Agustí Vehí
No passa gaire sovint això que a l’estació del tren t’estigui esperant un subinspector de la guàrdia urbana. L’Agustí Vehí ho és i per això molta gent, a Figueres, el saluda quan em ve a buscar al tren. Només havíem coincidit una vegada a una taula rodona a Barcelona i ell va ser un dels qui menys va parlar, cosa que demostrà la seva intel·ligència. En les taules rodones dels festivals literaris sempre es diuen moltes barbaritats i més quan veus que a la sala hi ha una quantitat de públic notable, possible altaveu de les teves misèries: que si les editorials maltracten la novel·la negra, que si no existim per als mitjans de comunicació, que si la indústria està fatal i que si és una llàstima que hagin desaparegut les col·leccions dedicades al gènere. És veritat, estam fatal des del punt de vista de la comercialització de les novel·les i de la seva visibilitat, però mai s’havia llegit tant en la història com ara i mai s’havien publicat tantes novel·les negres en català –unes 170 en els darrers anys. Agustí Vehí aquell dia callà, presentà la seva obra Abans del silenci i ja llavors va pronunciar unes paraules quasi màgiques: fidelitat a la república i feina ben feta.
Perdó, l’Agustí Vehí és escriptor i historiador, o per ventura primer hauria de dir historiador i escriptor, però de vegades l’ordre dels factors no altera els productes. Fins ara ens ha deixat dues extraordinàries novel·les negres, l’esmentada Abans del silenci i Ginesta pels morts, que em dóna només d’arribar a casa seva. El llibre va sortir d’impremta el 21 d’abril i quan el rebo, nou dies després, fa aquella olor de llibre nou que me fascina i m’emociona. El llegiré en arribar a Lisboa, en dues tardes en que l’organisme renuncia a la migdiada perquè està massa enganxat a la novel·la com per poder abandonar la seva lectura.
Vehí ens parla de l’Empordà, de la República, de la fidelitat, dels mossos d’esquadra, dels policies i sobretot ens parla del país. Llegir la seva literatura és un exercici que et reconcilia amb la bona literatura perquè a més a més les novel·les estan molt ben escrites. Mentre em condueix de cap a casa seva, al municipi de Pont de Molins, a un cop de cotxe de Figueres, em mostra la carretera general per on es va emprendre la duríssima ruta de l’Exili a l’any 1939. Figueres va ser una de les ciutats més durament bombardejades per les tropes franquistes. Moltes vegades de forma absurda i inútil, com també foren incomprensibles algunes de les accions de Líster en la retirada final volant coses inútilment.
“Aquí encara hi ha coses de les quals no es pot parlar, la Guerra Civil i els bombardeigs encara estan marcats a sang i foc en la memòria de molta gent”, em diu mentre avançam pels carrers de la ciutat. Tant que fins i tot els militars del bàndol Nacional varen haver de parar el saqueig de la ciutat per les tropes mores que ja llavors no tenien aturall. Recordo perfectament les paraules d’una persona gran que vaig conèixer a Barcelona i que sempre deia “de negrets que venguin tots els que vulguin, ara de moros no en vull veure ni un. Són dolents, assassins i violadors”. Ho duia impregnat a la retina. Sort que han canviat els temps.
De totes maneres, més que de la Guerra del que encara no es pot parlar és de la immediata postguerra. D’allò que feren els uns i els altres, i més en aquestes contrades properes a les fronteres on foren molts els republicans que hi deixaren la vida construïnt nius de metralladores i búnquers per la fixació malaltissa de Franco de la invasió dels maquis. Pobres maquis, tan deixats de la mà de Déu, tan traïts i tan abandonats. No, encara no es pot parlar de la postguerra.
Dins el cotxe fins i tot es fa un cert silenci tens menys quan ja enfilam la carretera. Llavors el verd empordanès ens reconforta i reprenem la conversa que s’allargarà durant hores amb taula, sobretaula i sofà. N’Agustí Vehí és un conversador excel·lent, pausat, rítmic, assenyat. Ara entenc per què a la taula rodona de Barcelona va dir allò just: ell necessita un altre ritme, el ritme de les converses intel·ligents, reposades i amb tota la calma del món, perquè en el fons és un hedonista. I jo també, que cony.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada