Antònia Font, per Joan Melià

Antònia Font i altres músiques
Joan Melià

Potser, a cobro, la visió de la pluja sobre un vell ametlerar florit, amb el perfil de Cabrera al fons, m’havia ajudat a fer un article d’alegries. L’he hagut de refer. Sempre anam servits de bony i bua. La Conselleria anuncia que eximeix del requisit de català els professors de l’FP esportiva. No que fixa un termini d’adaptació, cosa que, per la novetat de la regulació d’aquests ensenyaments, podríem entendre. ¿Creuen que aquests docents són de segona, i per tant incapaços d’assolir coneixements de català com la resta? ¿O que aquests alumnes no tenen dret a tenir els professors amb la mateixa preparació lingüística que els altres? ¿O que és la llengua que ho és, de segona? Com a mesura compensadora, els oferiran –deu ser una broma– un glossari de termes esportius elaborat per la DGPL. És una mostra més d’aquestes –com a mínim, aparents– desorientacions, contradiccions i paràlisis que hi ha al voltant de les actuacions de política lingüística.
El món de la pràctica esportiva, tot i que no sempre és així, hauria d’afavorir la solidaritat, la cohesió social, la integració dels nouvinguts, etc. Qualsevol administració amb voluntat d’avançar en la normalització lingüística hauria d’aprofitar una regulació com aquesta per adequar-la als seus objectius. Esperem que rectifiquin. Potser té part de raó Sebastià Alzamora quan diu –en un article de diumenge, després de parlar de la bona acollida mediàtica que tenen les referències apocalíptiques sobre el futur del català– que l’enfonsament d’una llengua i un país depèn de la pròpia voluntat. Altres factors també hi intervenen, però, segur, sense voluntat no l’evites, l’enfonsament. En contrast, dos fets. El primer. Els darrers concerts d’Antònia Font. El Teatre Principal amb les entrades exhaurides. Hi vaig anar divendres. Ple de joves. Sobretot joves d’entre 20 i 35 anys i, més esparsos, alguns d’aquests que comencen a sentir que els diuen, sobretot a la coa del metge, que "encara són joves".
Un concert magnífic. Un públic entusiasta, que sabia què anava a veure i que no els va defraudar gens ni mica. Bastava veure’ls la cara. Antònia Font és especial. Un grup amb una personalitat poc freqüent, música encomanadissa, lletres plenes de sorpresa, màgia, ingenuïtat... a cavall de la realitat i l’oníric, que –només el 2008– han voltat arreu dels Països Catalans i per Bilbao, Donosti, Vigo, Madrid, Màlaga... El seu èxit t’alegra més d’un pic, perquè s’ho guanyen amb feina, el que fan s’ho mereix i, a pesar de l’èxit, continuen essent com eren. Els dos concerts, diferents de format, han estat inoblidables. En la música de divendres hi havia la mà de qui ha adaptat les cançons per a orquestra, Miquel À. Aguiló.
Un excel·lent tot terreny de la música, que darrerament, a més de col·laborar amb Antònia Font, l’hem vist posar música a produccions tan diferents com Climàtic (un muntatge de música contemporània, dansa i imatge), l’obra de teatre Melodies de Brouvell o la banda sonora de Memòria i oblit d’una guerra. Divendres ell mateix dirigia l’orquestra. En tot moment planà el plus d’un entusiasme i complicitat, entre tots els qui hi havia dalt de l’escenari, poc freqüents. El segon. Dissabte, tornant del mercat de Son Ferriol, després de comprar mandarines de veres, en ser al cotxe m’arriba música màquina des d’una obra; sent que la locució és en català (¿Flaix FM?), m’hi gir i els picapedrers que hi veig són tots negres. Ja sabeu que els records d’adolescència dels dies de pluja fan impossible que, en ploure, un fill de pagès digui que fa mal dia.