Els reialmes portuguesos de Ponç Pons
El restaurant Martinho da Arcada és també un cafè i un dels llocs que atreu un major nombre de turistes literaris de Lisboa. El motiu és ni més ni manco que el fet que el lloc va ser una de les principals oficines de Fernando Pessoa, que ha fornit de guarniments fotogràfics les parets de les sales amb capacitat per a cent persones del local inaugurat el 1782 a la Praça do Comercio de Lisboa, que es vanta de ser la més gran d'Europa perquè el darrer lateral, el que la tanca, és a l'altra riba del Mar de Palla. El Martinho da Arcada és un d'aquests restaurants que s'han de visitar i on s'ha de menjar com a mínim un cop quan s'és a Lisboa, malgrat que la fama ha comportat de manera aparellada que el preu no sigui precisament el més barat dels encontorns. De totes maneres, la professionalitat del servei i els coberts pesants que serveixen per acompanyar la deglució assossegada de la cuina portuguesa -hi ha uns quants plats a la carta fets a la manera del mateix restaurant- fan que l'experiència valgui la pena, igual que la cristalleria on s'ha d'abocar amb cura algun vi vell del Douro prèviament reposat en un decantador. Aquest és un dels reialmes portuguesos de Ponç Pons, que acaba de ser nomenat Escriptor de l'Any pel Govern de les Illes Balears i que també és un d'aquests homes tocats per la lusofília que abunden en aquesta pàtria esqueixada en illes. Tant és així que en Ponç és un dels rars homes que ha pogut seure a la taula reservada a la memòria de Pessoa i que és un dels llocs més fotografiats i venerats pels mitòmans.
Encara a hores d'ara no sé què va explicar als responsables del local, però de ben segur que va ser convincent. Com a mínim perquè la foto testimonia el seu pas per aquella taula màgica. No n'hi ha per a menys. Un home que és capaç d'escriure i de dialogar amb Fernando Pessoa i crear un dels seus llibres més bonics, Pessoanes, bé que es mereix seure a la taula on va escriure i es va engatar la seva font d'inspiració.
Ponç Pons va ser un dels membres de l'ambaixada cultural que el passat mes de març va omplir de poesia la casa Fernando Pessoa de Lisboa. Clar que això de la casa Fernando Pessoa és un dir, perquè el pobre home va canviar més de 16 vegades de domicili abans de morir a 47 anys (això de la mudança es veu que el va perseguir, perquè fins i tot un cop mort varen canviar les seves restes, que anaren dels Prazeres al claustre de Belem). Amb ell hi havia en Manel Marí, na Clara Fontanet, en Miquel Cardell, na Nora Albert, en Gabriel Sampol i en Toni Xumet, però en Ponç va ser qui va posar més emoció al recital, amb un poema dedicat al seu pare, mort recentment. Allà, aquell dia, la casa de Pessoa també va ser un poc la casa de l'Escriptor de l'Any, com el restaurant Stop, al Campo de Ourique, on menjàrem arròs de rap després del recital.
M'agrada pensar que hi ha una Lisboa de Ponç Pons, vinculada amb els seus racons i amb els poetes que li agraden i amb els llibres que s'oloren i que els dies que fa bo llegeixen amb calma les persones que ocupen el mirador dedicat a Sophia de Mello Bryner, la poetessa que en Ponç va abocar al català fa ja algun temps en una bella edició de Lleonard Muntaner. El mirador és el de Graça i a l'estiu és un dels llocs més frescs de Lisboa, mentre que els dies esclatants de sol de l'hivern atlàntic s'omple del consol de l'astre rei encalentint les mans dins dels calçons. En això és una mica com la poesia de Ponç aquests dies que "a la Baixa els portals/ tenen ombres de dol/ i els tramvies van fent/ el trajecte més gris". M'agrada pensar que hi ha una Lisboa feta per als poetes de les Illes perquè és una Lisboa feta de paraules, de llibres i de sensacions. Com la d'un sopar al Martinho da Arcada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada