dilluns, 17 de gener de 2011

signatura a Ona Mallorca

La joventut de Tunísia acaba de donar mostres de fins a quin punt la desesperança pot acabar amb un país i el seu règim dictatorial. Mentre ens assabentam de les desgràcies a un parell mallorquí de centenars de quilòmetres de casa –va ser n’Anselm Turmeda qui se’n va anar a Tunis i es va convertir a l’Islam i va ocupar importants càrrecs a la seva administració-, en Zapatero i companyia s’han proposat reduir l’Estat de les Autonomies i emprendre una recentralització de l’Estat. Haurien d’anar amb compte, perquè els índex d’atur són la meitat que els de Tunísia, però el grau d’emprenyamenta és igual o superior i per ventura comença a ser hora de plantar cara. La gallineta ha dit que prou, que no vol pondre cap més ou per al tirà que l’esclavitza. La gallina –galina en molts de pobles d’identitat illenca reeixida- ha dit que no. Visca la revolució. És clar que en aquest moment de proclames en defensa de la independència autonòmica i de ressorgiment del sobiranisme el que cal demanar-se és quanta gent estaria disposada a prendre el carrer i a deixar-s’hi la vida si fos necessari. I crec, honestament, que serien ben pocs per no dir cap el qui estaria disposat a aquesta revolució. Ens sobren euros a les butxaques –malgrat la pèrdua de poder econòmic que tots plegats hem patit en els darrers mesos- i ens falta desesperació com per sortir al carrer a demanar un canvi radical de sistema. Ara bé, si continuen insistint, si la política de negació continua avançant, potser haurà arribat el moment. I llavors veurem qui corre a buscar els lingots d’or i qui es queda a escriure la història futura.