Feia fresca dalt del castell. Les faldes voleiaven mentre a poc a poc s'enfosquia el cel i el vespre senyorejava convertint-se en la millor de les hores possibles de l'estiu. Hi havia algunes pudors de perfums massa fortes a l'ambient, coses que passen sempre en aquests esdeveniments socials. Massa gent disposada a envair les intimitats dels altres. Però va arribar el moment d'entrar a la colegiata de Cardona. I allà es féu la màgia. A l'Anna li brillaven els ulls mentre l'ensemble La Fenice començava a desgranar les peces del segle XVII que tant agradaven Mazarin, un dels primers ministres més importants de la França del seu temps. I a poc a poc, mentre ens anàvem endinsant dins el món fascinant de la música italiana, un ratpenat va fer la seva aparició a la sala. Era la màgia de la dansa incorporada al so fascinant de la corneta, del violí, de la tiorba, del violoncel, de l'orgue, del clavicèmbal. Era la màgia fascinant de l'Anna, a la vora, estrenyent-me la mà.
1 comentari:
Sí que hi havia màgia quan es va fer la fosca i la música va començar a sonar enmig d'uns murs de pedra ferma que si parlessin serien un testimoni fabulós d'antigues batalles i esdeveniments passats... i des de divendres també del nostre amor. T'estim sempre que t'estrenyo la mà amb testimonis i sense, i quan no, per descomptat!
Publica un comentari a l'entrada