NORMAN MAILER

“–La novela es la vía más rápida de aproximarse a la verdad, si es buena, porque ofrece una estructura que rompe los límites de otros géneros, como la biografía, la historia o el ensayo. Cuando escribo una novela, no me siento como si hubiera acabado de escribir la verdad, sino como si hubiera diseñado un espacio al cual puede venir quien quiera a sentirse por un rato un poco más cercano a la verdad”

MAILER

“todo lo que un escritor puede hacer es decir la verdad tal y como la ve, y seguir escribiendo".

NORMAN MAILER,
extret de "La Cia y la Guerra fría cultural". Frances Stonor Saunders.

SARTRE CITAT PER CARLOS FUENTES

Sartre: “-La universidad está hecha para formar a hombres que cuestionan. La única manera de aprender és cuestionando. Es, también, la única manera de hacerse hombre. Un hombre no es nada si no es un cuestionante. Pero también debe ser fiel a ciertas cosas. Para mi, un intelectual es eso, alguien que es fiel a un conjunto de ideas políticas y sociales pero que no deja de cuestionarlas. Las eventuales contradicciones entre esa fidelidad y esa contestation serán, en todo caso, contradicciones fructíferas. Pero la fidelidad sin contestation, ça ne va pas: se pierde la libertad”.

UN FRAGMENT DE ROLIN

Lo que creo es que hemos sido la última generación que ha tenido sueños de heroísmo. Ahora eso parece ridículo, os parece que es cosa de mentecatos, y a decir verdad ni siguiera entendéis qué quiere decir eso, ya se. Pero el mundo no siempre ha sido tan enemigo de lo romántico. El mundo no siempre ha sido tan cínico, tan taimado. Tan de vuelta de todo, burlón, "a mi no me la pegan"... Antes, los jóvenes tenían gustosos ese tipo de imaginacion. La vida tenía que ser épica, si no ¿para qué? Había que estar al borde del abismo, afrontar el misterio. Es un viejo deseo humano, hay un montón de mitos y poemas que cuentan eso. Medirse con los dioses, con los monstruos, descubrir tierras insospechadas, explorar esa región desconocida que es uno mismo ante la muerte. La Ilíada y la Odisea, joder. Hace dos mil años no pocos jóvenes soñaron con ser Aquiles, o Héctor, o Ulises. Y al contrario de lo que se cree ahora ese deseo podía muy bien conjugarse con el de escribir, pensar. Hasta sucedía que uno difícilmente fuera sin el otro. Había una raíz común de rechazo a la monotonía. Ha habido poetas, novelistas, filósofos, soldados, agentes secretos, y no eran la gente más calamitosa, sabes. Sin remontarnos hasta Cervantes y Camoes, Faulkner, que no era así y todo, entre los escritores del siglo, el más ceporro, el menos profundo, Faulkner se quedó tremendamente decepcionado de que el armisticio de noviembre de 1918 le impidiera ir a hacer de moderno caballero a los cielos de Europa. Así son las cosas. Y Hemingway, más rápido, se largó sin dudarlo a los campos de batalla. Cendrars ya no está muy de moda, lo cual no es óbice para que inventara la poesía francesa moderna con Apollinaire, y era legionario, se alistó voluntario. Y Apollinaire, también se podria hablar de él... Sé que vosotros sois ahora todos pacifistas. Yo también, si quieres que te diga que es más agradable vivir en paz. Y también lo dicen los que han conocido la guerra y logrado sobrevivir. Per mira, no se escribe con lo que es agradable, no se piensa con eso. Se escribe y se piensa con lo que hiere, con lo que mata. Y hasta es con eso con lo que se vive de verdad.

OLIVIER ROLIN, Tigre de Papel, Barcelona, Mondadori, 2005, pp 155

UNA MOLT BONA NOTÍCIA

http://www.avui.cat/article/mon_politica/55364/mes/independentistes/catalans/son/castellanoparlants.html

Pere Antoni Pons al balears

Opinió Pere Antoni Pons
La batalla equivocada
Pere Antoni Pons 01/03/2009 Vistes: 75

Per a dissabte de la setmana que ve –dia 7 de març– hi ha convocada una marxa a favor de l’autodeterminació de Catalunya. Una més, podríem pensar amb frustració anticipada tenint en compte els minsos resultats que els darrers temps han donat alguns actes similars. Aquesta nova manifestació, però, té un caràcter especial. No recorrerà els carrers de Barcelona (ni, en versió territorial no escapçada, els de València o els de Palma), sinó els de Brussel·les. Les entitats convocants diuen que pretenen reivindicar els drets nacionals de Catalunya al cor institucional d’Europa.
No amagaré que compartesc els objectius de la manifestació, i no negaré que les raons argüides pels eurodiputats catalans que s’hi han mostrat en desacord m’han semblat previsiblement lamentables: la demagògia d’esquerranós ranci d’Obiols (PSC), la bilis ultraespanyolista de Vidal-Quadras (PP) i la pedagogia pusil·lànime de Guardans (CDC). Això no impedeix, però, que pensi que aquesta manifestació de Brussel·les serà poca cosa més que un pícnic reivindicatiu les repercussions polítiques del qual no equivaldran ni al pes d’una engruna.
Si cobeges un objectiu, és evident que has de lluitar per assolir-lo. Més evident és, però, que sobretot has de lluitar en el camp de batalla que pertoca i contra l’enemic que correspon. Des de fa uns quants anys, en canvi, una majoria important del catalanisme sembla entestada a lluitar en el camp de batalla equivocat. L’exemple més flagrant de la tàctica confusa o desesperada del catalanisme han estat les proclames a favor d’una independència que, segons els que la predicaven, semblava imminent, mentre les infraestructures del país queien desfetes a bocins i, sobretot, mentre el Tribunal Constitucional es dedicava a dissoldre, amb rigor de salfumant, el nervi nacional d’un Estatut ja prou atrotinat en la versió aprovada pel Parlament.
Es miri com es miri, aquestes ànsies de voler tocar el cel amb els dits sense abans d’haver sortit de les arenes movedisses en què t’estàs enfonsant resulta, no només poc rendible, sinó també perfectament suïcida. Anar a Brussel·les a reivindicar els drets nacionals de Catalunya mentre des de Madrid es dediquen a trepitjar-los amb una força cada dia més impune és d’una ingenuïtat potser encantadora però alarmant. I això sense comptar que, a Catalunya mateixa, els drets nacionals del propi país sovint són percebuts com una molèstia pel partit (PSC) que acapara gairebé totes les parcel·les de poder. I que molts presumptes catalanistes abdiquen diàriament de la seva ideologia, en mudar de llengua quan parlen amb un castellanoparlant o en comprar la traducció castellana d’alguna novel·la d’èxit.
En un article publicat fa dies al diari Avui, Toni Strubell –un senyor que es mereix tots els meus respectes– explicava per què aniria a la manifestació de Brussel·les. Entre altres coses, deia que hi aniria perquè l’acte en qüestió suposarà "un primer pas en la necessària internacionalització del cas català". N’hi ha prou de recordar el reportatge tendenciós i desinformat de The Economist per intuir que, si abans d’internacionalitzar el cas català, no l’hem arreglat una miqueta a nivell intern o estatal, la dita internacionalització només servirà per excitar i engreixar les tropes enemigues.
A veure, diguem les coses clares. Els catalanistes disposats a perdre la son per la causa dels kurds de Turquia i la dels txetxens de Rússia es poden comptar amb els dits d’una mà. Millor que no provem, per tant, de comptar els europeus que estarien disposats a adherir-se a la causa catalanista. Per fer bé els comptes, encara acabaríem mutilats.

Pere Antoni Pons al balears

Opinió Pere Antoni Pons
La batalla equivocada
Pere Antoni Pons 01/03/2009 Vistes: 75

Per a dissabte de la setmana que ve –dia 7 de març– hi ha convocada una marxa a favor de l’autodeterminació de Catalunya. Una més, podríem pensar amb frustració anticipada tenint en compte els minsos resultats que els darrers temps han donat alguns actes similars. Aquesta nova manifestació, però, té un caràcter especial. No recorrerà els carrers de Barcelona (ni, en versió territorial no escapçada, els de València o els de Palma), sinó els de Brussel·les. Les entitats convocants diuen que pretenen reivindicar els drets nacionals de Catalunya al cor institucional d’Europa.
No amagaré que compartesc els objectius de la manifestació, i no negaré que les raons argüides pels eurodiputats catalans que s’hi han mostrat en desacord m’han semblat previsiblement lamentables: la demagògia d’esquerranós ranci d’Obiols (PSC), la bilis ultraespanyolista de Vidal-Quadras (PP) i la pedagogia pusil·lànime de Guardans (CDC). Això no impedeix, però, que pensi que aquesta manifestació de Brussel·les serà poca cosa més que un pícnic reivindicatiu les repercussions polítiques del qual no equivaldran ni al pes d’una engruna.
Si cobeges un objectiu, és evident que has de lluitar per assolir-lo. Més evident és, però, que sobretot has de lluitar en el camp de batalla que pertoca i contra l’enemic que correspon. Des de fa uns quants anys, en canvi, una majoria important del catalanisme sembla entestada a lluitar en el camp de batalla equivocat. L’exemple més flagrant de la tàctica confusa o desesperada del catalanisme han estat les proclames a favor d’una independència que, segons els que la predicaven, semblava imminent, mentre les infraestructures del país queien desfetes a bocins i, sobretot, mentre el Tribunal Constitucional es dedicava a dissoldre, amb rigor de salfumant, el nervi nacional d’un Estatut ja prou atrotinat en la versió aprovada pel Parlament.
Es miri com es miri, aquestes ànsies de voler tocar el cel amb els dits sense abans d’haver sortit de les arenes movedisses en què t’estàs enfonsant resulta, no només poc rendible, sinó també perfectament suïcida. Anar a Brussel·les a reivindicar els drets nacionals de Catalunya mentre des de Madrid es dediquen a trepitjar-los amb una força cada dia més impune és d’una ingenuïtat potser encantadora però alarmant. I això sense comptar que, a Catalunya mateixa, els drets nacionals del propi país sovint són percebuts com una molèstia pel partit (PSC) que acapara gairebé totes les parcel·les de poder. I que molts presumptes catalanistes abdiquen diàriament de la seva ideologia, en mudar de llengua quan parlen amb un castellanoparlant o en comprar la traducció castellana d’alguna novel·la d’èxit.
En un article publicat fa dies al diari Avui, Toni Strubell –un senyor que es mereix tots els meus respectes– explicava per què aniria a la manifestació de Brussel·les. Entre altres coses, deia que hi aniria perquè l’acte en qüestió suposarà "un primer pas en la necessària internacionalització del cas català". N’hi ha prou de recordar el reportatge tendenciós i desinformat de The Economist per intuir que, si abans d’internacionalitzar el cas català, no l’hem arreglat una miqueta a nivell intern o estatal, la dita internacionalització només servirà per excitar i engreixar les tropes enemigues.
A veure, diguem les coses clares. Els catalanistes disposats a perdre la son per la causa dels kurds de Turquia i la dels txetxens de Rússia es poden comptar amb els dits d’una mà. Millor que no provem, per tant, de comptar els europeus que estarien disposats a adherir-se a la causa catalanista. Per fer bé els comptes, encara acabaríem mutilats.