dijous, 11 de novembre del 2010

CONTRAPORTADA AL BALEARS


Mafalda s’equivocava

Sebastià Bennàssar | 10/11/2010 | Vistes: 125

Mafalda és un d'aquests personatges vinculats per a sempre a la nostra infantesa. El personatge creat per Quino va aparèixer de manera regular a la premsa argentina entre el 1964 i el 1973 i s'ha convertit en una de les icones del món pop i en, possiblement, el personatge que més i millor ha contribuït a explicar l'Argentina i per extensió tota Sud-amèrica als que no hi viuen, i a la vegada ha servit per criticar i mostrar la classe mitjana argentina amb un humor sensacional, i potser per això de vegades perillós. Si s'hagués de fer un rànquing de països que el personatge de Quino odiàs, Portugal ocuparia sense cap mena de dubte el número 1. Que ningú no hi busqui complicades raons polítiques, ni decisions estranyes que tenguin a veure amb la conjuntura econòmica ni amb la forma de ser. És més bé una qüestió alimentària. I és que Mafalda odia la sopa i els portuguesos són els tipus que més adoren aquesta menja de la qual en tenen tantes varietats i tipologies que es podria fer un llibre de receptes ben extens. S'ha d'entendre que el concepte sopa inclou també totes les cremes que us pogueu imaginar i que ben sovint les sopes portugueses incorporen elements matèrics dins el brou, com puguin ser trossets de llegum, o de carn o de patata o de verdura. Sigui com sigui, normalment són molt bones. Ara que el temps ha començat a fer un lleuger canvi de cap a temperatures més pròpies de l'època -aquests estius de cinc mesos no poden ser bons ni per a la salut ni per als nervis ni per al medi ambient-, la sopa torna a ser un d'aquests productes buscats i agraïts. Això per als forans, perquè els portuguesos poden menjar sopa qualsevol dia de l'any i amb la temperatura que sigui. Tot això explica que hagin sorgit alguns bons negocis molt interessants des de fa alguns anys i que fins i tot hi hagi hagut d'haver adaptacions de les multinacionals a les idiosincràsies locals. Anem a pams. Un dels millors negocis que hi ha Lisboa és una botiga de menjar ràpid que ofereix cinc tipus de sopes a un preu realment baix i que té la seva ubicació en ple centre comercial del Chiado. A les hores principals del dia sempre hi ha gent menjant que s'emporta les seves sopes pel carrer -amb aquesta perversitat absoluta dels temps moderns, que és la pràctica supressió de l'hora del dinar i la seva conversió en un minutatge pautat simplement per engolir qualsevol cosa. El segon exemple pot veure com les multinacionals se les empesquen totes per poder sobreviure: a una coneguda empresa de restauració ràpida americana especialista amb hamburgueses, amb locals a tot el món, se li ha creat la necessitat d'haver de servir sopa si volen triomfar a Portugal. I en aquests establiments se serveix sopa, dues diferents cada setmana. Aquest és un exemple que m'interessa, perquè els portuguesos han aconseguit imposar els seus gustos sobre la multinacional i l'han forçada a un canvi, mentre que en el nostre cas simplement hem beneït la seva implantació a casa nostra i no hem exigit la incorporació, ni que sigui com a anècdota, d'elements culinaris propis en les receptes que serveix aquesta cadena, i ja em direu què poc costaria, per exemple, servir hamburgueses amb sobrassada, que per ventura seria l'únic producte mallorquí que tastaria aquest turisme d'espardenya que darrerament està arribant fins a les nostres latituds. Els portuguesos, en aquest sentit, han demostrat tenir molta més personalitat: "pots fer negoci amb nosaltres si entens la nostra manera de funcionar", i ho han aplicat. Sigui com sigui, que ningú es pensi que les sopes com a entrants dels portuguesos són per menysprear-les. De vegades, una sopa d'aquestes ben completes -i més si són de l'Alentejo- serveixen per a un bon sopar i ara que arriben els temps hivernals és reconfortant saber que hi ha un país on, vagis on vagis, et podràs retrobar amb una escalfor que et recorda la de la llar. Mafalda, s'equivocava. La sopa no només és un aliment bàsic sinó que et reconcilia amb la terra, amb la infantesa i, en darrer extrem, amb la pàtria.