article a Mallorca Progrés

Himnes en la matinada

Sebastià Bennassar. En un país com Estats Units, on l’esport nacional és assassinar presidents, tota la població està predisposada a aixecar-se a les quatre de la matinada –a Nova York i a Los Àngeles no caldria aixecar-se, les ciutats no dormen- amb la notícia del decés per assassinat de si no un president com a mínim un congressista de primera fila. Si el president és afroamericà la cosa es multiplica per molt, i els analistes polítics havien fet travesses de quant duraria el president. Per això no hauria sorprès gens que a aquestes hores de la matinada s’hagués despertat la població amb interpretacions més o manco sentides de l’himne americà –vull pensar que en una circumstància fúnebre com aquesta no hi hauria tanta afectació com en la final de la superbowl, on les estrelles del pop han pres el relleu a les sopranos professionals, en una errada notable i en una degradació constant de la lliga patrocinada per la Pepsi.

Però és clar, en aquestes latituds això no és tan així. Per això, quan a les quatre i mitja de la matinada vaig sentir la interpretació dels himnes dels marines despertant-me vaig pensar que havia passat alguna cosa realment greu. Em vaig aixecar del llit per veure què havia passat, però no era res més que el meu company de pis –i no obstant amic- amb una amiga seva que interpretaven himnes de tots els temps i els miraven a més a més a través d’una coneguda pàgina web dedicada a aquestes coses.

Això dels himnes és una cosa que no deixa de sorprendre’m. Que hi hagi dues persones a les quatre i mitja de la matinada en roba interior –en desconec les marques ara mateix, asseguren que no són de cap concreta, encara que sí que em concreten la japonesitat dels mitjons d’ella- i escoltant himnes no deixa de ser una cosa pintoresca. I que m’encanta. Per començar m’acaben de salvar aquest article escrit a les cinc de la matinada. Però és que això dels himnes em va perseguint. Una altra amiga meva –sí, en tenc molts de singulars- l’altre dia va rebre una proposició de feina durant la celebració del 12 d’octubre a una ciutat de províncies espanyola, on els membres del partit de Rajoy, sabent que tenia una carrera universitària li havien ofert el lloc de regidora de cultura per a les properes eleccions municipals. Càrrec que ella encara no ha acceptat. Un dels mèrits que tenia era que havia cantat l’himne de la Guàrdia Civil.

Sigui com sigui, hem de pensar que això dels himnes té el seu què. En el cas espanyol no hi ha lletra, com tampoc en el cas de la Unió Europea –que així i tot té música rap-. Així no hi ha manera de dissoldre l’Estat Nació en una estructura superestatal. La Unió Europea necessita una lletra per al seu himne perquè com a mínim els amics puguin escoltar alguna cosa a les cinc de la matinada, superat l’himne de Timor. Clar que posats a tenir lletres, què voleu que us digui, no crec que ningú vulgui envair Polònia escoltant La Balanguera.