Cogito ergo art

Quan vaig rebre la invitació, la notícia, no m’ho podia creure. Això de viure entre dues ciutats té coses complicades i la pitjor és la de tenir la certesa que hi ha una espècie de conxorxa que fa que sempre et perdis els actes que més ganes et fan d’una de les ciutats perquè justament estàs a l’altra. Així les coses, em vaig perdre la inauguració el passat dimarts dia 1 de Hylé&Morphé de l’escultor Antoni Borandi a la galeria Lleonart de Barcelona. Reconec que tenc un gust molt particular per l’escultura, hi ha peces que m’agraden molt i d’altres que no m’agraden gens, no solc tenir un terme mitjà, però les que havia vist en el fulletó de la invitació feien que valgués la pena la visita a l’exposició. Borandi va néixer el 1948 i és un d’aquests escultors que varen iniciar el seu camí a finals dels 60 i principis dels 70 i després d’una llarga estona de silenci va tornar a començar la seva activitat expositiva el 2004. Si heu de ser a Barcelona aquests dies no deixeu de passar pel carrer de la Palla número 6, al cor de la ciutat Vella, a dues passes de l’església de Santa Maria del Pi. Aquí, en aquest rovell de l’ou on s’ha forjat la història de la ciutat es pot veure el joc entre la matèria i la forma de Borandi, és a dir, es poden resseguir les empremtes de la tradició grega en el cor de la Barcelona romana, que ja se sap que Roma va aportar la força militar, però Grècia va conquerir Roma amb la cultura.

De totes maneres, l’exposició ha suposat també el naixement d’una altra experiència artística, la de Cogitoergoart, al darrera de la qual s’hi troben dues bones amigues, la Marta Aznar i la Francisca Camacho, que han decidit llançar-se a l’aventura professional artística donant a conèixer diferents artistes plàstics contemporanis. De moment, aquesta ha estat la seva primera exposició com a comissàries, però si els voleu seguir la pista apunteu-vos l’adreça www.cogitoergoart.com a les vostres agendes. Em direu que d’experiències com aquestes n’hi ha cada dia, però crec que seria més correcte assegurar que n’hi ha hagut cada dia, així, en passat. En un moment de plena crisi econòmica llançar-se a una aventura empresarial i creativa té un punt d’èpica que emociona. I més en un sector com el de l’art i el de la cultura, que, en una política totalment errada per part dels nostres dirigents és un dels que primer pateixen retallades econòmiques (ja se sap que la majoria de polítics tenen una zero sensibilitat cultural quan és la cultura una de les poques coses que pot salvar un país en tots els sentits, també l’econòmic). Per això em feia una especial il·lusió poder haver anat a la inauguració, perquè no era només la presència d’un escultor interessant, sinó que era el naixement d’una nova forma d’entendre l’art en un moment de valentia. I sí, pensar també és tot un art i ens cal molt d’art per poder pensar.