avui na Joana comença els assajos en una companyia de teatre infantil que la portarà a interpretar alguns personatges de la versió anglesa de La Caputxeta vermella per moltes escoles de Madrid.

1 comentari:

Salvador Iborra ha dit...

Entre naïf i kafkià, baix un punt de vista eminentmen valencià, un pet és un pet. Bé siga una bufa càndida postcalçotada, bé siga una tronada passional al fum d'una cigarreta a la porta de casa. Ara que tot siga dit, un pet molt elegant, sí senyor. Em pregunte si a algú se li haurà acudit fer una versió dramàtica d'una caputxeta vermella lesbiana, o d'un llop gai o...a mi em sona interesantíssim i molt didàctic per als adolescents.