article a Mallorca Progrés

Europa dels pobles?

Sebastià Bennasar. Portugal i Espanya han celebrat aquests dies el 25 aniversari de la seva entrada en la Unió Europea i ho han fet reclamant més potència per a Europa i més presència i poder per a l’estructura macroestatal. Una de les veus que s’ha aixecat amb més força en aquest sentit en els darrers temps ha estat la de l’expresident espanyol Felipe González, un dels màxims artífex de l’entrada d’Espanya dins la Unió Europea. La Unió Europea i els seus fons estructurals podrien haver anat molt bé a l’Estat espanyol si el sistema de propietat no estàs encara en mans dels de sempre, començant per la Duquesa de Alba. Molt sovint les subvencions europees han estat mal enteses i han beneficiat molt més als propietaris que els productors, però les lleis són les lleis i allà on hi ha una llei i ha una trampa. A Portugal els diners d’Europa varen servir per crear milenars de petites empreses –bàsicament petits bars, cafetons i pastisseries- que amb les diferents crisis han hagut de plegar. Només a Irlanda hi va haver miracle, però fa temps que s’ha acabat i que les taxes d’atur tornen a estar a unes alçades impressionants. D’Islàndia val més no parlar-ne que igual apareix un volcà i impedeix que es publiqui aquest article.

De totes maneres, Europa està a mig fer i el problema no és tant la seva política agrària comuna –que protegeix els nostres pagesos de les invasions alimentàries de vés a saber on i que també ens protegeix a nosaltres- com la cessió de poder per part dels Estats Nació. Si entram una mica a fons en la qüestió i sense voler ser extensius veurem que a l’Europa comunitària hi ha un problema notable de nacions i nacionalitats: gallecs, bascs i catalano-parlants a Espanya; corsos, bretons, occitans, catalans, bascos i normands a França; gal·lesos i escocesos a la Gran Bretanya; flamencs a Bèlgica, sards i catalans a Itàlia; macedonis a Grècia; lapons a Noruega i Finlàndia... i una llista que podria omplir tot l’article si començam a fixar-nos en les nacionalitats desplaçades derivades del desmantellament de l’imperi austro-hongarès i de l’imperi turc que encara no ha estat paït i que s’ha saldat amb neteges ètniques variades als Balcans (per cert, qui vulgui entendre una mica què és Europa i què ha estat després de la segona Guerra Mundial i fins als nostres dies el millor que pot fer és llegir Postguerra, de Tony Judt).

Doncs això, en el moment en que els artífex d’Europa reclamen més poder per a Europa ens hem de plantejar seriosament si els estat nacionals estan disposats a cedir el poder a Europa i a les entitats regionals i territorials més petites. Només així, amb un macro-estat Europeu amb molt més poder i flexibilitat i estalviant-nos les administracions estatals per passar a les nacionals Europa tendrà sentit. És a dir, necessitem una Europa dels pobles i no una Europa dels Estats. Ara veurem si algú ho va entenent i no fan falta 25 anys més.