dissabte, 16 d’agost de 2008

OCTUBRE, UN RELAT


OCTUBRE (Per a na Maria)

Quan cau la nit el poeta inicia la seva màgia. A l’habitació de casa dels seus pares, un llit amb el llençol rebregat, les sabates pel mig, piles de llibres amb marcadors que són senyals de pas, fites d’una geografia sentimental encara incompleta, el fum de la cigarreta dissimula la pudor de suor que ho inunda tot. És octubre i la temperatura s’entesta en no davallar en aquesta ciutat on un home intenta escriure la solitud, intenta ser la solitud, i la seva pell s’eriça de forma quasi imperceptible mentre la ploma, Waterman, fabricada a París, la ciutat dels seus somnis, llisca sobre el paper aspre, de vegades esquiu per acollir tants de mots salvats del pas del temps i de la barbàrie que tot ho fagocita.
El poeta és jove i per això les paraules li sorgeixen amb ímpetu, com un torrent desbordat que ell s’esforça en intentar que no surti de mare, que no es perboqui de forma inestroncable, conscient que hi ha massa imprecisions, poques paraules que puguin expressar el sentit exacte del seu sentiment.
Li agrada escriure de nit, notar com respira amb apnea la finca on viu, renou de canonades que denota la incontinència urinària del veí del quart segona, unes passes inquietes i petites sobre seu, el ca que se mou d’un costat a l’altre de la casa mentre l’amo ha marxat a fer les seves vuit hores diàries com a guarda de seguretat en un aparcament on totes les nits es juga la vida però on mai no passa res, un home que se juga la vida desitjant una mort que no arriba perquè és perfectament conscient de la mediocritat de la seva vida. Li sap greu pel ca, que per ventura acabarà a la canera municipal, on al cap de quinze dies el convertiran en carn capolada, en una despulla, en el no res que l’amo desitja per a si mateix. Veu el llum encès i la pantalla de l’ordinador que s’hi reflecteix amb el coll gràcil de la veïna del pis de sota, professora d’institut i escriptora durant les hores mortes, com tots els que intentam sobreviure fent allò que ens agrada, pensa el poeta mentre se fuma una nova cigarreta a la recerca d’un sinònim que permeti cloure el dodecasíl·lab sense perdre en cap moment l’essència del mot, sense deixar de sentir i veure i creure el mateix per culpa del canvi de paraula.
.........................................
Tu, ara, quan t’estampes amb el teu avió republicà contra el pont que saps que no podràs esquivar, no pots deixar de mirar la foto de la jove que us ha explicat com funciona aquest maleït aparell dels russos. No us ha ensenyat a blindar la carlina per evitar els trets dels feixistes que t’han foradat el dipòsit de gasolina. Gairebé no sents dolor. Fa massa estona que la bala de metralladora ha traspassat el fuselatge del teu avió i les teves cames. Només saps que estàs ferit, gairebé mort, pel bassal de sang que sents com se t’escorre per les cames, mai no hauries pensat que hi pogués haver tanta sang al cos humà, vés per on, la sang que s’escola sense estroncament possible, la sang que et fa recordar, curiosament, que encara ets viu. Gairebé ho havies oblidat gràcies als efluvis de diòxid de carboni que provenen del motor, pura combustió lliure d’olis i benzina, que avancen la pira funerària de la teva mort.
Busques amb la mirada el pont des del qual t’han disparat les bateries antiaèries dels franquistes. Dispares totes les municions que et queden després d’haver estat metrallant i bombardejant tancs. Ells tornen a disparar, aleshores els veus, uns pobres al·lots que juguen a fer punteria contra la carlina del teu aparell. Et sap greu que t’hagin tocat perquè la República no va sobrada d’avions, ni prop fer-hi. Ho dispares tot, no deixes ni una sola bala dins la metralladora, i t’ha costat una barbaritat acostar-te fins a la posició del teu artiller, que està mort. No fas gaire mal, només aixeques esquerdes de pedra en un pont que les ha vist de tots colors i saps que has d’aturar així com sigui l’avanç dels tancs, dels que no heu pogut acabar de bombardejar. Saps que has de mirar els ulls d’aquella dona jove i recordar per a què punyetes serveix l’instrument de senyals. Aconsegueixes engegar-lo i ara sí que et llences de forma definitiva contra el pont que no vols esquivar, saps que quan el teu avió esclati al bell mig l’inutilitzarà durant algunes hores, per ventura el podràs deixar inútil per a sempre. I no n’hi ha cap més en quaranta quilòmetres. Quantes vides se poden salvar amb quaranta quilòmetres? Quantes vides se poden salvar a costa de la teva? Així que prems el botó que anul·la els instruments de vol i et llances en picat contra el pont que saps que no podràs esquivar perquè no se pot esquivar el destí.
.............................
Nosaltres no sabíem que érem vius gràcies a aquell gest, gràcies a aquell avió que havia entrat en barrina i que havia retardat durant set hores l’atac de les tropes franquistes. Nosaltres no ho sabíem i no ho sabia tampoc el Ramon, que havia vengut al congrés per mirar d’esbrinar alguna cosa més sobre el seu padrí, desaparegut en aquella guerra fratricida. Ell es conformava en saber alguna cosa més d’aquella història que ningú no ens volia explicar ni a les escoles ni a la Universitat, o que només ens volien explicar fent-ne parts i quarts. Nosaltres volíem saber per què se feia una llei de la memòria històrica que realment s’havia de considerar una llei de la desmemòria històrica, i nosaltres volíem saber per què aquell poeta amic nostre que escrivia versos en la nit silent considerava un acte de resistència, de valentia extrema, continuar omplint amb tinta les pàgines d’una llibreteta on es perbocaven els somnis.
Per això, tots plegats, omplíem les sales de les aules on se feien les conferències, escoltàvem perfectament conscients de ser la primera generació a la qual algú li volia explicar una part de la seva història, sense bons ni dolents, ni herois ni màrtirs, sinó amb homes i dones i idees contraposades i formes de veure la vida i reaccions que es produeixen com a efectes a determinades causes. Nosaltres, que encara ara païm tot el cabal de coneixements, l’allau d’informació que ens ha fet obrir els ulls a la nostra pròpia desinformació i desmemòria en una època en la qual els plans d’estudi són un compendi de despropòsits que se canvien cada tres anys per ser empitjorats i on la nit, cada una de les nits, és una llosa més sobre el silenci que cobreix els camps on hi ha els nostres padrins, els del Ramon, que alguns, pocs, començam a cercar amb voluntat de retrobar el nostre passat, la nostra vida, la nostra història.
Nosaltres no sabíem res, no sabem res, però com a mínim ara en som conscients i volem fer alguna cosa per evitar continuar vivint en la ignorància.
.......................
Elles, les dues, varen arribar a València amb divuit anys i es van trobar un matí a l’estació del Nord, soles, perdudes. Les dues van respirar l’aire net de la ciutat, van admirar-ne el cel blau i van encaminar-se de cap a l’hotel on les esperaven. Una hi va arribar el mes d’octubre del 1936, l’altra ho ha fet ara, el mes d’octubre de setanta anys després. La més gran encara és viva, però en aquesta ocasió ha fet el viatge en avió. Rússia està massa lluny per viatjar en tren des d’allà als 88 anys. Elles no ho saben, però estan unides per l’inefable, pel destí. Però explicar això seria avançar esdeveniments.
Elles s’han anat trobant per diferents llocs de la ciutat i no ho sabien. Han coincidit a dues cafeteries del barri del Carme, fins i tot han menjat el mateix pastís de poma al centre, una mica sec i car, a una pastisseria on les dues han promès que no tornaran. És probable que fins i tot estassin assegudes a les taules a tocar, ben a prop una de l’altra, però les coses van així i els setanta anys que les separen no han propiciat que una es fixi en l’altra.
La dona més gran no va sola per la ciutat. Abans sí. Quan la República se va instal·lar en aquests carrers, quan el riu encara migpartia València i els carrers estaven plens de soldats guapos, ella anava sola pel carrer. Avui la ciutat és inhòspita i saps que les medalles i condecoracions dels diferents exèrcits no li haurien servit de res sense la companyia de la seva amiga i secretària, trenta anys més jove, encara a la flor de la vida.
Només hi ha un lloc on la dona gran ha anat sola. La jove també hi ha anat, encara que cap de les dues no ho sabia. Al davant d’un antic convent de monges que va ser habilitat com a maternitat i que ara torna a ser un convent de monges, la dona gran s’ha emocionat. Ha mirat les medalles militars del seu uniforme i ha pensat que per ventura no ha valgut tant la pena.
La jove no tenia cap medalla per mirar, i per això per ventura se li ha fet més visible el rastre que han deixat les llàgrimes, abundoses, que ha vessat allà al davant. La dona gran també ha plorat. Cap de les dues, però, no ha coincidit en el temps ni en els motius. Bé, en els motius sí.
................................
Les dues m’heu deixat i heu anat a veure la conferència d’una dona gran que tothom us ha recomanat. M’ha sabut greu no acompanyar-vos. Havia d’escriure la crònica per al diari, no podia esperar, era urgent. Heu marxat ben contentes, després d’haver pres cafè al Sant Jaume, a la terrassa, fa massa bo aquest octubre a València i les jaquetes s’han quedat al fons de les maletes, a l’hotel, inútils, i maleïu no tenir més samarretes curtes, més robes fresques per combatre aquesta calor que frega la de ple estiu.
Pel camí us trobau el Ramon, que comença a tenir alguna pista per començar a investigar, el seu avi desaparegut a la guerra i un pare nascut a la guerra que no el va tenir a ell, el petit de cinc germans, fins que tenia cinquanta-cinc anys. Us explica que el seu pare s’està morint i que els seus germans estan massa capficats en altres coses com per anar removent la memòria d’un moribund. És la desgràcia de cada casa, ens deixam fascinar per les històries dels altres i en canvi oblidam les nostres, les que tenim més a prop.
La dona gran que us parla té un encant magnètic, us hipnotitza amb les seves paraules, però, i sobretot, amb la seva mirada. La Maria i tu restau fascinades per la facilitat amb la qual va desgranant els records, la manera com va explicant les seves experiències a la ciutat, les desfilades dels militars, sempre tan guapos. Les dones grans sempre han estat presumides. Ho saps per la teva àvia i per la manera que té d’explicar, amb elegància i discreció, com n’era de ben plantada. “Jo, llavors, tenia molts de pretendents”. Per això tu no deixes de somriure quan aquella dona us fitora amb els seus ulls i us explica quan aquell soldat li va demanar una fotografia seva per enganxar-la a l’avió. “Així, quan miri els seus ulls verds sabré el que he de fer”. Assegura que li va donar la fotografia i moltes coses més i ell va salvar la vida a molta gent “estavellant el seu avió contra un pont pel qual estaven a punt de passar els feixistes”. La dona s’eixuga una llàgrima i vosaltres en vessau moltes més, emocionades. “Aquell home era el meu avi”, crida el Ramon, que s’acosta a aquella dona gran a qui tant s’assembla la Maria. Hi anau corrents.
...............................
M’has contat la història i gairebé no la podia creure. El Ramon duia les dues darreres cartes que va escriure en vida: “M’he enamorat, Maria, d’una altra dona. Me sap greu dir-t’ho així, per carta, però per ventura demà seré mort i no volia trair el nostre amor, sempre ens ho explicarem tot, ens vàrem jurar, i amb dolor escric aquestes línies. És la traductora dels oficials russos i crec que serà un amor impossible. De totes maneres, Maria, estic quasi segur que aquesta guerra està perduda. Havien de ser dos dies i ja portem més d’un any i els feixistes no paren d’avançar. A la cuina hi ha una rajola que balla una mica, a sota hi ha els diners que guardava per si mai passava res, pren-los i marxau tu i els nens, ven la casa i anau a algun lloc de Sudamèrica, on hi podreu començar una nova vida. A mi no m’espereu, no tendria prou forces per mirar-te a la cara. Envia les senyes al quarter tot d’una que estiguis establerta i us aniré enviant diners quan me sigui possible. Afectuosament, el teu marit, Ramon”. La darrera era ben tràgica, es veu que ell estava ben enamorat, m’has dit.
“La dona s’ha posat a plorar i li ha explicat que van viure una intensa història d’amor fins que ell va sortir un dia i se va estavellar voluntàriament contra un pont per on avançaven els feixistes”.
Així les coses, el Ramon ha pogut trobar a la fi el seu padrí, però per ventura el preu ha estat molt alt, confirmar que la història era real, que aquell heroi de l’aviació era capaç de deixar la dona i els fills per una jove traductora.
“No siguis així, el Ramon ho veu ben distint. Aquell home era tan especial que abans de fer res va voler tancar el seu passat. Ell sabia des del primer moment que no viuria per ser feliç, així que va actuar en conseqüència”.
Per a mi, que ara escric la història, tots els límits són febles, tot forma part de la tragèdia d’una guerra on no hi ha bons ni dolents, només persones. “Però és que encara no saps el millor. Es veu que va tenir un fill i que ella el va donar en adopció, just quan va néixer, a una família de Barcelona. Es veu que l’avi del Ramon va morir sense saber que havia de tornar a ser pare amb el seu nou amor. Si ho hagués sabut, per ventura no hauria estavellat l’avió”.
M’imagin, ara, aquell home a la cabina, desagnant-se per la ferida a la cama, amb l’artiller mort, i sent el renou de la nit a València, sent un poeta que busca una paraula exacta per a un dodecasíl·lab que s’encalla, sent les passes del Ramon que passeja i plora i pensa en tornar a casa amb el seu avi a la memòria, i pens en la Maria plorant davant d’un convent de monges que un dia fou maternitat, i penso en nosaltres i en la sort que tenim que algú, a la fi, ens vulgui regalar una mica de la nostra memòria.
Dorms, suau, en aquest llit enorme de València, i les paraules llisquen sobre el paper, i el poeta troba la paraula, octubre, i m’ajec a la teva vora, respires calma, com la dona gran que clou els ulls verds tan cansats de plorar encara.

Barcelona, desembre 06.