dijous, 23 de setembre de 2010

article a Mallorca Progrés

Temps incerts a la vella Europa

Sebastià Bennassar. La nova Europa que s’albira des de ja, comença a recordar massa a temps passats. El penós cas de l’estiu francès amb els desallotjaments dels gitanos –que és un problema que no té una solució fàcil, però que segur que no passa per la política aplicada per Sarkozy-; l’entrada de l’extrema dreta al parlament suec o a Bèlgica i Holanda i el polvorí i daltabaix que ha produït la crisi econòmica, fa pensar que s’acosten dies complexos per a tots els que ens sentim part del vell continent. L’ampliació constant i progressiva de l’Europa comunitària de cap a l’Europa central i l’intent d’entrada en aquest paraigua supraestatal dels països balcànics i de Turquia està posant sobre el tauler moltes peces que fins ara ni tan sols es contemplaven, i atiant els vells fantasmes del racisme i la xenofòbia. Hem de pensar que a Alemanya hi viu una població turca molt gran (els conflictes de la qual han estat explicats de forma sensacional en les novel·les negres de Boris Arkjuni), a més de nombrosos exiliats de les guerres balcàniques, i que les diferències estructurals entre els països capdavanters de la Unió i els més endarrerits creen uns conflictes mals de resoldre on la geopolítica local també hi té un pes molt més que considerable.

De totes maneres, el fet que sigui un descendent d’hongaresos com Sarkozy –i que possiblement per la seva sang hi corrin restes de tota aquesta mescla pluriètnica que va ser l’imperi austrohongarès- qui hagi emprès la persecució més bèstia d’una ètnia en un país europeu en temps de pau, ens hauria d’alertar sobre la desmemòria col·lectiva que estam patint en el nostre continent. Una desmemòria que tot sovint ens fa oblidar que a Polònia després de la segona Guerra Mundial els jueus van patir una carnisseria notable, o que el polvorí dels Balcans ho continuarà essent perquè el que hi ha en joc és també una guerra de religions.

Mentre, a casa nostra, estam vivint processos tan brutals com el de Plataforma per Catalunya, que té números per entrar al Parlament Català i que ha iniciat els seus discursos amb el terme “Desperta ferro” que empraren els almogàvers, sols que ara el ferro s’ha de despertar per fer neteja d’immigrants a terres catalanes. No ens estranyem si tenen èxit. Els principals votants de Le Pen foren les classes populars del sud de França fartes de la immigració. Els principals votants d’un partit com ASI, a Mallorca, foren els treballadors menys qualificats de S’Arenal de Llucmajor. No podem pensar que els conflictes europeus no ens afecten i que nosaltres estam salvats de per tot arreu, perquè resulta que formam part d’aquesta Europa, que hauria de ser una terra de llibertat, però on hi ha uns mínims que tothom hauria de respectar i que al meu entendre és el laïcisme i la integració en les costums socials i polítiques de la terra d’acollida. Tot i això, val més convèncer que vèncer i això és el que hauríem d’intentar fer entre tots.