divendres, 25 de març de 2011

article a Mallorca Progres

Berlusconi, un nou emperador sexual?

Sebastià Bennassar. Sopava l’altre dia amb uns amics en un restaurant italià de Barcelona, davant d’una coneguda sala de festes on els jugadors del Barça solien celebrar les seves festes –no sé si encara ho fan, ara que hem sabut que en la política d’estalvis de Sandro Rossell els directius es fan les targes de visita en blanc i negre per tal d’estalviar- i on diuen que el dia 18 de març es muntarà un sarau literari digne de veure, perquè els d’Omnium Cultural han decidit agafar un bon grapat d’escriptors del país i ajuntar-los en aquesta festa anticipada de la cultura. Allà, entre les menges delicioses i un bon vinet per anar-les tirant avall, va ser quan vaig adonar-me que Itàlia és un país immortal. Bé, qui diu Itàlia diu els bocinets que es van ajuntar al XIX per formar-la, però deixem-ho així: en tots aquells territoris que van dels Alps a Sicília i de l’Adriàtic al Tirrè, hi ha algunes coses que afavoreixen la unió i la creació d’identitats.

La primera d’elles i la més important és la passió pel sexe dels seus dirigents i castes nobiliàries. Quants dirigents romans es dedicaven a cardar amb les seves amants, a procrear amb elles i a viure apassionats romanços? Començant pels orígens mitològics, Ròmul i Rem ja es dedicaven a xuclar les mamelles a la lloba, no se sap si com a símbol de la corrupció o de la concupiscència, i així en fred em venen al cap alguns tipus que passaren a la història per la seva passió sexual com Calígula o Neró. Marco Antonio es va malaguanyar –tothom hauria volgut ser Marco Antonio- per les arts amatòries de Cleòpatra (i així es va acabar el darrer regne hel·lenístic) i conegudes són les virtuts polítiques del llit de Messalina. Un poeta com Catul no hauria estat possible a cap altre lloc del món. Més cap endavant, ens trobem tipus com Casanova o la gelosia proverbial d’Otelo, el moro de Venècia, o la concupiscència de Mussolini. Són només alguns exemples agafats sense fer cap mena d’investigació exhaustiva, però que permeten veure que la passió sexual de Berlusconi –i que potser poden acabar amb el seu poder polític- ve de lluny i entronca ni més ni manco que amb alguns tipus interessants: un emperador que es dedicava a provocar la fam al seu poble i que a més a més prostituïa les germanes; un altre que incendiava Roma; o el dirigent feixista que optà pel populisme per aconseguir el poder.

Silvio Berlusconi no ha fet res que no s’hagués fet abans als territoris que li ha tocat governar, el que passa és que ha vessat el tassó. A Berlusconi no el jutgen per tenir una passió sexual desfermada, sinó que el jutgen per intentar emprar tots els mitjans possibles per tapar-ho i per tapar que els seus gustos sexuals constitueixen un delicte al país que, curiosament, governa. Potser és hora de recordar que a Bill Clinton no el varen fotre fora perquè fes porcades amb una becària, sinó perquè va mentir. Berlusconi pot tenir tantes amants com vulgui, però no pot delinquir per aconseguir-les (la diferència essencial amb Clinton, és que l’americà dimití i l’italià anirà a judici).

1 comentari:

Anònim ha dit...

L'americà dimití? Ems sembla que no és així.