És un divendres i la plaça de la Virreina presenta un aspecte molt diferent al dels horabaixes i vespres. S'hi respira una certa tranquil·litat i només estan plenes les terrasses dels dos bars. He quedat amb l'Albert Sànchez Piñol per entrevistar-lo. La conversa és llarga i es perllonga més enllà del bar on ens hem refugiat, fem plegats camí fins a la parada de metro de Joanic i allà ens separam. És un matí ple d'idees que suren a l'aire, però em quedo amb una de les frases de l'autor de Pandora al Congo "jo escric de cara als lectors, no de cara a la paret". El seu darrer llibre, Tretze tristos tràngols, La Campana, és ben interessant. Us en deixo la ressenya. Bona cacera.
Sánchez Piñol en la distància curta
La literatura catalana fa alguns anys que s’ha reconciliat amb els Déus (si és que aquests existeixen) i la prova més notable d’això és el conjunt de l’obra literària d’un tipus anomenat Albert Sánchez Piñol, que juntament amb Quim Monzó i Baltasar Porcel formaria la santíssima trinitat de la literatura en llengua catalana –la masculina, la femenina estaria formada per Maria Antònia Oliver, Maria Barbal i Núria Perpinyà. Amb l’avantatge afegit que Piñol és jove i és antropòleg, que no són virtuts menyspreables per a un literat, ans al contrari, perquè li permeten explicar-nos coses diferents.
Segurament molts de vosaltres el coneixereu per La pell freda (que ja està traduït a 37 idiomes) i per Pandora al Congo, possiblement un dels millors llibres escrits en català dels darrers cent anys, la novel·la que ha demostrat que a la nostra literatura hi ha vida més enllà de la guerra civil, de les trilogies familiars i de l’estricte marc geogràfic conformat pels escassos 55.000 quilòmetres quadrats dels Països Catalans.
Però Sánchez Piñol va iniciar les seves passes en la ficció amb Les edats d’or, un llibre de relats que va ser publicat per Proa el 2001. Ara torna al gènere amb un llibre el títol del qual sembla una lliçó de català del Digui Digui, “Tretze tristos tràngols” (per completar hauria pogut posar tronats i truculents i ja tendríem la tr inicial combinada amb totes les vocals), i que en realitat són una altíssima lliçó de literatura (i de català, per descomptat), i que ens mostren que Piñol també es maneja bé amb les distàncies curtes, de fet, tant bé, que supera de llarg La pell freda.
En aquest llibre ens trobem amb tretze relats que s’han de llegir, cadascun d’ells, de forma unitària, i no caure en l’error de pensar que estam davant d’un llibre de contes (de fet, en el cas de la narrativa breu, el llibre únicament és un contenidor, un suport per a cada una de les peces, massa curtes per ser editades per si soles, però completament autònomes una de l’altra). Si llegiu cada història com el que és, un tot, un conjunt tancat i perfecte, una història explicada en cada cas en la seva justa mesura, en gaudireu molt més.
Sánchez Piñol es revela en aquesta obra com el que tots els seus lectors ja sabíem: un gran creador. En cadascun dels contes la història llisca amb facilitat, t’atrapa des del primer moment, i quan ja creus que estàs entenent el conte, un gir sorprenent t’aboca de cap al final inesperat, de cap a allò que demostra la grandesa d’un narrador quan s’enfronta a aquest gènere: la capacitat per impactar una vegada i una altra al seu lector. Aquest llibre és, doncs, com un gran combat de boxa. Sánchez Piñol s’enfronta al relat breu com si estàs en joc el campionat del món. I a poc a poc va guanyant els dotze assalts, un darrera l’altre. I per a les delícies del respectable, es desenvolupa un round extra amb un armari pel mig on el nostre escriptor acaba guanyant el combat per KO i proclamant-se com a gran campió dels pesos pesants. Ovació al sofà de casa, mamballetes i terror en veure que el llibre s’ha acabat i tenim la certesa que hem assistit a un prodigi, i que tot i que Piñol ha promès la tercera part de la seva trilogia, i sembla que abans ens arribarà una novel·la, de moment haurem d’esperar.
Sincerament, la millor notícia no és que Sánchez Piñol tengui una veu pròpia i un món propi, que és el que es reclama sovint als escriptors, sinó que té un univers sencer per explicar-nos, i que a més a més li queda un gavadal de feina per fer i a nosaltres un munt de llibres per llegir. A la Campana, una vegada més –i ja en van moltes- l’han tornat a encertar. Serà perquè s’estimen els llibres que publiquen? Ja ho sabeu, l’únic tràngol d’aquest llibre és que, malauradament, arriba un moment que s’acaba.
Tretze tristos tràngols
Albert Sànchez Piñol
La Campana
Barcelona
Juny de 2008.
167 pàgines.
La literatura catalana fa alguns anys que s’ha reconciliat amb els Déus (si és que aquests existeixen) i la prova més notable d’això és el conjunt de l’obra literària d’un tipus anomenat Albert Sánchez Piñol, que juntament amb Quim Monzó i Baltasar Porcel formaria la santíssima trinitat de la literatura en llengua catalana –la masculina, la femenina estaria formada per Maria Antònia Oliver, Maria Barbal i Núria Perpinyà. Amb l’avantatge afegit que Piñol és jove i és antropòleg, que no són virtuts menyspreables per a un literat, ans al contrari, perquè li permeten explicar-nos coses diferents.
Segurament molts de vosaltres el coneixereu per La pell freda (que ja està traduït a 37 idiomes) i per Pandora al Congo, possiblement un dels millors llibres escrits en català dels darrers cent anys, la novel·la que ha demostrat que a la nostra literatura hi ha vida més enllà de la guerra civil, de les trilogies familiars i de l’estricte marc geogràfic conformat pels escassos 55.000 quilòmetres quadrats dels Països Catalans.
Però Sánchez Piñol va iniciar les seves passes en la ficció amb Les edats d’or, un llibre de relats que va ser publicat per Proa el 2001. Ara torna al gènere amb un llibre el títol del qual sembla una lliçó de català del Digui Digui, “Tretze tristos tràngols” (per completar hauria pogut posar tronats i truculents i ja tendríem la tr inicial combinada amb totes les vocals), i que en realitat són una altíssima lliçó de literatura (i de català, per descomptat), i que ens mostren que Piñol també es maneja bé amb les distàncies curtes, de fet, tant bé, que supera de llarg La pell freda.
En aquest llibre ens trobem amb tretze relats que s’han de llegir, cadascun d’ells, de forma unitària, i no caure en l’error de pensar que estam davant d’un llibre de contes (de fet, en el cas de la narrativa breu, el llibre únicament és un contenidor, un suport per a cada una de les peces, massa curtes per ser editades per si soles, però completament autònomes una de l’altra). Si llegiu cada història com el que és, un tot, un conjunt tancat i perfecte, una història explicada en cada cas en la seva justa mesura, en gaudireu molt més.
Sánchez Piñol es revela en aquesta obra com el que tots els seus lectors ja sabíem: un gran creador. En cadascun dels contes la història llisca amb facilitat, t’atrapa des del primer moment, i quan ja creus que estàs entenent el conte, un gir sorprenent t’aboca de cap al final inesperat, de cap a allò que demostra la grandesa d’un narrador quan s’enfronta a aquest gènere: la capacitat per impactar una vegada i una altra al seu lector. Aquest llibre és, doncs, com un gran combat de boxa. Sánchez Piñol s’enfronta al relat breu com si estàs en joc el campionat del món. I a poc a poc va guanyant els dotze assalts, un darrera l’altre. I per a les delícies del respectable, es desenvolupa un round extra amb un armari pel mig on el nostre escriptor acaba guanyant el combat per KO i proclamant-se com a gran campió dels pesos pesants. Ovació al sofà de casa, mamballetes i terror en veure que el llibre s’ha acabat i tenim la certesa que hem assistit a un prodigi, i que tot i que Piñol ha promès la tercera part de la seva trilogia, i sembla que abans ens arribarà una novel·la, de moment haurem d’esperar.
Sincerament, la millor notícia no és que Sánchez Piñol tengui una veu pròpia i un món propi, que és el que es reclama sovint als escriptors, sinó que té un univers sencer per explicar-nos, i que a més a més li queda un gavadal de feina per fer i a nosaltres un munt de llibres per llegir. A la Campana, una vegada més –i ja en van moltes- l’han tornat a encertar. Serà perquè s’estimen els llibres que publiquen? Ja ho sabeu, l’únic tràngol d’aquest llibre és que, malauradament, arriba un moment que s’acaba.
Tretze tristos tràngols
Albert Sànchez Piñol
La Campana
Barcelona
Juny de 2008.
167 pàgines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada