divendres, 20 d’agost de 2010

Una joventut sense líders musicals

Sebastià Bennassar. El 1994 es va tornar a viure una de les tragèdies de la música contemporània: el suïcidi de Kurt Cobain. Per a tota una generació Nirvana ha estat la banda musical més influent de la seva vida i el grunge el moviment amb el qual associen uns temps malauradament perduts. A molts instituts la història contemporània va començar aquell dia en què el cantant –un ídol de masses desgarbat que va crear aquell so tan particular que molts associem amb la ciutat nordamericana de Seattle- va perdre la vida (alguns encara diuen que la seva mort no va ser un suïcidi sinó un assassinat i que fins i tot es pot veure al darrere l’allargada ombra dels serveis secrets nordamericans, una teoria que agafa adeptes i que coneixent els ianquis no deixa de tenir uns certs fonaments).

Cobain i el grunge és un tema recurrent que apareix de tant en tant pels mitjans de comunicació. És un artista que està en la mateixa òrbita de Jimmi Hendrix o de John Lennon –salvant els gustos musicals particulars de cadascú-. La comparativa es basa en les seves morts violentes i en el fet que movien masses de seguidors. És possiblement per això que el grunge molestava i continua fent-ho.

Ara que han passat setze anys des de la seva mort Cobain continua essent un dels artistes més influents, però les notícies que apareixen en els mitjans tenen a veure molt més amb l’aspecte que menys l’interessava, el lucratiu, que no amb la seva obra artística. Resulta que la vídua, Courtney Love –que va estar enganxandassíma a les drogues i que de tant en tant ens ha donat mostres genials del seu talent com a actriu- acaba de guanyar un plet llarg pels drets de les cançons de Nirvana, que continuen generant una animalada de doblers.

Passa sovint que la música i els seus cantants són un dels moviments més fascinants de transmissió d’idees i de malestars. En un moment on la joventut es troba en un dels moments més complicats amb índex d’atur brutals i una precarietat temerària no només en l’àmbit econòmic sinó també en el moral, és important veure fins a quin punt aquests joves expressen el seu malestar. A la Txèquia ocupada pels soviètics es varen fer famosos els Plastic People of the Universe, ara feliçment recuperats i un dels grups musicals més sensacionals dels tardo seixantes i setantes que varen ser silenciats insistentment per la dictadura soviètica. Cobain també cantà el descontent de la joventut dels 90. I ara, al 2010, tenim un èxit esclatant de petits grups musicals, però aquesta atomització també pot ser un símbol dels problemes que estan patint els nostres joves: una atomització, una multitud de propostes i una manca de lideratge de les grans masses (sense oblidar els èxits puntuals d’algun d’aquests grups). Està la nostra joventut adormida o per ventura acomodada? Ara, setze anys després, pocs pensen en el llegat intel·lectual de Cobain. Només en l’econòmic. Porca misèria.