La certesa de la ignorància
Sebastià Bennassar. La grandesa de la universitat és que et confirma la ignorància. Bé, no sempre és així, però hi ha dies gloriosos en els quals surts de l’aula sabent que tens més dubtes que els que tenies quan hi havies entrat, entre altres coses perquè just abans de travessar el llindar –aquell moment meravellós de conversa amb els companys, aquell refresc que et beus apressat per ingerir la dosi exacta i necessària de cafeïna que no obtens pel procediment més tradicional i abrasiu, aquella estona de rialles, d’apunts intercanviats, de llibres que es deixen o que es tornen- ni tan sols t’havies plantejat que sortiries de l’aula amb un mar de preguntes i amb una curiositat famolenca.
Corre en el nostre gremi (pobrets els periodistes que sempre hem estat l’ase de tots els cops i que per culpa d’alguns pocs privilegiats que omplen les graelles de les televisions més abjectes ens hem carregat un sant benet que no hi ha manera de treure’ns de sobre) la idea que un periodista és un mar de coneixements... d’un dit de profunditat. I és ben probable que així sigui i que només estigui en les nostres mans si volem col·locar el dit en posició vertical o bé el deixem en horitzontal. És la nostra responsabilitat la d’intentar que després del dit vengui la resta del cos i que com a mínim aquest mar de coneixements en algun punt tengui una profunditat com per poder xipollejar a gust.
Per això, quan el passat dimarts una de les classes a la universitat la va fer Carlos Mesa, historiador, periodista i per aquells atzars de la vida, president de Bolívia, va ser com si ens haguéssin fet un regal majúscul: el regal de la certesa de la nostra ignorància. Mesa –una persona que vaig trobar accessible i oberta en aquelles dues hores- ens va venir a parlar de la revolució boliviana de 1952, en la qual segons ell es poden trobar les bases que desemboquen en la presidència d’Evo Morales i el nou indigenisme llatinoamericà que tant preocupa els inversors neocolonials, els mateixos que callen la boca quan per exemple Veneçuela compra vaixells espanyols que salven drassanes andaluses i estalvien el conflicte social de centenars de constructors de bucs a l’atur. No entraré ara en fer-los un resum del que suposà la revolució ni d’on venia ni els seus precedents. Seria massa llarg i no és l’objectiu d’aquest article avorrir (més) el possible lector. Quedi la data com a simple apunt que pugui moure de cap a la curiositat i a la investigació per part de qui en vulgui saber més.
No, l’objectiu d’aquestes línies és demanar-nos què ens està passant com per a què no només no sapiguem res o gairebé res de la història de llatinoamèrica sinó que a més a més gairebé no ens importi i ningú protesti. A mi me sembla fascinant que ens preguntem tan poques vegades sobre la realitat d’aquests homes i dones amb qui compartim l’autobús, el metro i la classe, com si no en volguéssim saber res, com si no existissin, com si simplement els volguéssim fer invisibles. Tal volta, només tal volta, si algú es fes preguntes podríem entendre què hi fan a casa nostra. Però sembla que això és tenir massa curiositat i que els periodistes el que hem de fer és callar-nos i continuar amb el nostre maleït dit de profunditat.
