diumenge, 14 de febrer de 2010

VALÈNCIA EN DIMARTS


A l'Alaris em toca anar assegut d'esquenes, donant-li el cul a la ciutat que m'espera i que m'acollirà durant el dia d'avui. No sé si és un presagi o un símptoma de qualque cosa. En el tren hi ha el brogit insuportable dels empresaris que van a la ciutat i que parlen entre ells, tots quatre, en un perfecte espanyol que fustiga les orelles tant com la presència sobre una de les tauletes del diari d'extrema dreta que fulleja precisament el que va millor vestit i el que sembla més educat de tots ells, l'únic que té el detall d'aixecar-se per anar a parlar pel mòbil a la cafeteria. En arribar, la immensitat de l'Estació del Nord i la bonior climatològica, un taxi fins a l'hotel on dos asiàtics estan fent el registre d'entrada i demanen amb preocupació si els queda molt lluny la fira. Doncs sí. Estam a l'Avinguda del Port -les ofertes per internet són aquestes- i per primera vegada no estic a l'Expo-Hotel, on m'allotjo normalment per allò de recordar les nits dels Octubre. Pujo a l'habitació, correcta, senzilla, còmoda, i baixo a dinar. La paella valenciana és més que correcta, però se m'inflen les orelles sentint de nou converses d'empresaris del PP que diuen que la Rita té raó i que el que s'ha de fer és destrossar el Cabanyal. Fan ganes d'aixecar-se i fotre'ls hòsties fins que rebentin. "Hem de matar més quillos", diu una novel·la, però els objectius han de ser els qui tenen els quartos, els qui creuen que tenen la raó amb els seus euros i el seu ciment. Pujo de nou a l'habitació. Migdiada. Passeig per la ciutat, recórrec l'Albereda pensant en Estellés i en el Salva i en la quantitat de vegades que hem solcat aquests carrers. Passo les torres de Serrans per endinsar-me en la València de sempre, la que paga la pena. Creuament amb el Manel Marí, arribada a l'edifici Octubre, la pau i l'esplendor i l'alegria de veure que mai no ens trauran els símbols, que València és catalana encara que ho vulguin amagar. La Pepa m'espera. L'Emili també, diu que vol muntar quelcom de novel·la negra. Tant de bo fructifiqui. Coca-cola amb l'Esperança Camps i el Xavier Aliaga. Pujam al terrat amb un dels ascensors més impactants del món. La presentació del llibre. Hi ha la Núria Cadenes, com si fóssim en uns octubre. I en acabar, unes cerveses al Lisboa, estibat com sempre. Hora de les desaparacions. Em quedo sol amb la Pepa i anam a la Diabla a sopar, de nou el record del Salva, amanida de formatge de cabra, pasta amb pesto de tomàtiga seca. I ja de nit, taxi fins a l'hotel. València no està perduda, però a poc a poc entre tots, ens estan convencent perquè la deixem morir. Per part meva no serà.

1 comentari:

Salvador Iborra ha dit...

Ah, la vella ciutat... fàstic d'espanyols infames. Entenc eixa sensació, a mi em passava a Barcelona al principi i de tant en tant encara em passa. Però clar, El Lisboa, La Diabla... falta Ca Revolta!!!! Una ruta poc innocent. Una abraçada ben forta Tià!