dijous, 15 de juliol de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 35

Jordi Canal, o elogi d’alguns bibliotecaris

Diu la dita que qui té un llibre té un tresor. Doncs qui té un amic bibliotecari té un guardià de tresors a les files del seu equip i això és una sort immensa. Conec bastants bibliotecaris i la gran sort és que molts d’ells són uns apassionats de la seva feina, independentment del lloc que ocupin –és a dir, amb independència de si la seva és una biblioteca gran o petita-. Normalment els bibliotecaris d’espais petits encara fan una tasca més lloable, de vegades són els veritables curadors espirituals d’una comunitat i es converteixen en els prescriptors culturals més encertats. Sempre han de saber encertar amb les seves recomanacions i això implica estar molt a prop de la població a la qual atenen. Després hi ha els bibliotecaris de les universitats, que en molts de casos no són ni tan eficients ni tan bones persones com els de molts de centres de petits pobles dispersos per les llibreries de la nostra geografia. De totes maneres, per exemple en el cas de la Universitat Pompeu Fabra ser bibliotecari a la biblioteca central és una heroïcitat. La biblioteca d’aquesta universitat sembla tot menys un temple del saber. Hi ha gent menjant, cridant, visionant vídeos del you-tube, fent un renou eixordidor, amagant els llibres perquè els altres companys no els puguin agafar i fer servir. S’ha arribat al punt d’aïllar amb una mampara els estudiants que realment volen estudiar dels que estan allà per fer soroll. Això només s’acabaria d’una manera: amb mà dura i ferma. És a dir, que l’expulsió de la biblioteca comportàs no només sancions a l’hora de treure llibres –feta la llei feta la trampa i sempre es pot trobar algú que els tregui per tu- sinó la pèrdua de crèdits en l’expedient, com ja passa en el cas d’altres biblioteques civilitzades. Una biblioteca universitària ha de ser un espai de recolliment, de silenci quasi absolut, d’estudi. El cas de la biblioteca de la Pompeu –i parlo d’aquesta perquè és la meva universitat- fa feredat.

Sigui com sigui, aquest silenci, aquesta concentració no és la que s’ha d’exigir a una biblioteca de barri –siguin quines siguin les seves dimensions i entès barri de forma tan extensa com es vulgui-. En aquests espais la gestió entre silenci i interacció ha d’estar molt ben regentada pels bibliotecaris, que són els que tenen la dura tasca d’establir els límits. Una biblioteca de barri ha de ser un espai de convivència. De totes maneres, jo volia parlar-vos del Jordi Canal, que és el director de la Biblioteca La Bòbila i per tant una de les persones que millor coneixen la realitat de la literatura negra a casa nostra i una de les persones que millor i més eficientment l’han ajudada a difondre i a divulgar.

El Jordi és un tipus afable, un d’aquests homes amb els quals es pot conversar durant llargues hores i que a més a més és amant de les coses petites, dels projectes fets i no dels projectes per fer. De la seva mà ha nascut un fanzine extraordinari com és l’H Confidencial, s’han creat premis literaris de novel·la negra i s’han fet actes per convertir La Bòbila en una referència. A més a més, sempre que el necessites per a qualsevol cosa hi és. La seva intervenció sobre els 10 anys de la Bòbila al festival de Lloseta Negra ha estat una de les més interessants de totes les que hem sentit en aquests tres anys destinats a difondre i divulgar la novel·la negra escrita en català a casa nostra. Penso jo si no seria possible que homes com ell, que tant de bé han fet a la cultura del país amb el petit gest i amb la feina constant i continuada, servissin d’exemple i com a llegat d’una forma de fer que ens cal en el nostre dia a dia cultural. Oblidem els grans esdeveniments i les fotografies i centrem-nos en el dia a dia, en la gestió i en l’eficiència. Són una munió d’homes com el Jordi Canal els que estan fent molt més per la integració dels nou-vinguts i per la difusió de la nostra cultura que no espectacles multimilionaris a fora. Per exemple, amb els diners que ens va costar anar a Frankfurt el 2007 s’haurien pogut traduir 1.500 títols de la literatura catalana a altres llengües i pagar la presentació a càrrec de l’autor. No hauria estat molt més efectiu? Per això m’agraden els homes possibilistes com Jordi Canal que supleixen amb imaginació la falta de recursos. Us imaginau què arribarien a fer si a més a més tenguessin els recursos que gastam en coses inútils?

1 comentari:

Salvador Iborra ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=MkS1v3OIZdE&feature=related

VERBA VANA AUT RISUI APTA NON LOQUI!!!! (les paraules que fan riure no són útils per conversar!!)

Venerable Tià, si vols posem això com a lema de la biblioteca i al despatx del bibliotecari: CAVE CANEM. Veure You Tube molesta a algú? Un lleu murmuri molesta tant? Al dipòsit de les aigües el silenci és sepulcral, n'hi ha despatxos buits on estudiar en grup i fer treballs mentre es posen en comú punts de vista. Jo he tret exàmens estudiant a la cafeteria, al carrer, a la platja, en una altra cafeteria, en altres biblioteques. Tan terrible és la de la Pompeu? O t'estàs tornant un pelet intransigent, venerable Tià? És cert que jo si vaig, que vaig poc, m'estime més la "nevera", però perquè els llibres que necessite normalment estan allà. Per cert que a la biblioteca de barri de la Barceloneta es llig i s'estudia fàntasticament bé. Igual és que és estiu i va poca gent, però trobe que t'estàs tornat un poc Adolfo... benevolentia, venerable Jorge, benevolentia agite....