dimecres, 20 d’octubre del 2010

Sebastià Bennassar. La novel·la negra, amb tot el seu component de crítica social a les societats on es desenvolupa la seva trama, s'ha convertit en una eina de primer ordre per mostrar una altra cara de les democràcies occidentals -en el cas de les novel·les ambientades en el primer món- i en un element de denúncia molt potent en el cas de les democràcies més inestables i de les dictadures quan aquestes novel·les ultrapassen l'àmbit dels països on s'ha instaurat la menys dolenta de totes les formes de govern possibles.

Per això mateix és una molt bona notícia que dues institucions de primer ordre del país com són la Universitat de Barcelona i els premis Octubre de València hagin decidit obrir les portes a aquesta literatura, que massa sovint ha estat allunyada de les institucions acadèmiques. La UB ho ha fet amb la inauguració del cicle de conferències Una altra Suècia, el país de la novel·la negra, en el qual participarà de forma activa el proper dia 5 de novembre el professor de la UIB Alejandro Casadesús, autor d'una tesi doctoral sobre Mankell i Camilleri, una part de la qual s'acaba de publicar ara en llibre per part d'Objeto Perdido (a la part que queda inèdita hi ha un treball important sobre Jakob Arjouni, que és possiblement el millor retratista del'Alemanya multicultural, el model que acaba de carregar-se alegrement Angela Merkel l'altre dia).

En el cas dels premis Octubre, se li dedica l'Encontre d'Escriptors d'enguany, amb un programa molt potent que a partir del dimarts que ve es dedicarà a mostrar la grandesa del gènere com a eina de crítica social en un congrés que serà un punt de trobada ineludible i que combinarà la presència d'estudiosos del gènere amb la de nombrosos escriptors i periodistes.

L'entrada en aquestes dues sacrosantes institucions del país, no fa res més que confirmar el que molts ja sabíem: que la novel·la negra és una literatura en majúscules que es mereix entrar per la porta gran en els estudis reglats de les nostres universitats. Fins al moment s'han fet congressos a Salamanca i a León i cursos a la Universitat d'Alacant, però només Salamanca comptarà amb una assignatura dedicada a aquest gènere en el segon quatrimestre d'enguany. Serà impartida per Àlex Martin, un dels màxims especialistes en novel·la negra catalana i espanyola.Seria bo que la resta de les universitats en prengués bona mostra. Massa vegades s'ha acusat a la Universitat d'estar allunyada del món real, cosa que moltes vegades és certa, i més quan ens estam referint a carreres d'humanitats. És cert que s'han d'estudiar les tradicions i hem de veure d'on venim, però la novel·la negra i els seus precedents compten amb un canon literari de primer ordre amb noms com Edgar Allan Poe, Dashiell Hammett o Raymond Chandler que haurien de figurar en qualsevol història de la literatura. Ara hi ha una oportunitat molt interessant per analitzar de forma acadèmica i científica per què la gent es deixa seduir per aquest gènere. Proposo una possible resposta: per la quantitat de veritat que s'amaguen al darrera d'aquestes ficcions.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

L'article de mallorca progrés

Europa i l'extrema dreta

Sebastià Bennassar. Europa ha fet un gir espectacular de cap a la dreta i l'extrema dreta. Fins i tot les polítiques dels governs suposadament socialistes estan aplicant unes retallades dràstiques que estan suposant, a la pràctica, la liquidació de bona part de l'Estat del Benestar. El darrer ascens vertiginós de l'extrema dreta ha estat a Àustria, que des dels anys 90 havia vist com el partit FPÖ anava escalant posicions fins a les eleccions al land de Viena del passat diumenge on es van consolidar com a la segona força i han posat en perill el principal bastió de la social democràcia, que haurà de buscar pactes a la desesperada per mantenir la capital de l'Estat i el govern de la seva regió. Així les coses, l'extrema dreta ha aconseguit meravellosos resultats a Suècia i Holanda, on decideixen part del programa de govern actual i a Àustria, i s'esperen pujades fortes a la resta de països, mentre que la dreta ja governa a Anglaterra -i està aplicant un programa de retallades socials notable- amb quasi tota seguretat obtindrà la presidència de la república portuguesa renovant en el càrrec a Aníbal Cavaco Silva i deixant els socialistes de cada vegada més sols i amb més problemes de governabilitat, i governa a França, amb el cas de l'expulsió dels gitanos com un dels més destacats recentment.

Convé observar ben de prop el cas austríac perquè el discurs de l'FPÖ s'ha basat de forma essencial en la islamofòbia i contra la immigració, fet que els ha donat uns resultats molt bons. El PP català ja està fent seu el discurs contra la immigració per a les properes eleccions catalanes, temerós que partits com Plataforma per Catalunya li puguin restar vots per ser massa tous en aquest aspecte. La islamofòbia s'està estenent per tot Europa: prohibició de burka a França i Holanda o de construcció de minarets a Suïssa són només la punta de llança que mostra fins a quin punt el discurs de la por està aconseguint molts vots. Tot això està provocant que els partits de dreta tradicionals hagin d'endurir el seu discurs si no volen quedar despenjats en la lluita pel poder i veure's superats per aquells que estan més a la dreta. Sarkozy ho ha entès molt bé i després de la crisi dels gitanos ha recuperat popularitat precisament entre les classes més desafavorides. Sembla que ha après bé la lliçó de Le Pen i la seva manera d'aconseguir vots al sud de França en base al conflicte racial.

Sigui com sigui, Europa està fent un gir radical que pot ser molt perillós. Al continent hi viuen molts milions de persones immigrades d'arreu del món i el debat del futur haurà de ser l'encaix de totes aquestes persones en la nova Europa. Certament, la integració i l'assimilació seria l'ideal, però ja es veu que el conflicte està a flor de pell i que aquest és un problema bastant mal de gestionar que, de forma immediata, està acabant amb el progressisme al vell continent.

Escriure un comentari

article a la veu de mallorca

Sebastià Bennassar, Periodista

Reivindicar el president Companys

14/10/2010

El proper divendres dia 15 es compliran 70 anys de l'assassinat del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, al Castell de Montjuïc. La societat civil catalana ha preparat tot un seguit d'actes de desgreuge i de reivindicació de la memòria històrica del president màrtir, capturat a una casa de la Bretanya pels nazis alemanys i regalat a les autoritats franquistes que no dubtaren d'executar-lo després de torturar-lo a Madrid, on aquella demòcrata de tota la vida que és Esperanza Aguirre no va deixar que es fes l'homenatge a les antigues instal·lacions militars on va començar el martiri de Companys.

Cal recordar que cap dels governs espanyols no ha volgut anular el judici sumaríssim feixista contra Companys, que ni tan sols va poder defensar-se dels càrrecs que se li imputaven. Afirmen els monjos de Montserrat, que per alguna cosa tenen en nòmina alguns dels homes més intel·ligents del país, que això difícilment es farà per mor del significat polític i català que té el president Companys. És per això que divendres se celebraran unes exèquies a l'església de Sant Agustí de Barcelona i que diumenge es farà un gran acte solemne a Montjuïc per honorar el president màrtir, on onejarà la bandera catalana que a partir d'ara recordarà totes les víctimes caigudes per Catalunya.

La figura mítica del president Companys ha estat revisada en els darrers temps pels historiadors, que en molts de casos han remarcat alguns aspectes dubtosos de la seva gestió. Sigui com sigui, però, del que ningú no pot dubtar és del simbolisme del president i de la vergonya de la seva mort. Els qui encara continuen entestats en mantenir en silenci el seu assassinat estan sent còmplices de l'intent de genocidi del franquisme envers el poble català. Per això aquesta reivindicació de la figura de Companys en un marc tan complex com és l'actual català -amb la sentència de l'estatut i les eleccions d'aquí a quatre dies- adopta un significat encara molt més profund i molt necessari.

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

Petit elogi d’alguns llibreters

Sebastià Bennàssar | 16/10/2010 | Vistes: 20

Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

La llibreria Àgora compleix cinc anys i aquesta és una bona notícia. En general, m'alegra que les bones llibreries compleixin anys, perquè això vol dir que aguanten l'estirada, millor o pitjor, però l'aguanten. Mallorca encara conserva alguns establiments que es dignen de servar el nom de llibreria i és important que així sigui.

L'especialització i el tracte directe amb el client, en un món tan globalitzat com el nostre, continuen essent una característica fonamental del nostre petit comerç i els consumidors ho hauríem de valorar en la seva justa mesura. Una llibreria pot ser un espai d'aventura, de màgia, sempre que un llibreter t'hi faci sentir com a casa.

Així doncs, enhorabona als llibreters de casa nostra que continuen pensant que la feina de fer feliç la gent i aconseguir-los el llibre dels seus somnis és el motiu pel qual obren la persiana cada dia. Sou admirables.

divendres, 8 d’octubre del 2010

article a mallorca progrés

Larsson contra Vargas Llosa

Sebastià Bennassar. El mes d’octubre és un dels més importants per a la indústria del llibre. Convé tenir clares les coses i denominar les coses amb el seu nom correcte, i avui per avui el llibre és també una indústria i està molt bé que sigui així. Octubre és el mes de la fira de Frankfurt, que alguns potser recordaran perquè el 2007 la cultura convidada d’honor va ser la catalana i una nodrida representació d’escriptors van anar a treure el cap per la ciutat germànica acompanyats de gent tan vinculada al sector editorial com són els castellers o el motorista que pujava sobre el piano de Carles Santos mentre ell tocava vés a saber què. També potser que alguns la recordin perquè va ser allà on varen robar algunes fotos precioses de paisatges de Catalunya de l’exposició que va organitzar-hi l’Institut d’Estudis Baleàrics, aquesta extinta jugueta cultural que va sorgir com un capritx de Matas i que en la seva trajectòria va saber promoure iniciatives culturals molt interessants. Supòs que és per això que es va decidir la seva liquidació.

Bé, doncs coincidint amb la fira resulta que cada any es dóna el premi Nobel de Literatura, que enguany acaba de recaure ni més ni menys que en Mario Vargas Llosa, que és un escriptor molt interessant –sobretot en la seva primera època- però que cau molt malament –sobretot en la segona. Dic jo que la cosa deu anar vinculada a aquest ascens de la dreta i la ultradreta a Europa, que també ha de tenir la seva visibilitat cultural preocupant-se pels d’un altre continent sempre i quan no simpatitzin ni amb Castro, ni amb Chaves, ni amb Evo Morales ni amb Correa, que en els darrers dies ha salvat la pell per ben poc. Amb això no vull dir que en Mario Vargas Llosa no es mereixi el premi: ja he dit que la seva obra literària és molt important i a més a més té la gràcia que no estava a les travesses, seguint la tradició de can Nobel.

De totes maneres, la notícia literària més interessant de la temporada és que en poc temps sortirà al carrer un llibre amb alguns dels millors texts periodístics d’Stieg Larsson, el conegudíssim autor de la trilogia protagonitzada per la Lisbeth Salander, una creació literària de primer ordre que ha posat la novel·la negra sobre la taula novament. De la trilogia el millor és el segon llibre amb molta diferència, i també totes les parts periodístiques dels altres dos, i per això és una notícia excel·lent que apareguin els texts de Larsson sobre el racisme, els neonazis, la immigració o els drets homosexuals, que li costaren fins i tot amenaces de mort. No entenc per què encara ningú no els havia publicats. Per a mi, que es publiqui aquesta part de l’obra del suec, en un moment en què Europa està escorant-se perillosament de cap a la dreta, és una notícia extraordinària. Feis-me cas: ja hi haurà temps per llegir en Vargas Llosa.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

TXETXÈNIA, ANY III

I qui pot saber-ne res de la realitat? La realitat són dues bales al cap

JONATHAN LITTELL

Quaderns Crema. Barcelona, 2010.

EL VIOLONCEL·LISTA DE SARAJEVO.

No té gaire clar que pensarà el món ara que s'hi han assassinat milers de persones, però sospita que el que el món més desitja és no pensar en res de tot això.

STEVEN GALLOWAY.

Empúries, Barcelona, 2008

Granta i el Nobel

Mentre el món espera que el dijous que ve algun editor tregui a la loteria pel fet de tenir els drets del nou premi Nobel de literatura, els de la revista Granta acaben de fer una passa més i han decidit fer la seva ja clàssica llista de cada deu anys amb autors en llengua espanyola. El meu amic Salva deu estar flipant que darrerament tothom estigui fent canons i contracanons. Certament, de vegades Granta s'equivoca, però de les seves llistes han sortit tipus com Martin Amis, Kazuo Ishiguro, Julian Barnes, Ian Mc Ewan o Hanif Kureishi, així que poca broma amb les recomanacions. En conec a molt poquets dels de la llista. És just reconèixer-ho, perquè el proper dijous, bé millor dit el divendres, trobarem tot d'intel·lectuals que proclamaran que han llegit el nou Nobel i en molts de casos serà mentida. No es pot llegir tot encara que alguns ens vulguin fer creure que sí que ho fan. El que està clar és que la llista obre noms interessants i propostes a descobrir de la nova literatura en espanyol. Absències notables n'hi ha moltes, perquè entre els espanyols no n'hi ha cap -que jo sapi- de l'anomenada generació Nocilla, i no en reconec cap dels del crack mexicà, que són molt bons. I on són els de Mc Condo? No sé qui ha fet la llista, però hi ha alguns noms que sí que conec i que són molt bons. I dijous que ve... sorpresa!

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20101001/54015791918/el-premio-nobel-de-literatura-sera-anunciado-el-7-de-octubre-estocolmo-philip-roth-academia-sueca-al.html

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Canon/literario/escribe/n/elpepicul/20101002elpepicul_1/Tes

http://www.elpais.com/articulo/cultura/glorias/efimeras/elpepicul/20101002elpepicul_2/Tes