dilluns, 22 de novembre de 2010

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

La desgràcia de la Universitat pública

Sebastià Bennassar. Les universitats públiques estan passant per un moment especialment complicat. En molts de casos aquestes dificultats venen motivades per la crisi econòmica que ho envolta tot i que fa que en moltes ocasions no arribin els doblers del finançament promesos per les institucions públiques –que haurien de vetllar pel correcte funcionament de les universitats però que sovint posen més pals a les rodes que no una altra cosa-; per la implantació desastrosa del Pla Bolonya (que pot tenir bons objectius, però que ha arribat molt malament i amb deficiències terribles per a la seva correcta aplicació); i per la mercantilització constant de la Universitat, començant de forma molt especial pels equips rectors, que estan primant l’economia per sobre del coneixement. Tot el sistema universitari pateix, però molt especialment les titulacions anomenades tradicionalment de lletres.

En un moment d’incertesa com l’actual és ben lògic que siguin molts els joves i no tan joves que posin les seves esperances futures en la formació. Estan invertint el temps de manca d’ofertes laborals per formar-se millor per accedir a les que puguin sorgir en el futur. El camí que han emprès és intel·ligent i sovint costós i en molts de casos lloable, però ara passa que arriben a una universitat on de cada vegada més s’ha perdut l’ànima de l’ensenyament i s’ha substituït pels números dels rendiments. I així, són moltes les universitats que redueixen l’oferta formativa dels seus màsters i no obren la totalitat de les assignatures que consten als programes perquè els estudiants matriculats no arriben a uns números que es consideren mínims, mentre que a la vegada propicien una oferta deslleial amb els màsters privats que promouen les mateixes universitats. En no obrir la totalitat de les assignatures que oferten en un màster, les universitats no només estan incorrent en un delicte d’estafa –que ja de per si és greu- sinó que estan perdent tot el seu –ja de per si malmès- prestigi moral, que és molt pitjor que la infracció contra la legalitat vigent.

Si en aquests móns de virtualitats i de despersonalització de l’ésser humà perdem el contacte directe amb el professor i la transmissió del coneixement ni que sigui a un sol alumne, estam fent el negoci de na peix frit. Però sembla ser que les autoritats acadèmiques del país prefereixen més muntar fires d’empreses a les universitats i màsters privats que no aconseguir crear una massa de ciutadans responsables i amb capacitat crítica i que, sobretot, sentin passió per allò que han estudiat lliurement. Però és clar, la universitat pública d’aquest país ha decidit, una vegada més, posar-se al servei tant dels empresaris com de la classe política per fabricar éssers molt preparats a nivell tècnic i tecnològic, però limitats en la seva capacitat de conformar massa crítica.

Convé que ho diguem clar: avui en dia la universitat s’està convertint en una perfecta fàbrica de treballadors en precari. I els màsters i els doctorats s’estan deixant envair pel mercantilisme. Adéu al saber i adéu, doncs, a les persones. No sé si fa més pena que ràbia.