És Girona i són les vuit i deu minuts del matí. El dia és radiant i quan s'esvaeixi la frescor matinera segur que hi farà un estar d'àngels. Al tren de mitja distància hi havia poca gent. Hem vist com el dia es feia dia mentre llegia les pàgines de "El club dels optimistes incorregibles". Sempre llegim els llibres que ens sedueixen, i aquells que hem de llegir per obligació s'acumulen de forma exponencial sobre la taula. A qui li ve de gust llegir a Marx i Engels o a Lenin tenint tantes coses fascinants per deixar-se seduir? Avui a Girona no hi vaig a vagarejar com el darrer cop, amb pluja caient pels carrers. Avui hi anem per feina. Però és feina parlar de llibres? En tot cas quina sort poder haver fet del plaer la teva feina, diran alguns. L'Esther m'espera a l'estació. Ens coneixem del facebook, però com que ja ens hem vist les cares no ens costa gens reconéixer-nos. Fins i tot l'èpica del recontre desconegut en una estació de tren s'ha perdut i de cop un munt de novel·les i de pel·lícules han envellit una barbaritat amb un simple i senzill avenç tecnològic. L'esmorzar és a la vora de l'Ajuntament, al davant, i sembla ser que la Llibreria Les Voltes se salvarà, com a mínim de moment. Un país on es deixen morir llibreries no és un país. És una desgràcia. Després, a la casa de cultura, curs amb els bibliotecaris, 46 persones vingudes d'arreu del país amb les ganes i la il·lusió de continuar formant els seus lectors. S'aprèn tant estant a l'altre costat de la taula, aprenent del públic que ha vingut a escoltar-te. Cada biblioteca és un món, cada experiència és única, cada lector és intransferible. Abans d'entrar, trobada amb en Jaume al pont de Pedra, per punyetera casualitat. Ve de deixar el nen a l'escola amb la bicicleta abas d'anar a treballar per la llengua i pel país des de l'Ajuntament de Girona. Recordo perfectament quan aquest nen era una petita bola que mamava mirant l'Onyar. En acabar, de cap al tren i de cap a Barcelona. Però abans sorpresa. L'Esther va estar quinze anys de bibliotecària a Blanes abans de passar als serveis centrals, que és des d'on ha organitzat el curs. Ha estat, doncs, la bibliotecària de Roberto Bolaño, a qui coneixia. Bolaño sempre se'm creua pel camí quan vaig per terres gironines, però he de reconèixer que conèixer la seva bibliotecària m'ha fet una il·lusió especial. Un dia d'aquests li demanaré què llegia el Bolaño, encara que ja em sé la resposta: tot el que li caigués a les mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada