dimarts, 13 de juliol de 2010

ALZAMORA A L'AVUI

Comptadors d'ovelletes

Dos paios seuen un al costat de l'altre dins un TGV que fa el trajecte Madrid-Barcelona. Quan el tren va tot llançat a 300 km/h, passen per la vora d'un camp on hi pastura un ramat d'ovelles. El que seu al costat de la finestra s'ho mira amb displicència i diu: “Mira, cent vint-i-quatre ovelles que pasturen”. El del costat no diu res, però es queda tot encuriosit. Al cap d'una estona, amb el tren també a tota pastilla, passen a frec d'un altre camp i veuen un pastor amb el gos, tot enfeinat a arreplegar les seves ovelles. “Mira”, torna a dir el de la finestra, “aquest pastor té cent divuit ovelles”. L'altre ja no pot resistir més i pregunta: “Escolta, però com t'ho fas, per comptar les ovelles a aquesta velocitat que anem?”. I el de la finestra respon: “Home, és molt fàcil. Primer compto les potes, les cues i les orelles. Ho sumo tot i després divideixo per set, i llestos”.

Alguna cosa estranya succeeix també amb els recomptes de manifestants, i encara més segons quina sigui la manifestació. A la de dissabte hi van assistir un milió i mig de persones, segons Òmnium Cultural, o un milió cent mil, segons la Guàrdia Urbana. Molt bé. Crec que van ser els del col·lectiu Contrastant els primers a posar en qüestió aquesta mena de xifres milionàries, perquè –segons deien– al passeig de Gràcia i rodalies senzillament no hi cap tanta carn humana en moviment. És possible, vés a saber. Ara bé: sembla que, de manera simètrica a la tendència a exagerar el nombre de manifestants, se n'imposa darrerament una altra que consisteix a fer-los desaparèixer com per art d'encanteri. I així tenim aquesta gent de l'empresa Lynce, que afirmen que dissabte, a Barcelona, es van manifestar –pam amunt, pam avall– cinquanta-sis mil personetes. Quina cosa més còmoda i folgada hauria estat aquesta! “Medición de aglomeraciones”, anuncien els senyors de Lynce a la seva pàgina web. “Contamos gente”, presumeixen. Potser que es comprin un àbac. O que facin com el del tren i es dediquin a sumar orelles i cames. Cues no, que encara es faran un embolic.

Després hi havia els eufemismes divertits. En alguns mitjans constitucionalistes ma non troppo parlaven de “centenars”, o fins i tot “desenes” de milers de persones. La qual cosa no deixa de ser certa, és clar. Ara bé, quan tenim deu centenars de milers de persones, o cent desenes de milers, acostumem a fer servir un vocable que es diu milió. Mi-li-ó. Ho dic perquè sembla que els hagin de sortir panses a la boca només de pronunciar la paraula, si més no relacionada amb la mani de dissabte. Quan es tracta de la guerra d'Iraq, o fins i tot d'una mani de bisbes, no els fa tanta mandra usar-la. Però s'hi hauran d'anar acostumant. No cal cap xifra exacta per entendre que, aquesta vegada, ni amb la roja triomfal podran fer veure que no ho han sentit.