dilluns, 21 de juliol de 2008

DE L'ÀGORA A CAN CARLOS


La llibreria Àgora és una d'aquestes meravelles que existeixen en algunes ciutats. Situada al carrer Jardí Botànic, a Palma, s'ha convertit en el gran centre de referència literari de la ciutat, i tot gràcies al saber quefer de na Ramona, la llibretera, i la seva ja famosa cafetera.

El passat dia 10 de juliol ens hi vàrem aplegar una bona colla de persones amb motiu de la presentació del llibre de Javier Aparicio "Lecturas de Ficción Contemporánea", editat per Cátedra, que és un dels grans llibres de l'any, perquè és un llibre que són molts llibres i que en fa llegir molts més. Entre els assistents hi havia el mestre Perfecto Cuadrado i la seva dona, Maria Payeras, així com la seva filla Lídia.

Tots plegats acabàrem la nit a Can Carlos, un dels pocs temples culinaris que encara ens queden i on en Javier i jo atacàrem amb astúcia un arròs brut de nota bastant elevada.

Però sense cap mena de dubte allò gran fou la companyia. En Perfecto, na Maria i na Ramona i, clar, el convidat de luxe, en Javier, feren que l'arròs s'escolàs amb bon vi entre converses literàries i universitàries. I així, de la mà del frare més important de Zamora sur Mer, ens endinsàrem en les entranyes de Portugal, de la seva literatura i del surrealisme. En acabar, érem més savis, i sobretot més feliços.


Us afegeixo tant l'entrevista que li vaig fer per a l'Espira al Javier Aparicio sobre el màster d'edició com la ressenya del llibre, i altres links sobre el seu llibre.


1-L'entrevista

“El sector editorial té la màgia de l’aposta, és com una ruleta”
Javier Aparicio dirigeix amb Dolors Oller el màster d’edició de la Pompeu Fabra

S.BENNASAR. Barcelona.
Javier Aparicio és un home atrafegat. Bona part del seu temps la passa transitant entre la facultat d’Humanitats, a tocar del parc de la Ciutadella, i la zona catastròfica del 132 del carrer Balmes de Barcelona, un indret que ningú no reconeixerà quan s’acabin les obres. El director del màster internacional d’edició de la Universitat Pompeu Fabra juntament amb Dolors Oller ens rep al seu despatx, molt amunt d’un edifici al qual accedim amb un ascensor on s’ha quedat atrapada gent que vostès no s’imaginen. Hi ha sort i arribam al seu despatx, molt a prop d’una terrassa amb unes vistes impressionants sobre la ciutat. Aparicio comença una llarga conversa sobre el món de l’edició, que és molt més que allò que envolta els llibres que arriben a les nostres llars i sobre la formació necessària que això comporta. Un món apassionant. Fan ganes d’inscriure’s al curs, i evidentment sé que més de la meitat de la cinta no hi cabrà en aquest espai. Però les entrevistes se fan pel plaer d’aprendre coses noves, no?

-El màster d’edició de la Universitat Pompeu Fabra ha arribat a la seva dotzena edició, quin és el balanç?
-Jo vaig ser durant quinze anys agent literari amb la Carme Balcells i poc després es va fundar la Universitat Pompeu Fabra. Jo havia après l’ofici, si és que mai es pot aprendre, a les trinxeres i llavors vaig tenir l’obsessió que la gent més jove que jove no l’hagués d’aprendre així, que és molt dur, sinó que el pogués aprendre abans. Vaig tenir la idea l’any 93, quan l’Institut d’Educació Contínua de l’entitat portava un any de funcionament. Des d’allà es va donar suport a la idea perquè tenia molt de sentit fer un màster d’edició a una universitat pública però àgil com la nostra i ho vàrem començar. Primer va arrencar com un curs de postgrau amb la Dolors Oller, que és la meva sòcia, i va néixer com una cosa modesta. Volíem veure com s’arrelava i com s’implicava el sector, perquè un màster d’edició sense la implicació del sector no té sentit. Durant dos anys va ser curs de postgrau de sis mesos i després el vàrem convertir en un curs de diploma de postgrau que durava un any. Vàrem estar vuit anys així, i després es va convertir en màster, amb el suport de les editorials, les empreses i les impremtes i ara duim cinc anys de màster. El resultat és que hem anat creixent en tot, amb el suport de totes les editorials, un fet que ens omple de satisfacció perquè nosaltres som gent de fair-play i pensam que això és competitiu i ens fa molta il·lusió que hi hagi totes les empreses que es fan la guitza i la competència constantment en un país com el nostre, tan envejós. Que estiguin tots junts demostra que una universitat pública fent les coses amb estima i ben fetes com a estratègia pot obtenir bons resultats. Quan ens hem fet grans hem establert relacions amb altra gent, amb la Fira de Frankfurt, amb Cedro, ens hem consorciat amb altres màsters internacionals d’edició, dels quals n’hi ha molt pocs al món, i vàrem muntar l’associació internacional de formació d’editors. Som una mica de lloc neutre i tot esdeveniment del món editorial que està al nostre abast intentam que passi pel màster perquè sigui un fòrum de diàleg.

-Un màster internacional que també ho deu ser pel que fa al lloc d’origen dels alumnes que s’hi inscriuen...
-I tant, d’un màxim de 40 persones per màster, n’hi ha més de vint que procedeixen d’Amèrica Llatina, Amèrica i Europa, això vol dir que els estudiants de la Pompeu Fabra són un nucli reduït, bastant reduït, i entre els editors espanyols i estrangers que ens envien gent, els dotze anys que fa que funcionem i la mancança de màsters internacionals d’edició arreu del món, fa que cada vegada hi hagi més gent d’arreu del món i això és molt bo perquè el mercat està creixent de forma desigual. Nosaltres intentem que hi hagi un ensenyament vertical del professional de cap a l’estudiant, perquè no tenim professors, només editors vigents, gent que comanda les tropes en el món editorial i pren decisions als seus despatxos, però si tens la sort de tenir gent de diferents països, siguin d’on siguin, els nostres estudiants aprenen també una cosa que ens agrada de titllar d’ensenyament horitzontal. Reps molta informació dels teus companys estrangers i això et permet tenir una informació sobre el sector molt més completa, aquest és un sector molt complex. En dotze anys hem format més de 600 professionals i ara hem aconseguit una cosa molt maca, que és que gent que es va formar al curs ara estigui al capdamunt del sector editorial i vengui com a professor. Es tanca un cercle i la gent que es va formar aquí continua formant la gent que es forma actualment aquí, i això crea uns lligams i una dinàmica de negoci molt interessant.

-Com s’incardina ara aquest màster dins la nova reordenació universitària derivada de la convergència europea i el famós Pla Bolonya que ens ha aportat la denominació de màsters als de preu públic i als màsters de tota la vida?
-Les paraules són un problema i barrejar amb el nom de màster un tram oficial de llicenciatura o doctorat és un problema, perquè la paraula màster, internacionalment vol dir lligam entre el món universitari i el món laboral. Dir-li màster a una cosa que en realitat fins fa quatre dies era un tram de l’ensenyament universitari diguem-ne més habitual, és complicat. El nom és el mateix, però la cosa no. Jo crec que la gent no és tonta i s’adona que la paraula màster ha estat emprada pels polítics per redenominar la llicenciatura i el postgrau acadèmic i doctorat i que a banda d’això hi continua havent una oferta acadèmica de formació contínua que és realment la que està adreçada al món laboral. Per tant, els màsters a preu privat jo crec que només un ingenu pot pensar que competeixen amb els màsters a preu públic, dos productes totalment diferents. El màster a preu públic és el curs de doctorat de tota la vida amb un altre nom, i els graus són la llicenciatura amb un altre nom. Nosaltres tenim la sort que la Pompeu Fabra ha apostat molt clarament pels màsters adreçats al món laboral a través de l’Idec i el nostre és un màster en sentit real, amb capacitat de formar gent per al sector, i això val uns diners.

-Des de fora encara tenim la visió de l’editor molt lligada a la romàntica dels anys seixanta. Les coses, lògicament han canviat molt en tots aquests anys, però continua planant una pregunta: l’editor neix o es fa?
-La intuïció no la pots ensenyar. No hi ha cap màster al món que t’ensenyi talent, intuïció, capacitat de resposta, disciplina de feina... tot això si ho tens bé, i si no, ja t’ho faràs. Això no hi ha ningú que t’ho pugui ensenyar. Ara bé, els temps han canviat efectivament, de cada vegada hi ha més corporacions, però també és cert que cada vegada hi ha més editors independents molt petits. El problema és ara el patiment que tenen els editors mitjans. Però estem en el moment en que creixeran els molt petit editors, tal i com va vaticinar el Peter Mayer quan el vàrem portar fa uns anys. Ja estam en aquest moment. Ens mourem entre els molt petit editors i les grans corporacions. Nosaltres podem ensenyar agenda, tècniques de negociació, màrqueting, contractació... però l’aposta no es pot ensenyar, la intuïció depèn de cadascú. Ara, en dotze anys el que si fem és col·locar la gent dins el sector, i la gent amb talent ho ha aconseguit, s’han creat nínxols propis de mercat. Jo no vaig tenir aquest curs i m’agradaria molt fer-lo, m’agradaria molt. He intentat muntar el curs que m’agradaria haver fet abans d’anar a les trinxeres, però en aquella època no n’hi havia. Nosaltres hem de fer dues tasques, als que venen de zero els hem d’ensenyar l’ofici, i els que venen del món editorial els hem de reciclar en el decurs de les 400 hores que dura el màster, un curs exigent, de la qual cosa jo me n’alegro molt. Tots conviuen a l’aula i nosaltres no podem exigir un coneixement previ perquè entre altres coses no hi ha una llicenciatura prèvia.

-Què hauria de fer una persona interessada en fer aquest màster? Ho dic perquè a les Illes hi ha moltes editorials i un moviment constant...
-La persona que vulgui fer aquest màster hauria de tenir clares un grapat de coses: una d’elles és pensar que és un sector en canvi constant i per tant la virtut de les lleis que et poden ensenyar un dimarts un dijous poden canviar clarament. Jo pensaria quines actituds es tenen, si s’és vocacional o no, perquè aquest és un sector amb uns marges de beneficis curts, amb una mitjana de sou baixa, però que té un ham, una màgia especial que fa que quan la gent entra en el sector no se’n vagi. Això vol dir que molts directius del sector editorial venen d’altres indrets i quan arriben es queden. És la màgia de l’aposta, com si fos una ruleta. Fas una aposta per un llibre i és un fracàs, i després apostes per un altre i és un gran èxit, i llavors tu tornes a jugar i aboques els recursos en el segon llibre i a veure què passa. Això és com una febre i aleshores és un sector molt seductor perquè les coses hi funcionen al marge de les teories. La gent d’Esade te unes regles i funcionen, i les ensenyen, i llavors els directius diuen que han anat a Esade i ja està. Però en el nostre sector tu pots fer una estratègia de negoci, un model de màrqueting amb un llibre de l’Eduardo Mendoza, per exemple, i que després el següent llibre sigui un fracàs total. I tu has abocat els mateixos recursos, pressupost, cap de màrqueting... i és un fracàs. D’una banda desencisa, però per l’altra crea aquesta seducció d’un sector on les coses no només depenen del que tu has après, sinó d’una aposta, de la intuïció... Jo els diria que si són vocacionals, els agrada el món del llibre, si tenen esperit aventurer i no es mouen pels diners sinó per determinats reconeixements que van més enllà de la butxaca és un sector que ho pot donar tot. Pots veure la vida d’un producte que veus anònim al teu despatx i com això arriba a milenars de persones arreu del món, i això és fascinant. No és rutinari, cada cas és diferent. Jo mentiria si et digués que no formem bons professionals, formem gent que sap fer bons contractes, dur negociacions, prendre decisions d’empresa...etc. Ara, el toc de sort... hi ha gent que ha estat treballant molt dur aquí i s’ha queixat que després no ha trobat feina, i la persona que tenia al costat al llarg d’aquest any ha acabat treballant a Nova York amb el Peter Mayer. Això és una qüestió de capacitat personal, de capacitat de feina, etc. Però si tenen vocació, saben treballar en grup, saben idiomes i creuen en el món del llibre en sentit ample jo crec que és un sector de la indústria dels continguts del tot fascinant.

2-La ressenya


El tauló del nàufrag

Si les dades estadístiques no s’equivoquen, cada any es publiquen uns 70.000 llibres en castellà i uns 7.000 en català, unes xifres que posen el pèl de punta a qualsevol que vulgui estar una mica informat de l’actualitat literària del país. Evidentment (i per sort), no tot és ficció. Evidentment (i per desgràcia) no tot és bo. En aquest context la tasca del crític no acadèmic hauria de ser la d’aportar una mica de llum a aquest magma de publicacions que poden esborronar a qualsevol persona que al llarg de la seva vida adulta –dels 20 als 80- amb prou feines llegirà uns 3.000 llibres, a raó d’una cinquantena per any (la visió és clarament optimista, per fer la punyeta al Ministerio de Cultura). I a aportar aquesta llum s’ha dedicat durant una dècada i mitja llarga Javier Aparicio Maydeu. Ho ha fet en diversos mitjans de comunicació i actualment se’l pot seguir al suplement Babèlia de El País i a la revista Letras Libres.
Però com que el crític és a més a més professor de literatura contemporània i un perfecte coneixedor de les mancances del sector editorial a l’Estat espanyol, se les ha enginyades per aplegar bona part de les crítiques “imprescindibles” que ha anat publicant al llarg dels anys per oferir-nos un llibre que és molt més que un aplec de visions personals sobre algunes de les obres mestres que s’han publicat durant el segle XX –un segle que s’acosta ja a la prudent llunyania com per començar a fer-ne les primeres valoracions, tant si el considerem en la seva visió curta, és a dir, amb el final situat a la desintegració del Mur de Berlín, la URSS i la Guerra de Bòsnia, o en la seva versió llarga, amb el punt d’inflexió situat en l’esbucament de les Torres Bessones- sinó que esdevé un autèntic tauló per a nàufrags en aquesta ampla mar dels títols que cada dia malden per ofegar-nos i confondre’ns.
Perquè bona part de tot això hi ha a Lecturas de ficción contemporánea. De Kafka a Ishiguro, que acaba de ser publicat per Cátedra en una edició cuidada, neta, amb generositat en el cos de lletra i en la tipografia, que fan que la lectura de les més de 700 pàgines de la criatura no siguin un suplici per al lector, com passa ben sovint amb alguns dels texts diguem-ne acadèmics o de no ficció que es publiquen darrerament –i especialment els anys que els suecs tallen els seus subministres de paper-, i que compta amb un Pollock a la portada que no hi és perquè sí.
El volum d’Aparicio és tot això i molt més, és un intent de superar d’una vegada per totes el concepte de literatura nacional (que tant ens agrada a nosaltres, els encara formats en els complexos que molt bé va saber autoimposar-nos el franquisme castrador) per parlar de world fiction, per veure com els autors (sempre molt més intel·ligents que aquells que s’entesten en enquadrar-los) s’interrelacionen entre ells, usen les solucions tècniques al seu abast i creen grans obres més enllà d’altres conceptes. Escullen la llengua amb que ho fan, sí, però és tan sols un més dels eixos sobre els quals treballen. Això sí, només ho fan els grans.
El llibre d’Aparicio –si algú vol entendre què és la postmodernitat literària que llegeixi una introducció que combina entre altres a Cortázar amb l’Orquesta Mondragón- està escrit amb voluntat d’estil, perquè les seves crítiques són això, un festival lingüístic per als lectors: dobles codis, jocs de paraules, llargues oracions subordinades que ens reconcilien amb la lectura (qui diu que a la premsa s’escriu fatal?!), una abundosa informació bio-bibliogràfica i una implicació personal. Al final, els seus lectors sabem si li ha agradat un llibre o no, i això avui en dia és el que importa. És el que pot fer decidir-nos. Però a més a més hi ha unes magnífiques introduccions teòriques però molt breus i que se llegeixen com una novel·la sobre el Quixot, les avantguardes i la postmodernitat que emmarquen el llibre. I al final, tres joies. Un balanç de futur, una proposta de biblioteca ideal (possiblement la part que més se li discutirà) i una excel·lent cronologia que converteixen el llibre en indispensable. L’objectiu, crear lectors o ajudar als que ja ho són a aventurar-se amb altres texts. No estaria de mes que els propers 500 de la nostra llista comencin per aquest, pels de la biblioteca ideal, pels ressenyats, i pels de la cronologia. Seriem tots immensament més savis. I sobretot no es perdin la ressenya dels contes de Hemingway (pàgines 102-104). És un exemple de tot el que hem dit i un exercici de valentia.

Lecturas de ficción contemporánea
Javier Aparicio Maydeu
Càtedra
Madrid
2008
727 pàgines.


3-Dos enllaços



1 comentari:

Montse ha dit...

L'Aparicio! Quin personatge! Vaig fer un curs d'estiu amb ell ara fa uns anyets i... em va marcar... Això sí: no diré com :)

Tothom hauria de passar per un professor com l'Aparicio. Tinc un amic que el té d'ídol personal.