dissabte, 4 d’octubre de 2008

CINC ANYS SENSE BOLAÑO


El juliol d'ara fa cinc anys va morir un dels grans escriptors contemporanis, Roberto Bolaño, i un dels meus preferits. En aquests temps s'ha anat publicant molt tant del Roberto Bolaño com sobre el Roberto Bolaño. I aprofito per posar-vos a l'abast un grapat de texts, dels més recents, que he escrit sobre l'autor, per tal que si us interessen els pogueu fer servir. També dir-vos que un Bolaño apareix com a personatge al meu llibre "Connie Island" i que en molts faig servir cites seves.



Bolaño, cinc anys de producció bibliogràfica

Des de la seva mort s’han publicat cinc inèdits i cinc llibres sobre l’escriptor

Diuen que la mort consagra els escriptors. Potser. En el cas de Roberto Bolaño han passat cinc anys des de la seva mort i el seu nom s’ha convertit en tota una referència i la seva obra ha passat a ser un fenomen de nivell mundial, amb edicions i traduccions a tot arreu. Segur que aquell tipus prim, que escrivia al carrer del Lloro de Blanes amb música de rock a tota llet, que visionava pel·lícules de sèrie B i que si hagués hagut d’assaltar el banc més protegit d’Amèrica només hauria contractat poetes, no s’ho esperava.
Bona part de la consagració de Bolaño va arribar el 1998 quan va guanyar el premi Herralde de novel·la per Los detectives salvajes. Fou la confirmació de l’autor que havia fet una gernació de feines per sobreviure, que havia començat la seva vida literària com a poeta a Mèxic –de fet, ell tota la vida hauria volgut ser poeta- i que un cop a Catalunya havia transitat entre els billars del carrer Tallers, Blanes i la cacera de premis literaris. Al darrera va quedar un corpus d’obra format per Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce (1984); La pista de hielo (1993); La literatura nazi en America (1996); Estrella distante (1996); Llamadas telefónicas (1997); Los detectives salvajes (1998); Amuleto (1999); Monsieur Pain (1999); Nocturno de Chile (2000); Los perros románticos (2000); Tres (2000); Putas asesinas (2001); Amberes (2002) i Una novelita lumpen (2002).
Els fans de la seva obra va anar augmentat a poc a poc, a mesura que tots els grans escriptors anaven elogiant la seva obra. I després va venir la tràgica mort, esperant un transplantament de fetge que mai no va arribar. Des de llavors ençà es va produir un rellançament de l’obra de l’escriptor que s’ha traduït en una notable allau editorial i en l’adaptació teatral de 2666 que va dur a terme Àlex Rigola al Teatre Lliure, una marató de cinc hores que assolí un gran èxit de crítica i públic.
El llibre pioner va ser el que va compilar Patricia Espinosa, professora d’universitat xilena, amb el títol de Territorios en fuga, que aplega en 259 pàgines diferents estudis crítics sobre l’obra de Bolaño. Va ser el pioner entre els pòstums, perquè abans s’havia editat per l’editorial Corregidor el text de Celina Manzoni Roberto Bolaño, la escritura como tauromaquia, el 2002. Ella fou la primera en obrir el camp de la investigació sobre l’escriptor xilè.
Però a l’ordinador de Bolaño quedava molt de material. Una bona part ja estava a punt per a l’edició, d’altres no tant. El primer volum que va arribar a mans dels lectors va ser Entre paréntesis (2003). Un llibre que aplega molts dels articles que Bolaño va escriure per a la premsa, petits assaigs, alguna conferència, algun discurs... en general es pot dir que es tracta de la compilació del seu pensament assagístic més convencional. I era la primera entrega de les obres pòstumes de Bolaño.
En aquestes edicions han jugat un paper fonamental tant Jorge Herralde, l’editor d’Anagrama (la casa amb la qual Bolaño va publicar la major part dels seus llibres, especialment de narrativa) i el crític literari i marmessor literari de Bolaño, Jorge Echevarría, que s’ha fet càrrec de bona part del procés d’edició de les obres del xilè.
La següent obra en sortir al carrer fou El gaucho insufrible (2003), una col·lecció de contes que l’escriptor ja havia deixat a punt per a la seva edició abans de la seva mort i que confirmen el seu talent sensacional per aquest gènere.
Bolaño era del tot conscient de la seva malaltia i de que el temps se li acabava. Tal volta per això va iniciar un dels processos d’escriptura més fascinants de la literatura contemporània. I va deixar quasi a punt la monumental 2666 (2004), una macronovel·la que és també una pentalogia que vol reflexionar sobre el mal en totes les seves varietats possibles. L’escriptor volia que fossin cinc novel·les que apareguessin de forma individual per garantir uns ingressos als seus hereus un cop mort. Però finalment es va editar en un sol i únic volum aquesta novel·la del tot extraordinària. I l’any passat va arribar l’esporgada definitiva dels seus arxius amb l’aparició de El secreto del mal i La Universidad desconocida, que apleguen la resta de contes inèdits i tota la seva poesia, d’una gran singularitat.
Mentre, continuaven els homenatges i reconeixements, que també produïren bibliografia: el número 75 de la revista Túria; Para Roberto Bolaño (2005), de Jorge Herralde; Jornadas Homenaje a Roberto Bolaño, editat per l’institut català de cooperació iberoamericana; Bolaño por si mismo: entrevistas escogidas, d’Andrés Braithwaite i finalment Bolaño salvaje, el volum que acaba d’editar Candaya amb edició d’Edmundo Paz Soldán i Gustavo Faverón Patriau, un llibre del tot imprescindible per als bolanyistes i per als que no ho són, que inclou un documental en DVD de 40 minuts sobre un escriptor que ha generat una obra ja inoblidable. Llàstima que, com sempre, el reconeixement arribàs tard.

Atrapar l’estel Bolaño

Ara que el món sembla tornar a la normalitat i que la casa reial torna a estar al Tomate i no a les portades de la premsa seriosa, ara que hem passat de l’exabrupte reial i de la imbecil·litat electa veneçolana a treure l’entrellat –i a ser possible les entranyes- d’una parella a la qual li pagarem fins i tot els missers que els arreglaran el repartiment de propietats i els regals de noces (fora conyes, que valen una doblerada), ara, deia, us parlaré d’astronomia.
L’astronomia, com tots sabeu, estudia moltes coses, i entre elles aquelles aparicions sobtades de fenòmens que només es repeteixen cada X anys (poseu la xifra que volgueu), és a dir, coses que només es poden observar una vegada a la vida o dues, si hi ha sort, però entre una i l’altra passa tant de temps que una ens agafa quan som massa menuts per assabentar-nos-en i l’altra ja massa grans com per apassionar-nos.
Ara, a la cartellera teatral de Barcelona, hi ha una programació de primer nivell. Una constel·lació fantàstica que és travessada per un d’aquests productes que només es poden albirar una vegada a la vida, i encara gràcies que ens ha agafat a l’edat adequada. Són fets històrics com veure plegar per corrupció –encara que prescrita- l’únic president que hom ha conegut, o com el Barça li entaferra cinc gols al Madrid, o com la primera vegada que menges caldereta de llagosta i tens milenars de sensacions que t’inunden el paladar de la consciència i llavors te n’adones que, com en els casos anteriors, el que et falten són paraules per descriure l’experiència.
L’obra en qüestió és 2666, la versió teatral que Àlex Rigola ha fet de la novel·la immensa de Roberto Bolaño, l’escriptor xilè que era un escriptor del món i un descriptor del món des del seu apartament al carrer del Lloro de la vila de Blanes, un altre exemple d’aquesta desmesura de la nostra indústria turística però que encara guarda llocs amb una essència pròpia indestructible.
Es tracta de cinc hores de teatre –amb les seves pauses- per intentar traslladar sobre l’escenari les 1125 pàgines de la novel·la de Bolaño. Cinc hores que no poden deixar ningú indiferent, com no t’hi deixa la lectura de les cinc parts de 2666 que és un llibre del tot extraordinari però que al meu entendre no és el millor de Bolaño, supòs que perquè sé que és una obra pòstuma i que li falta la darrera polida que l’escriptor li hauria fet. Així i tot, la primera part, que sí està enllestida, i la cinquena, inacabada, són extraordinàries. El que sí és cert és que llegir Roberto Bolaño, sobretot si un agafa Los detectives salvajes, que per a mi és la seva gran obra i un dels millors llibres de tota la història de la llengua castellana, et canvia la vida. Igual que el teatre de Rigola. Ningú pot sortir del teatre Lliure indiferent davant el desplegament de recursos, d’enginys i de paraules que desplega sobre l’escenari un repartiment de luxe encapçalat pels dos grans genis interpretatius que té l’escena catalana en aquests moments: Julio Manrique i Joan Carreras.
Així que si sou per Barcelona, recordau que el dia 25 de novembre es fa la darrera funció i que aquest és un dels espectacles que paga la pena veure. I si no hi sou, per ventura podríeu pensar en fer l’escapada i anar-hi. O com a mínim anar fins a una llibreria no massa gran, amb un llibreter amic amable al darrera del taulell que us somriurà quan agafeu els llibres de Bolaño i entreu en aquesta apassionada comunitat de lectors seus. El viatge paga la pena, segur que en obrir una de les seves planes sentireu com si de sobte estàs passant un d’aquests estels fugaços i el poguessiu atrapar. Ja ho sabeu, només una vegada a la vida.

Bolaño i la llibretera

“El secreto del mal”, “Fragmentos de la Universidad desconocida”. Estimats amics, apuntau aquests dos títols i afegiu-los, ja, a les vostres llistes de llibres pendents per llegir. Tranquils, no friseu. Abans podeu acabar els volums que teniu entre mans i que supòs que aquest estiu haureu iniciat amb fruïció en aquelles hores en que la temperatura no convida a fer res més que estar estirat, persianes tancades, vidrieres obertes, i passar les pàgines d’un bon llibre amb una mà mentre fora se sent reclam de grills.
L’editor Jorge Herralde, que m’ha de contar entre la seva legió de fans per la creació d’Anagrama, igual que en Jaume Vallcorba per Acantilado, em va donar fa uns dies la gran alegria de l’estiu: la seva editorial publicarà dos llibres inèdits de Roberto Bolaño, l’escriptor xilè que ens va abandonar l’estiu del 2003, als cinquanta anys d’edat. Fins ara el calaix de llibres pòstums de Bolaño ens ha aportat “El Gaucho insufrible” (relats, que ja havien estat entregats a l’editorial abans del seu internament en l’hospital d’on ja no va sortir); “Entre paréntesis” (que ens aporta la majoria de la seva obra de no ficció esparsa, incloses les col·laboracions en premsa, els discursos d’acceptació de premis, o algún pregó de festes i que són una joia) i “2666”, una macronovel·la o un conjunt de cinc novel·les en un sol volum, l’edició de la qual ha anat a càrrec d’Ignacio Echevarría i que són una festa, un deliri per als sentits. (A tota la llista hi hem d’incloure la recuperació del llibre de 1984 “Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce
Els títols dels dos volums són els que us he comentat una mica més amunt i fins al moment no us en puc dir res més que això: el primer és un llibre de relats d’una extensió no massa llarga que sorgeix de la tasca esporgadora d’Echevarría en el disc dur del xilè, mentre que el segon és un volum d’aquella poesia narrativa tan fascinant, datada a finals dels 80 i que estaven a punt per ser donats a l’editorial. Herralde especifica, en una entrevista amb l’argentí diari Clarín que part d’aquest material és coetani al procés d’escriptura –vull pensar que de bojos, a l’abast de molt pocs, tenint en compte el resultat final- de “2666”.
L’alegria que m’ha proporcionat Herralde és molt gran, i més quan veig que la meva opinió de lector correspon amb la seva d’editor en reconèixer que per ventura no havia d’haver reeditat “Monsieur Pain”, que és, per al meu gust, la novel·la que menys m’ha agradat de l’escriptor.
Però, sobretot, n’Herralde m’ha fet reviure l’alegria amb que he rebut cada un dels llibres del xilè des d’aquella “La literatura nazi en América” que me’l va fer descobrir, fins a cadascun dels seus volums, molts d’ells a les meves mans gràcies als bons oficis de na Joana, la llibrera de La Rosa als Llavis. Sense ella, que ha estat la vertadera detectiu salvatge dels llibres, la meva biblioteca de Bolaño i sobre Bolaño no inclouria volums d’Alcalà d’Henares, un exemplar de la Revista Túria amb un complet dossier, o materials de Xile i Mèxic, arribats com una sorpresa, al cap de mesos. Per a ella, també, aquest homenatge a Bolaño.
El secret de la genialitat

Amb els morts passa que la seva figura es magnifica fins a límits insospitats. Si el mort és un escriptor, aquest efecte es multiplica amb conseqüències del tot imprevisibles, i així es succeixen adaptacions cinematogràfiques de les obres –normalment coincidents amb aniversaris del naixement o del decés-, congressos sobre la seva obra, l’edició d’epistolaris i papers esparsos, el buidatge dels seus arxius a la recerca d’inèdits i de materials susceptibles de ser publicats. Si l’escriptor, a més a més, és un mite de la nova literatura mundial, tot això encara es multiplica més i s’arriba al cas de Roberto Bolaño, del qual han aparegut des de la seva mort –als cinquanta anys, com el cas de Damià Huguet, dos genis morts a la cinquantena- els seus assaigs i obra esparsa “Entre paréntesis”, la monumental novel·la o conjunt de cinc novel·les “2666”, que a més a més ha estat adaptada magistralment al teatre per Àlex Rigola, i els llibres “El secreto del mal” i “La universidad desconocida”. A això se li han de sumar, entre altres, l’homenatge que li va fer la revista Túria, amb un quadern central insuperable; el llibre “Para Roberto Bolaño” de Jorge Herralde i la recuperació per part de El Acantilado de l’esplèndida novel·la que és “Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce”, escrita a quatre mans amb aquest altre geni que és Antoni García Porta. S’ha de reconèixer que al darrera d’aquesta voràgine de material Bolaño hi ha la voluntat ferma de Jorge Herralde, el seu editor (Bolaño és un d’aquests autors mítics d’Anagrama i va aconseguir el premi de la casa), i Ignacio Echevarria, marmessor literari de Bolaño i amic. I per descomptat de la seva vídua.
Ara Herralde ens ha oferit dues grans joies als fans de Bolaño. Jo ho reconec, som un hooligan d’aquest escriptor que ocupa el número 1 en la meva llista de preferències. Ho dic per si la ressenya –com totes les altres que n’he fet, d’altra banda- sembla poc objectiva. Centrem-nos en “El secreto del mal”, que aplega un total de 19 texts narratius del xilè, dos del quals, “Derivas de la pesada” i “Sevilla me mata” formen part de conferències, però com que en Bolaño mai no se sap on comença un gènere i on n’acaba un altre –com per exemple en Vila Matas, on el seu “Paris no se acaba nunca” va néixer, suposadament, com a conferència-, i un altre, el titulat “Playa” ja havia aparegut a “Entre Paréntesis”.
Es tracta de relats, d’arrencades de novel·les, alguns dels quals estan acabats del tot i altres que estan a mig fer, però que s’ajunten per un fet: tots ells traspuen el millor de Bolaño, són la seva essència i la seva prosa s’hi escola amb una rotunditat extraordinària. Qui encara em negui que Bolaño és un gran escriptor hauria de repassar cada una de les planes d’aquest llibre i molt especialment el conte que dona títol al volum, “El secreto del mal”, on amb un inici impactant l’autor ens aboca a la seva poètica de la inconclusió: “Este cuento es muy simple aunque hubiera podido ser muy complicado. También: es un cuento inconcluso, porque este tipo de historias no tienen un final”. Certament aquí podem veure i captar bona part del Bolaño en essència, de la manera d’expressar-se i de crear d’un narrador que vol mostrar-nos el món, o algunes parts del món, i deixar-nos la llibertat, a nosaltres, de poder decidir com s’acaba. Si algú em diu que Bolaño no és un mestre de la creació d’ambients i de la creació de personatges, que llegeixi “El hijo del coronel” i sobretot “Laberinto”, la que al meu entendre és la millor de totes les narracions del llibre, un relat que és perfecte i que ens fascina en aquest laberint que és la disgressió Bolaño, una de les seves principals característiques. Després tením “Crímenes”, on l’escriptor es maneja a la perfecció en l’ambivalència, els dobles sentits, els sobreentesos, i després, només després, si no ha quedat convençut, qui em digui que Roberto Bolaño és un bon escriptor però al qual de vegades li falta tècnica, li respondré dient que llegeixi “Playa”, un conte de sis pàgines escrit amb una sola frase que és la demostració del prodigi que és Bolaño y la resposta de per què en som un hooligan. És capaç de fer allò més perfecte i difícil i semblar que és fàcil. I a més a més, la narració t’absorbeix. No sé si és el secret del mal, però sí el de la genialitat.

El secreto del mal.
Roberto Bolaño
Anagrama
Barcelona.
2007
182 pags.