divendres, 2 de gener de 2009

La paradoxa de Roberto Bolaño. Juan Villoro.

La paradoxa de Roberto Bolaño
L'autor reflexiona sobre el llegat de l'escriptor xilè, mort el 2003, quan tenia 50 anys. Bolaño, un home que no va pretendre mai la fama, ha rebut als Estats Units l'empenta definitiva per convertir-se en una llegenda de la literatura.
• Quan va morir, sabíem que els seus llibres perdurarien, però ignoràvem que rebria l'acceptació massiva
JUAN Villoro
La fama és un malentès que simplifica els seus favorits. Roberto Bolaño, escriptor i amic imprescindible, s'ha tornat llegenda. Quan va morir el 2003, als 50 anys, els amics i persones properes sabíem que els seus llibres perdurarien, però ignoràvem que rebria el que mai havia pretès: l'acceptació massiva. Roberto admirava els relats dels que resisteixen als carrers del darrere, les autopistes rumb al no-res, les cases buides, les trinxeres sota la pluja, les places sense ningú a l'alta matinada.Cada vegada que queia en pecat de popularitat, escrivia un text ditiràmbic contra un escriptor important per preservar la seva condició d'outsider. Era la seva manera, una mica ingènua i moltes vegades cruel, d'assenyalar la seva diferència. Argumentava poc les seves predileccions. Entre parèntesis reuneix els textos sobtats on els seus amics som exaltats amb la mateixa apassionada falta de mèrits amb què els seus enemics són fustigats. Aquestes sortides de to eren un sistema d'alarma contra l'acceptació grisa i rutinària. Bolaño volia ser llegit sense perdre la seva aura rebel. Havia viscut com a venedor de bufandes i vigilant nocturn d'un càmping, i no aspirava al tracte d'autor distingit. La paradoxa és que la posteritat el va transformar en mite. El món se sol enlluernar amb el que se li resisteix: l'asocial Kafka és a totes les boutiques de Praga i Bolaño és el superestrella que va viure per no ser-ho."Ah, que no me hubiera traicionado el triunfo con besarme", va escriure Malcolm Lowry (en versió de José Emilio Pacheco). Bolaño no va exercir la ruptura radical de qui renuncia a publicar (en aquest sentit, va ser menys atrevit que els seus personatges), però va evitar el protagonisme.Defugia fanfàrries mediàtiques, però no cultivava el fracàs ni les seves temptacions. Quan un dels seus amics deixava d'escriure, el renyava amb to de mànager de boxa. Creia en la feina dura; a rendir contra l'adversitat; en l'afrontosa afirmació de qui fa una cosa "perquè sí".Encara que els seus herois són poetes sense obra o sense cap altra obra que la seva existència, celebrar aquesta divina ganduleria era pesat. ¡Quantes fatigues assumia per escriure dels que no feien brot! No demanava el mateix als seus amics, però mantenia un ull vigilant per saber si allargaven la migdiada. El compliment de l'ofici representava per a ell una moral.Això no implicava ser apreciat. No he conegut ningú més segur del seu talent i menys necessitat d'elogis. Roberto no es vanagloriava mai d'una frase seva ni queia en la vulgaritat de citar-se a si mateix. Parlava de les seves novel.les amb la tranquil.la seguretat de l'agutzil que ha posat oli al seu revòlver. Li agradaven els solitaris intrèpids; s'imaginava com un investigador d'homicidis, un marine, un caçador de cabelleres. Diverses vegades vam comentar un fet curiós: l'única prova confiable del talent és sentir que el text ha estat escrit per un altre. Aquesta autonomia de la veu revela que l'obra viu pel seu compte. ¿És possible enorgullir- se d'un registre que ja és aliè? De cap manera. Als amics que amenaçaven de convertir-se en ganduls de golfes, els instava a treballar; als que semblaven a punt de "triomfar", els feia bromes que considerava terapèutiques i servien per exercir una de les seves habilitats més desenvolupades i divertides: donar la llauna.El repartiment de prestigis literaris li semblava un tema social intranscendent i una passió personal irrenunciable. Era fanàtic de les llistes, que solia portar amb criteri de combat. Tenia autors favorits d'artilleria, marina, infanteria i força aèria. En tot moment podia dir quins eren els tres nous escriptors catalans que més li interessaven, els cinc trobadors medievals que ningú podia perdre's o els deu millors paracaigudistes literaris de la seva generació. Una ponderació tan maniàtica contrastava amb el seu desinterès per la borsa de valors promoguda per les fires, els premis i la premsa.Bolaño no creia en els judicis unànimes. Li agradava atacar els consagrats i defensar-los si tu els atacaves. El silenci era el seu càstig, la discrepància era el seu afecte.Llegir-lo amb lleialtat significa discutir-lo, discernir entre les seves obres impecables (Estrella distante), descomunals (2666), interessants (Monsieur Pain) i dolentes (Una novelita lumpen). La seva immensa fama recent ha provocat tota mena de reaccions. Vaig conèixer a Nova York un jove escriptor brillant que va pagar 50 dòlars per una còpia de les proves d'impremta de 2666 i les va despatxar en dos dies inacabables. El Bolaño llegit amb fervor coexisteix amb el clàssic exprés recomanat per la revista de la reina televisiva Oprah Winfrey.En la mistificació que el veu com el Jim Morrison de l'escriptura, el màxim equívoc és pensar que va sacrificar la vida per l'escriptura. No va voler ser un màrtir. Va ser un supervivent. La celebritat és una confusió. Bolaño, autor reticent al reconeixement, ocupa avui un lloc fashion i és vist com un Paul Auster amb cafeïna. Potser l'excessiu esdevenidor ens depararà totes les adaptacions que pot tenir una obra d'èxit fins a arribar a Los detectives salvajes sobre gel.Si fos entre nosaltres, Bolaño miraria intrigat el seu peculiar destí, arronsaria les espatlles, i seguiria impertorbable el seu camí.