La memòria del país
20/08/2010
Passa massa sovint que ens estam deixant morir les generacions més grans d’aquest país amb nom plural –segons es desprèn d’un vers excels de Gabriel Sampol- sense fer-los el cas necessari. Sentir parlar aquestes persones que ens poden aportar una informació vital i una lliçó impagable és un dels privilegis que ningú no s’hauria de perdre. A la Universitat Catalana d’Estiu que se celebra cada any a Prada, al Conflent, hi ha casos d’aquests cada any, però en aquesta ocasió ha estat sensacional sentir parlar en Víctor Torres, el germà del poeta Màrius Torres (Lleida 1910-Puigdolena 1942).
Escric que és germà de qui és perquè a Prada ha vengut a commemorar el centenari del gran poeta, de qui enguany es compleixen els cent anys del naixement i al qual s’ha fet un homenatge nacional. Però en Víctor Torres és un home que no necessita presentar-se com a germà de ningú perquè la seva trajectòria política i cívica és formidable. Torres ha estat i continua essent un patriota. Va allistar-se voluntari “per anar a defensar la meva pàtria”, va passar la ratlla i va anar a parar un camp de concentració, va viure fora del seu país molts d’anys i va ser secretari de la Generalitat a l’exili en temps de Josep Irla.
Sobre les seves espatlles va portar el fèretre de Pompeu Fabra en el trajecte final de cap a la sepultura i ha estat diputat al Parlament de Catalunya i senador a Madrid, sempre per Esquerra Republicana de Catalunya. La seva vida és un camí tortuós que ens recorda de forma clara que el nostre és, encara, un país ferit. Víctor Torres va parlar amb una potència brutal i ens acostà el seu germà de tal manera que l’aclamació fou de les més importants en aquesta edició de la Universitat Catalana d’Estiu. L’única llàstima és que la sala d’actes no estàs plena de gent i sobretot que hi faltassin molts dels estudiants més joves que es varen perdre la millor lliçó sobre memòria històrica que podien tenir. 30 minuts d’homes com aquests valen molt més que un curs sencer d’ensenyament reglat. Convé tenir-ho en compte.
Escric que és germà de qui és perquè a Prada ha vengut a commemorar el centenari del gran poeta, de qui enguany es compleixen els cent anys del naixement i al qual s’ha fet un homenatge nacional. Però en Víctor Torres és un home que no necessita presentar-se com a germà de ningú perquè la seva trajectòria política i cívica és formidable. Torres ha estat i continua essent un patriota. Va allistar-se voluntari “per anar a defensar la meva pàtria”, va passar la ratlla i va anar a parar un camp de concentració, va viure fora del seu país molts d’anys i va ser secretari de la Generalitat a l’exili en temps de Josep Irla.
Sobre les seves espatlles va portar el fèretre de Pompeu Fabra en el trajecte final de cap a la sepultura i ha estat diputat al Parlament de Catalunya i senador a Madrid, sempre per Esquerra Republicana de Catalunya. La seva vida és un camí tortuós que ens recorda de forma clara que el nostre és, encara, un país ferit. Víctor Torres va parlar amb una potència brutal i ens acostà el seu germà de tal manera que l’aclamació fou de les més importants en aquesta edició de la Universitat Catalana d’Estiu. L’única llàstima és que la sala d’actes no estàs plena de gent i sobretot que hi faltassin molts dels estudiants més joves que es varen perdre la millor lliçó sobre memòria històrica que podien tenir. 30 minuts d’homes com aquests valen molt més que un curs sencer d’ensenyament reglat. Convé tenir-ho en compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada