article a Mallorca Progrés

Sobre com Umberto Eco dignifica una universitat

Sebastià Bennassar. Un dels motius principals que fan que hom se senti orgullós d'estudiar a una universitat pública catalana com la Pompeu Fabra és la seva capacitat de lideratge. En aquests temps tan perversos on tot és quantificable en números, que és el que vol registrar el Ministerio de Educación, el que s'ha de fer valer són els valors no quantificables. I la capacitat de lideratge es demostra amb la qualitat humana de les persones, i per això és molt més important que la Universitat Pompeu Fabra sigui l'únic temple del saber on s'escoltaran les paraules d'un dels grans homes del segle XX, Umberto Eco, que no el nombre de projectes de recerca aprovats en un període concret. O el nombre de tesis doctorals presentades -independentment de la qualitat de les mateixes.

Umberto Eco és, sense cap mena de dubtes, un dels grans noms de la cultura universal. I també té a les seves mans el poder d'haver convertit en un long-seller (allò que voldria qualsevol editor) una novel·la d'una complexitat de sentit com El nom de la rosa, que en la seva forma aparent no és res més que una sofisticada novel·la negra postmoderna amb homenatge intertextual a Arthur Conan Doyle i el seu El gos dels Bakserville. A la novel·la d'Eco, Bakserville és el nom de fray Guillem, un home d'una racionalitat que alguns associen a la figura de Sean Connery, l'home que li va posar rostre en una pel·lícula que tot i ser bona es troba a anys llum d'un llibre excepcional.

Hi ha qui diu que Umberto Eco no ha tornat a fer res bo després d'aquesta obra. No entraré en el debat literari en qüestió, però per a mi Eco és un autor formidable amb llibres sensacionals com L'illa del dia abans o sobretot Baudolino, una novel·la injustament denostada que mereix lectures i relectures, com també la major part dels seus articles. Ara és sensacional saber que hi ha un diari en català de nova fornada, com és el diari ARA, que ha decidit comprar les publicacions d'aquest mestre i publicar-les en la nostra llengua.

Doncs com deia, el valor d'una universitat també es mesura per la qualitat humana i intel·lectual de qui hi ha al darrera dels actes que organitza. La vinguda d'Eco a la Pompeu -després que el dia abans dialogàs amb Mònica Terribas a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona- té molt a veure amb la presència entre el professorat de la casa de Javier Aparicio Maydeu, un dels homes que més i millor coneixen el sector editorial -fou mà dreta de la totpoderosa Carmen Balcells i dirigeix el màster d'edició a més de ser crític de El País-, que ha fet mans i mànigues perquè els estudiants de la Pompeu puguin gaudir d'una de les ments més lúcides sense haver de moure's del seu campus. Aparicio és, a més a més, un d'aquests tipus que ensenyen a llegir i a pensar, dos valors a la baixa en aquest món fastigós de tecnocràcies. Així doncs, com a membre de la comunitat universitària, el meu agraïment per haver dut un humanista com Eco a la Pompeu i sentir que, ara sí, aquesta universitat és de cada vegada més meva.