dilluns, 9 d’agost de 2010

Bolonya no oblida

Sebastià Bennassar. El dia 2 d’agost de 1980 Itàlia va viure un dels pitjors atemptats de la seva història: l’atac contra l’estació de Bolonya en el qual varen perdre la vida fins a 85 persones i que inicialment va ser atribuït a les faccions terroristes d’extrema esquerra, encara que es va saber ben aviat que fou un atemptat de l’extrema dreta. Tres homes varen ser detinguts per col·locar la bomba. Eren tres neo-feixistes que avui en dia ja ni tan sols es troben a la presó i que en cap cas mai no han sabut explicar qui hi havia al darrere de la matança des del punt de vista intel·lectual.

Això és el que ens interessa de la història. Els successius governs italians sempre han promès que desclassificaran els papers que tenen sobre aquest crim. L’atemptat de Bolonya –la ciutat coneguda com la Roja no només pel color dels seus teulats sinó perquè hi han governat habitualment les esquerres de caràcter comunista i perquè és un féu dels moviments alternatius- va ser obra d’Ordine Nuovo, però en la investigació hi va haver agents del servei secret italià que varen posar entrebancs i se sospita que va ser decisiva i gens casual la participació dels Estats Units en aquest atemptat.

Cada any els familiars de les víctimes homenatgen els seus morts i el seu record a l’estació de trens i cada any es convida al govern a participar-hi, un govern que és escridassat de forma sistemàtica perquè no compleix amb la desclassificació dels documents que promet ara i adès. Enguany hi ha hagut una novetat que s’ha saldat amb la màxima desvergonya en un país on ja fa molta estona que els polítics han deixat de ser cap referència vàlida per a ningú: el govern no hi ha enviat cap representant perquè no volia ser escridassat.

La matança de Bolonya apareix en el rerefons de moltes obres literàries, com per exemple Una novela criminal de Giancarlo di Cataldo o en l’extraordinària Una primavera per a Domenico Guarini, de Carme Riera, per a mi la millor obra de qui actualment és l’escriptora de l’any.

Però tornem a la infàmia, a la plantada del govern italià. Amb la seva actitud les autoritats italianes el que fan és continuar l’estratègia del despropòsit. Un polític, qualsevol, ha de saber que en el sou també hi va aguantar escridassades. I més si aquestes estan derivades dels incompliments de les promeses electorals. Mentre el govern italià decideix no anar a Bolonya els ciutadans d’arreu del món només podem concloure que no hi ha cap interès en desclassificar els documents secrets i els autors de la matança perquè la revelació seria massa forta i faria massa mal. És a dir, amb aquesta actitud alimentam qualsevol de les teories de la conspiració que passen per la conxorxa i unió entre la Otan, el Vaticà i la Màfia per perpetrar aquest assassinat massiu. Ha passat ja tant de temps que potser seria millor donar la cara, perquè de cada any hi ha més gent que crida Bolonya no oblida.