dimarts, 31 de març del 2009

Dies de cine




Han estat dies de molta feina aquests passats, massa feina a la Universitat, exàmens, el curs que avança i ja és l'últim, treballs tal volta massa llargs, massa profunds o massa poc, sempre depèn de com es miri, i uns dies de cinema, bé a casa o bé al cinema, com toca, pantalla gran, a les fosques, l'atenció concentrada en la pantalla. A casa aquests dies hem vist Juno, dues obres mestres de Kubrick, Senderos de gloria i La chaqueta metálica, La joven Jane Austen, i dos documentals molt interessants: Lluís Llach, la revolta permanent i Terra Lliure, punt final. Al cinema diferents propostes, dues d'elles molt recomanables: El lector, amb una Kate Winslet que està impressionant i fa un paper que et reconcilia amb l'acadèmia de Hollywood pel seu bon criteri i RAF, facción del ejército rojo, aquest projecte tan fascinant de revisió de la memòria històrica del mateix equip que "El hundimiento". Anau-hi, valen la pena.

dimarts, 24 de març del 2009

LA PREMSA DEL DIA

La premsa del dia ens ha deixat texts sensacionals. El primer és el de Llorenç Capellà, que el trobo tan bo que el pos sencer i també amb l'enllaç.


http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/qui-es-qui.html

Opinió Llorenç Capellà
Qui és qui
Llorenç Capellà


Mallorca 2020: any de la independència. Ho pronostica Patricia Gabancho. Som-hi, per tant. Qui és qui a Mallorca: Catalina Cirer i Rodrigo de Santos: Catalina Cirer, Marina Sans i Óscar Collado. Catalina Cirer dimitirà de portaveu municipal, probablement després de les processons de Setmana Santa. Curiositat malsana: si desfila una caperulla descalça i amb cadenes en els turmells, no és Catalina Cirer. Fretura de mala consciència. Avís als badocs de la processó del Divendres Sant: Catalina Cirer és la caperulla que porta botes de futbol i confits humits al tacte. Qui és qui a Mallorca: els clàssics del totxo: Eugenio Hidalgo, Jaume Gibert i Jaume Massot. Cas Voramar: un clàssic dels jutjats: primera pàgina de la Nova Mallorca sorgida de la factoria Pepé. Qui és qui a Mallorca: En Jaumet de les Rambles (Mister James dels Barceló o en Jaume dels cinc mil euros).

Jaume Matas i la caixa dels trons: Matas i Bitel, Matas i Turisme Jove, Matas i Palma Arena, Matas i Scala, Matas i el metro, Matas i Son Espases, Matas i etcètera, etcètera i el fems, el fems i Matas. Error de la Casa Reial a New York: Matas assisteix a una recepció amb els Prínceps d’Astúries; Pepe el Mallorquín, no. Els intel·lectuals somien truites (però són truites d’un ou, potser nial, i no lliguen ni amb farina). Patricia Gabancho n’és un exemple. Qui és qui a Mallorca: Aina Ordinas&Isabel Rosselló, Damià Vidal, Gosálbez&Gálvez, Damià Amengual i d’altres, i d’altres i d’altres que han après a berenar de pa amb oli amb Moêt Chandon. Qui és qui a Mallorca: Gregorio Manzano&Tòfol Serra (intel·lectuals universalistes, afectats del mal de la Llengua Blava); Isidro Torres&Jorge Tera (Quintacolumnistes de la sanitat pública).

Qui és qui (veritablement) a Mallorca: Gabito Escarrer&Gabi Barceló, Herr Dobermann i Pablo Piñero. Qui és qui a Mallorca: el comissari Pepote Gómez i la llicenciada López Calderón. I els alts càrrecs de la Guàrdia Civil: García Peña, Luis Cuadri i García Trujillo, tots ells experts en mobiliari a baix cost. Afirma Patricia Gabancho: "trenta anys més del mateix sistema ens poden fer molt de mal". I tant! Però toquem de peus a terra. Qui és qui a Mallorca: Miqueló Nadal. I la brigada del peatge: Antoni Pascual, Francisco Orejudo, Gonzalo Aguiar, Gabriel Mestre i José Navarro. Qui és qui a Mallorca: el mestre Su Yu-Chang, fundador de la filosofia Pachi Tanglang (per a situar-nos: a cent quilòmetres llum de la de Costa i Llobera). Qui és qui a Mallorca: el Partit Popular: Herr Fiol, Pepito Cardona, Josemón Bauzà, Don Juanito (Joan Huguet a Ferreries), Carlitos Delgado, i totes les Tintoreres: Madame Rosa, La Paca... Stop.

Tot i que Madame Rosa i La Paca pertanyen a la família dels esquàlids, la Paca és un tauró. De manera que enumero les Tintoreres més conegudes: Madame Rosa, Madò Catalina Cirer, la Kàiser Cabrer, Maruja d’Espanya, Ana María Castillo Ferrer. Qui és qui a Mallorca: La Paca, la Guapi, el Ico, el Gitano, els mandrils de la Paca amb bolquers, els cadàvers amb xeringa de Son Banya, els borratxos de cervesa de s’Arenal i de Calvià. Mallorca és la seva gent. N’hi ha d’altra, de gent. Però aquesta també és la seva gent. Patricia Gabancho en pronostica la independència per a l’any 2020. Déu meu! Insisteixo: Déu meu, quin embolic! La llibertat suposa un exercici de responsabilitat. Ho diu Bernard Shaw. Any 2020: independència! I quin poble pot fer camí amb aquesta somada?

2-EL DEL MESTRE FRONTERA
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/kosovo-en-clau-espanyola.html
3-LA REPRESSIÓ AL MARROC PER ALS HOMOSEXUALS
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Marruecos/anuncia/fin/toda/tolerancia/homosexualidad/elpepusoc/20090324elpepisoc_8/Tes
4-FABRA, EL CACIC FRANQUISTA DE CASTELLÓ
http://www.elpais.com/articulo/espana/Fabra/prologa/elogia/libro/ensalza/figura/Franco/elpepuesp/20090324elpepinac_14/Tes
5-ARTICLE DE RAMONEDA
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Dilemas/lugar/elpepuespcat/20090324elpcat_4/Tes
6-EDITORIAL DE EL PAÍS SOBRE ELS MOSSOS
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Excesos/defectos/elpepiopi/20090324elpepiopi_2/Tes/
7-QUINA CRISI, TU...
http://paper.avui.cat/article/societat/158856/falses/denuncies/diners.html
8-DE CADA DIA M'AGRADA MÉS EL PÚBLICO PELS SEUS ARTICULISTES, I AQUEST ESTÀ MOLT BE SOBRE BOLONYA.
http://blogs.publico.es/eldedoenlallaga/541/la-gran-bolonesa/
9-ISAAC ROSA ÉS UN DELS GRANS ESCRIPTORS I ARTICULISTES
http://blogs.publico.es/trabajarcansa/2009/03/24/tu-salvacion-tiene-un-precio/

diumenge, 22 de març del 2009

Per entendre una mica més el món

La premsa del dia ens deixa coses tan sensacionals com aquestes.

1-Article de Tomeu Martí al diari de Balears sobre Bolonya i els mossos

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/violencia-pro-bolonya.html

2-Article de Pere Antoni Pons al Balears, molt interessant, fa pensar bastant.
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/el-pati-a-les-fosques.html

3-Un molt bon reportatge sobre els nens raters de Madrid.
http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Nadia/reina/ninos/rateros/elpepusocdmg/20090322elpdmgrep_1/Tes

4-Parla un company de Salvador Puig Antich.
http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Puig/Antich/disparo/elpepusocdmg/20090322elpdmgrep_4/Tes

5-Sobre Roberto Bolaño i la seva obra
http://www.elpais.com/articulo/cultura/enigma/universal/Roberto/Bolano/elpepucul/20090322elpepicul_1/Tes

6-Anagrama es plegarà a les exigències del super agent
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Anagrama/editara/Tercer/Reich/elpepucul/20090322elpepicul_2/Tes

7-Sobre els mossos, Saura i Bolonya, una mica de reflexió en una setmana ben tensa.
http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/56566/bolonya/esquerda/la/universitat.html

http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/56610/antiavalots/desbordats/la/crisi.html

http://paper.avui.cat/article/politica/158633/saura/va/titllar/dictatorial/la/carrega/policial/la/uab.html

http://paper.avui.cat/article/politica/158634/setmana/horribilis.html

http://paper.avui.cat/article/politica/158635/historia/dun/desamor.html

diumenge, 8 de març del 2009

CABALLERO-BONALD

Un escriptor, per definició, ha d’oposar-se al poder. Cap poder no és perfecte i l’escriptor ha de ser substancialment un crític de la vida, un testimoni per a la història.

JOSÉ MANUEL CABALLERO-BONALD

NORMAN MAILER

“–La novela es la vía más rápida de aproximarse a la verdad, si es buena, porque ofrece una estructura que rompe los límites de otros géneros, como la biografía, la historia o el ensayo. Cuando escribo una novela, no me siento como si hubiera acabado de escribir la verdad, sino como si hubiera diseñado un espacio al cual puede venir quien quiera a sentirse por un rato un poco más cercano a la verdad”

MAILER

“todo lo que un escritor puede hacer es decir la verdad tal y como la ve, y seguir escribiendo".

NORMAN MAILER,
extret de "La Cia y la Guerra fría cultural". Frances Stonor Saunders.

divendres, 6 de març del 2009

SARTRE CITAT PER CARLOS FUENTES

Sartre: “-La universidad está hecha para formar a hombres que cuestionan. La única manera de aprender és cuestionando. Es, también, la única manera de hacerse hombre. Un hombre no es nada si no es un cuestionante. Pero también debe ser fiel a ciertas cosas. Para mi, un intelectual es eso, alguien que es fiel a un conjunto de ideas políticas y sociales pero que no deja de cuestionarlas. Las eventuales contradicciones entre esa fidelidad y esa contestation serán, en todo caso, contradicciones fructíferas. Pero la fidelidad sin contestation, ça ne va pas: se pierde la libertad”.

UN FRAGMENT DE ROLIN


Lo que creo es que hemos sido la última generación que ha tenido sueños de heroísmo. Ahora eso parece ridículo, os parece que es cosa de mentecatos, y a decir verdad ni siguiera entendéis qué quiere decir eso, ya se. Pero el mundo no siempre ha sido tan enemigo de lo romántico. El mundo no siempre ha sido tan cínico, tan taimado. Tan de vuelta de todo, burlón, "a mi no me la pegan"... Antes, los jóvenes tenían gustosos ese tipo de imaginacion. La vida tenía que ser épica, si no ¿para qué? Había que estar al borde del abismo, afrontar el misterio. Es un viejo deseo humano, hay un montón de mitos y poemas que cuentan eso. Medirse con los dioses, con los monstruos, descubrir tierras insospechadas, explorar esa región desconocida que es uno mismo ante la muerte. La Ilíada y la Odisea, joder. Hace dos mil años no pocos jóvenes soñaron con ser Aquiles, o Héctor, o Ulises. Y al contrario de lo que se cree ahora ese deseo podía muy bien conjugarse con el de escribir, pensar. Hasta sucedía que uno difícilmente fuera sin el otro. Había una raíz común de rechazo a la monotonía. Ha habido poetas, novelistas, filósofos, soldados, agentes secretos, y no eran la gente más calamitosa, sabes. Sin remontarnos hasta Cervantes y Camoes, Faulkner, que no era así y todo, entre los escritores del siglo, el más ceporro, el menos profundo, Faulkner se quedó tremendamente decepcionado de que el armisticio de noviembre de 1918 le impidiera ir a hacer de moderno caballero a los cielos de Europa. Así son las cosas. Y Hemingway, más rápido, se largó sin dudarlo a los campos de batalla. Cendrars ya no está muy de moda, lo cual no es óbice para que inventara la poesía francesa moderna con Apollinaire, y era legionario, se alistó voluntario. Y Apollinaire, también se podria hablar de él... Sé que vosotros sois ahora todos pacifistas. Yo también, si quieres que te diga que es más agradable vivir en paz. Y también lo dicen los que han conocido la guerra y logrado sobrevivir. Per mira, no se escribe con lo que es agradable, no se piensa con eso. Se escribe y se piensa con lo que hiere, con lo que mata. Y hasta es con eso con lo que se vive de verdad.


OLIVIER ROLIN, Tigre de Papel, Barcelona, Mondadori, 2005, pp 155

dilluns, 2 de març del 2009

Pere Antoni Pons al balears

Opinió Pere Antoni Pons
La batalla equivocada
Pere Antoni Pons 01/03/2009 Vistes: 75

Per a dissabte de la setmana que ve –dia 7 de març– hi ha convocada una marxa a favor de l’autodeterminació de Catalunya. Una més, podríem pensar amb frustració anticipada tenint en compte els minsos resultats que els darrers temps han donat alguns actes similars. Aquesta nova manifestació, però, té un caràcter especial. No recorrerà els carrers de Barcelona (ni, en versió territorial no escapçada, els de València o els de Palma), sinó els de Brussel·les. Les entitats convocants diuen que pretenen reivindicar els drets nacionals de Catalunya al cor institucional d’Europa.
No amagaré que compartesc els objectius de la manifestació, i no negaré que les raons argüides pels eurodiputats catalans que s’hi han mostrat en desacord m’han semblat previsiblement lamentables: la demagògia d’esquerranós ranci d’Obiols (PSC), la bilis ultraespanyolista de Vidal-Quadras (PP) i la pedagogia pusil·lànime de Guardans (CDC). Això no impedeix, però, que pensi que aquesta manifestació de Brussel·les serà poca cosa més que un pícnic reivindicatiu les repercussions polítiques del qual no equivaldran ni al pes d’una engruna.
Si cobeges un objectiu, és evident que has de lluitar per assolir-lo. Més evident és, però, que sobretot has de lluitar en el camp de batalla que pertoca i contra l’enemic que correspon. Des de fa uns quants anys, en canvi, una majoria important del catalanisme sembla entestada a lluitar en el camp de batalla equivocat. L’exemple més flagrant de la tàctica confusa o desesperada del catalanisme han estat les proclames a favor d’una independència que, segons els que la predicaven, semblava imminent, mentre les infraestructures del país queien desfetes a bocins i, sobretot, mentre el Tribunal Constitucional es dedicava a dissoldre, amb rigor de salfumant, el nervi nacional d’un Estatut ja prou atrotinat en la versió aprovada pel Parlament.
Es miri com es miri, aquestes ànsies de voler tocar el cel amb els dits sense abans d’haver sortit de les arenes movedisses en què t’estàs enfonsant resulta, no només poc rendible, sinó també perfectament suïcida. Anar a Brussel·les a reivindicar els drets nacionals de Catalunya mentre des de Madrid es dediquen a trepitjar-los amb una força cada dia més impune és d’una ingenuïtat potser encantadora però alarmant. I això sense comptar que, a Catalunya mateixa, els drets nacionals del propi país sovint són percebuts com una molèstia pel partit (PSC) que acapara gairebé totes les parcel·les de poder. I que molts presumptes catalanistes abdiquen diàriament de la seva ideologia, en mudar de llengua quan parlen amb un castellanoparlant o en comprar la traducció castellana d’alguna novel·la d’èxit.
En un article publicat fa dies al diari Avui, Toni Strubell –un senyor que es mereix tots els meus respectes– explicava per què aniria a la manifestació de Brussel·les. Entre altres coses, deia que hi aniria perquè l’acte en qüestió suposarà "un primer pas en la necessària internacionalització del cas català". N’hi ha prou de recordar el reportatge tendenciós i desinformat de The Economist per intuir que, si abans d’internacionalitzar el cas català, no l’hem arreglat una miqueta a nivell intern o estatal, la dita internacionalització només servirà per excitar i engreixar les tropes enemigues.
A veure, diguem les coses clares. Els catalanistes disposats a perdre la son per la causa dels kurds de Turquia i la dels txetxens de Rússia es poden comptar amb els dits d’una mà. Millor que no provem, per tant, de comptar els europeus que estarien disposats a adherir-se a la causa catalanista. Per fer bé els comptes, encara acabaríem mutilats.

Pere Antoni Pons al balears

Opinió Pere Antoni Pons
La batalla equivocada
Pere Antoni Pons 01/03/2009 Vistes: 75

Per a dissabte de la setmana que ve –dia 7 de març– hi ha convocada una marxa a favor de l’autodeterminació de Catalunya. Una més, podríem pensar amb frustració anticipada tenint en compte els minsos resultats que els darrers temps han donat alguns actes similars. Aquesta nova manifestació, però, té un caràcter especial. No recorrerà els carrers de Barcelona (ni, en versió territorial no escapçada, els de València o els de Palma), sinó els de Brussel·les. Les entitats convocants diuen que pretenen reivindicar els drets nacionals de Catalunya al cor institucional d’Europa.
No amagaré que compartesc els objectius de la manifestació, i no negaré que les raons argüides pels eurodiputats catalans que s’hi han mostrat en desacord m’han semblat previsiblement lamentables: la demagògia d’esquerranós ranci d’Obiols (PSC), la bilis ultraespanyolista de Vidal-Quadras (PP) i la pedagogia pusil·lànime de Guardans (CDC). Això no impedeix, però, que pensi que aquesta manifestació de Brussel·les serà poca cosa més que un pícnic reivindicatiu les repercussions polítiques del qual no equivaldran ni al pes d’una engruna.
Si cobeges un objectiu, és evident que has de lluitar per assolir-lo. Més evident és, però, que sobretot has de lluitar en el camp de batalla que pertoca i contra l’enemic que correspon. Des de fa uns quants anys, en canvi, una majoria important del catalanisme sembla entestada a lluitar en el camp de batalla equivocat. L’exemple més flagrant de la tàctica confusa o desesperada del catalanisme han estat les proclames a favor d’una independència que, segons els que la predicaven, semblava imminent, mentre les infraestructures del país queien desfetes a bocins i, sobretot, mentre el Tribunal Constitucional es dedicava a dissoldre, amb rigor de salfumant, el nervi nacional d’un Estatut ja prou atrotinat en la versió aprovada pel Parlament.
Es miri com es miri, aquestes ànsies de voler tocar el cel amb els dits sense abans d’haver sortit de les arenes movedisses en què t’estàs enfonsant resulta, no només poc rendible, sinó també perfectament suïcida. Anar a Brussel·les a reivindicar els drets nacionals de Catalunya mentre des de Madrid es dediquen a trepitjar-los amb una força cada dia més impune és d’una ingenuïtat potser encantadora però alarmant. I això sense comptar que, a Catalunya mateixa, els drets nacionals del propi país sovint són percebuts com una molèstia pel partit (PSC) que acapara gairebé totes les parcel·les de poder. I que molts presumptes catalanistes abdiquen diàriament de la seva ideologia, en mudar de llengua quan parlen amb un castellanoparlant o en comprar la traducció castellana d’alguna novel·la d’èxit.
En un article publicat fa dies al diari Avui, Toni Strubell –un senyor que es mereix tots els meus respectes– explicava per què aniria a la manifestació de Brussel·les. Entre altres coses, deia que hi aniria perquè l’acte en qüestió suposarà "un primer pas en la necessària internacionalització del cas català". N’hi ha prou de recordar el reportatge tendenciós i desinformat de The Economist per intuir que, si abans d’internacionalitzar el cas català, no l’hem arreglat una miqueta a nivell intern o estatal, la dita internacionalització només servirà per excitar i engreixar les tropes enemigues.
A veure, diguem les coses clares. Els catalanistes disposats a perdre la son per la causa dels kurds de Turquia i la dels txetxens de Rússia es poden comptar amb els dits d’una mà. Millor que no provem, per tant, de comptar els europeus que estarien disposats a adherir-se a la causa catalanista. Per fer bé els comptes, encara acabaríem mutilats.