S'ha acabat el xou dels premis Ramon Llull, el Planeta en català. Surto de l'hotel amb la maleta carregada de massa roba, quanta manca de previsió. Al parc central els ànecs llisquen sobre una bassa completament gelada i el servei de manteniment de parcs andorrà poda els arbres amb un ritual atàvic. Hi ha neu a les engronsadores. Poc després m'enfilo amunt -amb ascensor-. A la plaça del poble corrues de vells atrapen el poc sol que escalfa els ossos vells. Un nen de vuit o nou anys juga a bàsquet amb pantalons curts. Causa sensació. Amb la seva concentració ni se n'adona que el termòmetre assenyala només tres graus. Ell està a l'ombra. Entro a la part vella d'Andorra la Vella. M'hi passejo gairebé mitja hora sense trobar ningú. Sonen les dotze al campanar d'una església. Quan arribo a l'eix comercial la solitud esdevé impossible. El campanar és substituït pel so incesant que anuncia l'arribada del consumisme. Torno al parc central. No hi ha ningú. Una hora després arriben tres joves que parlen anglès. Treuen llibres i entrepans de les seves bosses. S'asseuen sobre la gespa -de nou calfreds de pensar-hi- i llegeixen i dinen en silenci. El sol il·lumina la neu ben a tocar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada