dilluns, 5 d’abril del 2010

amagar la història?


Cultura i comunicació
El segon viatge de Colom a Amèrica va sortir des de Barcelona
Ho assegura el Cercle Català d'Història
EFE
Barcelona
Ult. Act. 04/04/2010 13:31
Icona mida text gran | petit Icona imprimir article Icona enviar article Icona enviï rectificació Icona afegeixi a la seva carpeta Icona opinions 3 opinions
Un estudi del Cercle Català d'Història (http://www.cch.cat/php/ls.php?fx=cat&fy=1) assegura que l'expedició de l'Almirall Cristòfor Colom va sortir en el segon viatge a Amèrica des del port de Barcelona l'any 1493 i no des del de Cadis. La investigadora del Cercle Català d'Història Eva Sans ha localitzat informació que contradiu la versió de la historiografia oficial que el viatge es va iniciar a la ciutat andalusa.

"No només la preparació del segon viatge i la rebuda oficial pels Reis Catòlics de Colom i els indis es va produir a Barcelona, sinó que l'armada de l'almirall i les naus i caravel·les que el van acompanyar van partir originàriament de Barcelona", sosté Sans.

Segons la hipòtesi de la historiadora catalana, l'armada Real va arribar a Cadis el 23 de setembre i s'hi va estar dos dies per proveir els vaixells de nou d'aigua i aliments "després d'uns 15 o 20 dies de navegació des de Barcelona" abans de prosseguir el viatge cap a les terres descobertes.

Una de les fonts històriques utilitzades per Sans són els "Annals de Catalunya" (1709), de Narcís Feliu de la Peña, conservats en la Biblioteca de Catalunya.

En aquest text s'assenyala: "Embarcáronse grande número en Barcelona con Colón y fue el capitán Pedro Margarit. Partieron de Barcelona con la flota de Colón, llegaron a Cádiz a 23 de setiembre: Partieron de Cádiz tomando tierra en la Isla que llamaron Deseada, después a la que nombraron Española, partieron a Haití, donde les noticiaron de sus amigos muertos por los Indios".

Segons Sanz, "la història oficial explica que salpen de Cadis el dia 25 de setembre obviant sorprenentment la primera part del viatge des de Barcelona, confonent i oblidant el paper fonamental dels catalans sota les ordres del seu rei: Ferran II el Catòlic, comte de Barcelona".

En els "Annals" hi ha també una nota de pàgina on es llegeix: "...van fundar els catalans en les Índies esglésies de Santa Tecla i de Santa Eulalia...".

Les escales per part de la flota catalana als ports andalusos eren "normals i estaven establertes des del segle XIII", assenyala el Cercle Català d'Història.

La medievalista del CSIC Maria Teresa Ferrer Mallol assenyala en la seva obra "El comerç català a Andalusia a final del segle XV" que hi havia establertes colònies catalanes a Andalusia. En el seu estudi, Ferrer Mallol explica que "els catalans reunien productes originaris de la mateixa Corona catalano-aragonesa; de redistribució orientals, que de vegades els mercaders catalans feien venir directament d'Orient sense passar per Barcelona; productes del Nord d'Àfrica; o productes de les Canàries i Madeira, principalment sucre i també esclaus".

A més, també passaven per aquestes colònies "productes autòctons de la mateixa Andalusia; productes de Flandes, Anglaterra i Irlanda. En aquells ports es combinaven els carregaments cap a Anglaterra, Irlanda o Flandes, cap a Barcelona, o directament cap a Orient".

Eva Sans, que l'any passat ja va localitzar i va demostrar l'existència del Port de Pals (Baix Empordà) a través d'uns documents trobats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, afirma que "també es construïen caravel·les a Catalunya durant el segle XV".

La pròpia Sans ha trobat documentada la construcció de caravel·les a les Reials Drassanes de Barcelona per la flota del General, juntament amb la construcció de galeres i naus, "una flota que servia entre altres coses per a la defensa de la costa catalana".

MATIES SALOM

Opinió | Maties Salom

Pot aquest article tenir més lectors que...?

A Nestlé li va sortir el tir per la culata en voler posar la seva pica particular en el Flandes global: la pàgina oberta al Facebook per als admiradors d'una coneguda galleta amb xocolata va servir més per denunciar els estralls que provoca el conreu intensiu d'oli de palma que per generar adhesions a la llepolia. L'activisme 2.0 es vertebra, idò, cercant els punts febles de les companyies "globalitzadores" i despertant el sentit crític dels consumidors, que en tenim, pel que es veu.

La xarxa social per excel·lència -quan parlam de xarxa social "generalista" parlam de Facebook, bàsicament- ens dóna de vegades aquestes sorpreses, cansats com estam ja de comptar quants de pebres ha recollit en Tal o en Pasqual -sovint, ailàs, en horari lectiu- o què li ha dit sobre el futur la galleta de la fortuna a na Mona o na Ramona, dues de les activitats preferides d'alguns amics del meu negre. Els perfils es construeixen també exhibint llibres que hem llegit o ciutats que hem visitat, més que coneixent llibres que hem entès o ciutats viscudes, però aquesta és una altra història que ja explorarem si en tenim ganes un altre dia.

Crea, la comunitat virtual aquesta, un miratge curiós en tots els usuaris: compartint fílies i fòbies amb tot el planeta ens ajunta a centenars perseguint objectius comuns, donant a entendre una força de cal déu, quan probablement n'hi ha uns quants milers més compartint els objectius contraris i creient-se igualment poderosos i incontestats. Com amb tot, gran part del mèrit és en la formulació: així trobam que un "burro català" (sic) desafiant Rajoy (64.783 admiradors i aconsegueix l'objectiu, ja que el president del PP no arriba als vint-mil) té més adeptes que el "burro català" (sic) tot solet (8.412 admiradors).

També hi ha qüestions serioses que mouen adhesions desiguals: mentre més de tretze mil persones repartides en tres grups -no hem comprovat duplicitats- reclamen un circuit de fórmula 1 a Mallorca (glups!) només 235 s'han ajuntat per manifestar-s'hi virtualment en contra. En tot cas, la percepció sempre és que la cosa que tenim entre mans és molt grossa, encara que no sigui més que el reflex global del llogaret.

dissabte, 3 d’abril del 2010

UNA DE ROMANS

REPORTAJE: EN PORTADA - Reportaje

Las águilas vuelan alto

Escipión, Pompeya, los gladiadores, las legiones, el sexo... Los libros sobre Roma proliferan. Este es un recorrido por algunos de los mejores títulos recientes y opiniones de varios de sus autores sobre el auge literario y la fascinación que ejercen los romanos.

Nada mejor para simbolizar el auge de los libros de romanos, que nos ofrecen legiones, césares, bárbaros, gladiadores (¡cómo no!) y hasta una novela sobre la que según su autor acaso sea la primera mujer maltratada documentada en la historia -la esposa de Adriano, Sabina (La emperatriz amarga, de Manuel Francisco Reina, Roca editorial, 2010)-, que empezar por un triunfo, la celebración por excelencia de la victoria en Roma. O mejor, dos triunfos.

Uno es, claro, el merecidísimo de Escipión el Africano en La traición de Roma (2010), el título que cierra la exitosa y monumental trilogía de Santiago Posteguillo sobre el personaje. En un pasaje de la novela, una novela como las dos anteriores llena de episodios sobrecogedores -las cargas de los catafractos sirios y los elefantes del ejército de Antíoco III en Panion y Magnesia, el paseo de Catón tras la batalla de Emporiae rematando guerreros iberos con su gladio, la maldición del rey númida Sífax contra Escipión mientras lo precipitan desde la roca Tarpeya ("¡Malditooooo...!")-, asistimos desde primera fila (privilegios del lector de narrativa histórica) al desfile triunfal del Africanus, vencedor de Zama, un verdadero espectáculo: el general con la cara pintada de rojo en un carro militar, los valerosos legionarios, los cautivos, el botín... el kit completo vamos. "¿Las razones del éxito de mi trilogía? Roma somos nosotros mismos y por eso nunca deja de interesarnos", reflexiona Posteguillo. "En plan reivindicativo déjame decir que ya era hora de que relatásemos la historia de Roma desde aquí: no fuimos precisamente una esquina del imperio. A la gente le ha gustado eso, una novela de romanos escrita por un español. Y escrita con atención a los hechos acaecidos en Hispania; y con un lenguaje asequible, no simplón pero tampoco rebuscado. ¿Licencias? Es una novela, pero cuando pinto a Catón cruel hay que recordar que se jactaba de haber destruido una ciudad ibera por cada día que pasó en Hispania. Y cuando muestro el encuentro legendario entre Escipión y Aníbal en Éfeso lo hago verosímil". Posteguillo avanza que trabaja en otra larga historia de romanos, en época imperial, sobre otro gran personaje.

El segundo triunfo, en realidad un abanico de ellos, una documentadísima historia de esa singular celebración de las victorias bélicas tan importante durante mil años de vida romana, es el del libro de Mary Beard El triunfo romano (2009), en el que la simpática catedrática de Clásicos en Cambridge analiza el fenómeno con la amenidad y profundidad que la caracterizan. El triunfo, del que se realizaron más de trescientos y que se convirtió en el modelo de conmemoración del éxito militar en Occidente, es, nos dice Beard, un elemento fascinante de la cultura romana y que está lejos de haber sido entendido del todo. Por ejemplo, una imagen como la que Postiguillo describe en su novela y que a todos nos suena como la más habitual en un triunfo, la del general victorioso en su carro con un esclavo detrás recordándole su condición mortal, está acreditada sólo en contadísimas ocasiones.

Beard explica en su libro cosas sensacionales: en la colosal celebración de Pompeyo Magno se habría exhibido un busto del propio vencedor realizado enteramente con perlas (Plinio el Viejo, ese cascarrabias, apuntó cáusticamente que el desfile fue "una derrota de la austeridad y un triunfo del lujo"). Entre los soberanos y enemigos destacados obligados a desfilar en algún triunfo ante currum, delante del carro del general, figuran Yugurta y Teutobodo (en los de Mario), Arsínoe -hermana de Cleopatra-, Juba y Vercingetórix (en los de César), Tusnelda, esposa de Arminio (en el de Germánico), Simon Bar Giora (en el de Vespasiano y Tito) o Zenobia (en el de Aureliano): tanta nomina, que diría Tito Livio. En cambio, Lucio Vero tuvo que recurrir a un grupo de actores para representar monarcas en su triunfo porque, pobrecillo, no había apresado ninguno de verdad. Cleopatra se escapó de la humillación gracias a los áspides, así que Octavio hizo desfilar a una estatua de la reina egipcia.

Entre los casos más curiosos que señala Beard está el de Publio Ventidio Baso, que, originario de Piceno, desfiló de niño como prisionero en el triunfo de Pompeyo Estrabón tras la guerra social y después lo hizo ¡como vencedor! en el triunfo que se le dedicó al derrotar a los partos. Si desear demasiado un triunfo -como hace el Escipión Africano de Posteguillo- era sospechoso, también estaba mal visto no quererlo. No obstante se consideró honorable que lo rechazara el cónsul Marco Fabio Vibulano, por el pesar que sentía a causa de la muerte del otro cónsul y de su propio hermano en la campaña en que había obtenido la victoria.

Del triunfo a un aspecto menos sublime del mundo romano: las letrinas. Del asunto de los lavabos en tiempo de los césares, largamente evitado por el mundo académico, se ocupa una obra tan asombrosa como Latrinae et foricae (2009), del arqueólogo Barry Hobson. Pormenorizado estudio con una amplia investigación sobre el terreno (!), el libro explica los diferentes modelos y usos, y explica cosas tan curiosas como que los romanos generalmente evacuaban, con perdón, sin nuestra necesidad de privacidad, y mientras lo hacían podían conversar y atender, ajenos al pudor, los asuntos mundanos. El mobiliario más extendido al efecto eran los retretes públicos conocidos como foricae, largos bancos con múltiples agujeros, que se encuentran en prácticamente todo el mundo romano. El libro, en inglés, recuerda el único caso de un emperador asesinado en una letrina, Heliogábalo, por su -poco delicada, hemos de convenir- guardia pretoriana.

En Pompeya (2009), de la propia Mary Beard, encontramos también información sobre este apremiante tema. En la ciudad sepultada por el Vesubio se han estudiado 195 ejemplos de excusados, y se han investigado los parásitos intestinales hallados en las letrinas (¡qué dura es a veces la arqueología!). Los retretes de las casas se encontraban habitualmente en la cocina y no disponían de puerta. Para limpiarse, los romanos usaban una esponja con mango y es célebre -Beard lo recuerda- la anécdota del prisionero germano que en tiempos de Nerón, antes que ser esclavizado, prefirió ahogarse metiéndose por la garganta dicho instrumento (que en su bárbara inocencia habrá confundido con vete tú a saber qué). Los legionarios en campaña empleaban musgo.

Pompeya es un interesantísimo paseo por la ciudad (esta sí realmente eterna). De lo minúsculo (las lironeras, donde los lirones eran criados como los hámsteres hoy, aunque luego los pompeyanos se los comían salpicados con miel y semillas de amapola, como atestigua el recetario de Apicio) a la estructura urbanística (había calles peatonales) o el clientelismo político y la corrupción, pasando por los sutiles mensajes eróticos ("aquí follé yo", en un grafito) y la omnipresencia iconográfica del falo. Pompeya no es sólo el libro más apasionante e iluminador y entretenido que puede leerse sobre la ciudad (y su catástrofe, cuando el cielo se puso negro a mediodía y los cerebros de la gente agonizante se cocieron en sus cráneos por el efecto del flujo piroclástico) sino que ofrece una revisión sobre la idea misma que tenemos de la urbe enterrada.

Para Beard, Pompeya no es la "ciudad congelada en el tiempo" del tópico, sino "un lugar mucho más intrigante y sugestivo". Una ciudad que aquel día del año 79 no sólo estaba lejos de vivir un momento habitual sino que se enfrentaba a una emergencia: una ciudad en fuga, convulsionada. O sea que cuando la visitas no estás paseando por una ciudad romana normal. En buena medida, advierte la historiadora, Pompeya es una ciudad después de que sus habitantes hicieran el equipaje, echaran la persiana de sus negocios y salieran por piernas (la mayoría se salvaron). Además, en realidad los edificios aparecieron en un estado ruinoso, como si hubieran sido bombardeados (y de hecho buena parte de la ciudad lo fue de verdad luego durante la II Guerra Mundial) y lo que vemos hoy es una reconstrucción. Beard investiga también el tema de los burdeles pompeyanos, y el de los gladiadores ("ídolos de las nenas"), y extrae interesantísimas e imprevistas conclusiones...

"Lo sorprendente con el mundo clásico es que cada generación siente que está descubriendo la antigüedad por primera vez", dice Beard en conversación con este diario. "En los sesenta y setenta fueron extremadamente populares los libros de Michael Grant y Robert Graves, como en el XIX fue Los últimos días de Pompeya, de Bulwer Lytton. El mundo antiguo nunca ha perdido su poder de atraernos, pero cada vez la gente se siente concernida de una manera especial y encuentra cosas distintas y nuevas". Para Beard la novela histórica tiene una capacidad "formidable" de transmitir información. "Los propios romanos ya sabían que la frontera entre historia y ficción es muy borrosa. A menudo la ficción es excelente para devolver la vida al mundo romano y mostrar cómo era. Los libros de Robert Harris sobre Cicerón, por ejemplo, son muy buenos. Y el cine, bueno, Roma ha sido la coartada para alguna burda pornografía, como Calígula, y de hecho durante al menos doscientos años se ha usado la antigüedad como excusa para mostrar carne desnuda, pero hay cosas estupendas, Yo, Claudio, Gladiator. Cuando son buenas, las películas son muy buenas".

Del ensayo regresemos a la novela. Tenemos una auténtica legión de títulos recientes, y valga lo de legión porque la inmensa mayoría se inscriben en un marco bélico. A mí personalmente me ha hecho disfrutar mucho Traición (2009), de Anthony Riches, que trata sobre un joven oficial patricio cuya familia ha sido exterminada por Cómodo y que encuentra refugio en una cohorte auxiliar en el muro de Adriano, en Britania. Personajes muy bien trazados, intrigas, el ambiente rudo y violento de las legiones perfectamente reflejado, combates que te dejan con la boca abierta, y muchos fuerza y honor, que diría nuestro general (y gladiador) favorito, Máximo. Fuego en Oriente (2009), de Harry Sidebottom, la primera entrega de una nueva serie de romanos, una trilogía, que propone Edhasa (por cierto, está a punto de aparecer la nueva novela de la serie de Scarrow sobre el centurión Cato ¡y se titula El gladiador!), nos lleva al otro extremo del imperio y a otra época, menos habitual, el siglo III. "Un periodo del que se sabe tan poco que nadie podrá demostrar que estoy equivocado", bromea el autor, profesor de historia antigua en Oxford. La novela es ágil, emocionante y bien documentada y sobre todo cuenta con un carácter estupendo: Marco Clodio Ballista (sic), el protagonista, un hérulo, un germano, un bárbaro incorporado al ejército romano en el que ha alcanzado la más alta dignidad, dux ripae, y al que envían como comandante a la guerra contra los persas sasánidas. Muchas cosas interesantes: el ruido de la spatha (la espada larga) al entrar en un cuerpo, "como el de cuchillos cortando repollo"; la imagen de los ejércitos de Sapor resplandecientes y amenazantes bajo el sol, con su estandarte de guerra y su poderoso ariete...

Algo más allá, en el siglo IV transcurre la interesantísima La profecía de Jerusalén (Edhasa, 2010) de la historiadora Margarita Torres, que debuta en la novela con este thriller histórico centrado en el general Flavio Teodosio, un célebre y aguerrido militar que fue el padre del emperador Teodosio, nacido en Hispania. Con Gobernador imperial (2010), de George Shipway, regresamos a un escenario (Britania) y un tiempo (el de Nerón) más habituales -sobre todo en los autores británicos-. El protagonista es el general Suetonio Paulino al que el emperador le encomienda consolidar la conquista de la díscola provincia y que deberá enfrentarse con la revuelta de la reina Boadicea. La escena en que el legado desembarca al frente de sus legionarios en la isla de Mona y se enfrenta al horror de los sacrificios humanos de los druidas es de las que no se olvidan. Unas palabras sobre Shipway: es el autor de Lanceros, aventuras en la India colonial, y fue él mismo teniente coronel de la Caballería Real India (se enroló para poder jugar al polo). Sertorio (2009), del portugués Joao Aguilar (autor de Viriato), es una novela bastante convencional, pero tiene el interés de presentar literariamente a alguien tan extraordinario como Quinto Sertorio, el célebre general romano convertido en proscrito por Sila y que agrupó a otros compatriotas y a las tribus hispanas para erigirse en una especie de procónsul rebelde y librar una exitosa guerra de guerrillas contra Roma (¡qué gran aventura!). Parte de la novela está narrada por un amigo griego de Sertorio -un recurso habitual-, otra por uno de sus comandantes y la final por un muchacho lusitano gay, que es el que ha cuidado de la famosa corza blanca de Sertorio.

Una de las grandes novelas de romanos reciente es sin duda Los Idus de marzo (2009), de Valerio Manfredi, que narra en forma de tenso thriller ("¡lo fue!", me dice Manfredi) las 48 horas previas al asesinato de Julio César. La trama se centra especialmente en la peripecia de varios mensajeros, entre ellos el centurión Publio Sextio, que tratan de llegar a tiempo a Roma con información de la conjura para advertir a César -"el águila está en peligro"-. Mientras, este se muestra extrañamente vulnerable, despide a su guardia, intima con sus futuros asesinos, hace oídos sordos a confidentes y arúspices. Manfredi retrata a Marco Antonio como el gran enigma de los idus, recuerda lo que se decía de Bruto ("no sabe lo que quiere pero lo quiere apasionadamente") y orquesta un suspense acongojante: uno incluso llega a creer que César puede salvarse... Entre lo mejor, el consejo de guerra de preparación de la guerra contra los partos, la precisión en los itinerarios de los agentes y contraagentes por la campiña itálica y la imagen del brazo ensangrentado del gran Julio que pende de la camilla. "Roma nos sugiere autocracia y violencia", reflexiona el autor en charla con este diario, "pero sobre todo ciudadanía y ley. Nada más lejos de la verdad que las palabras de Ben-Hur a Mesala: 'Cuando caiga Roma surgirá un grito de alegría en el mundo'; no fue así: Britania incluso pidió el regreso de las legiones. La alternativa fue el caos, la oscuridad. El interés por Roma no pasa, aunque los políticos y los editores olvidan a menudo ese interés de la gente, la fascinación de lo que éramos".

Del magnicidio en Roma a una serie de asesinatos en Tarraco: los que aparecen en El sicario de los idus (precisamente), de la jurista Cristina Teruel (Edhasa, 2009), una primera novela que se lee muy bien. Sin salir de la Tarraconensis, con extensiones a Ilerda y Baétulo, El somni de Tarraco, en catalán, de X. R. Trigo (Edicions 62, 2009) recorre el pasado romano de la actual Cataluña. Añadamos la estupenda Hay luz en casa de Publio Fama (RBA, 2009), de Juan Miñana, historia de periodista avant la lettre (uno de los subrostrani, vendedores de información) en una Barcino más que creíble.

Si hablamos de biografías, hay que destacar Marco Aurelio (2009), de Anthony Birley, un retrato impecable del emperador filósofo, el césar casi perfecto que sólo falló (y Cómo -do-, perdonen el irresistible juego de palabras) en su sucesión y cuyo recuerdo para las nuevas generaciones es inseparable de Gladiator. Birley, al que le gustan Yo, Claudio y el Juliano de Gore Vidal, y ha leído a Lindsey Davis y Fuego en Oriente -¡Sidebottom ha sido pupilo suyo!-, tiene algunas interesantes observaciones que hacer sobre el interés actual por los romanos. "Aunque es cierto que la fascinación por las legiones atrae a mucha gente hacia la antigüedad", dice en unas declaraciones a este diario, "me parece un poco triste que la violencia y la lucha jueguen una parte tan importante en la imagen popular de la antigua Roma".

Un poquito de sexo: Amor y sexualidad en la antigua Roma (2009), del clasicista Alfonso Cuatrecasas, nos explica cosas tan interesantes como que Claudio, aficionado a las prostitutas, llegó a esperar toda una noche por una ramera armenia -eso no salía en la serie de TV- y que el cruel Domiciano gustaba de depilar él mismo a sus concubinas. Correrse en latín es, hay que ver, destillatio o gaudere, y una erección, rigidam habere. Volviendo a los gladiadores, un libro en francés, La mort en face, le dossier gladiateurs (2009), de Éric Teyssier, nos pone al día sobre los luchadores del anfiteatro, con una documentación amplísima, y advierte que nuestra visión sobre el fenómeno de la gladiatura está falseada; no se trataba ni mucho menos de un asunto simplemente cruel y sanguinario sino que estaba sometido a normas y códigos muy precisos, y muy tecnificado. De la seriedad académica de este libro pasemos al humor del simpatiquísimo, pero en absoluto falto de rigor histórico Legionary, the roman soldier's manual (2009), de Philip Matyszak. Este librito indispensable nos introduce en el mundo de las legiones ¡como si los lectores fuéramos a enrolarnos en ellas! Con la excusa de cuál sería la mejor opción, se pasa revista a todas las unidades. También se examinan las ventajas de servir en la caballería, la flota, o los auxiliares; se explica cómo elegir armas, la lucha, los enemigos (cómo distinguir un dacio de un picto)...

Para los que leen alemán, una delikatessen oportuna en este año pos-aniversario de la batalla de Teutoburgo y la clades variana, el desastre de las tres legiones de Quintilio Varo el año 9: Das Limes-Lexicon (2009), un diccionario de términos relacionados con la frontera en Germania. Y si de la lucha con los bárbaros se trata, Furor barbari! (Versátil, 2009), de Francisco Gracia, ofrece interesantísima información de especialista sobre los aspectos militares de celtas y germanos. Finalicemos convenientemente con La caída del imperio romano (2009), del imprescindible Adrian Goldsworthy, un ameno recorrido por el declive de Roma desde el siglo III, ideal para estos tiempos de crisis.

Pero que ello, la caída, no nos haga olvidar a Tíbulo: Roma aeterna. Ya se sabe, Gloria non moritur. Y menos con tantos buenos libros.

Una legión de papel

La traición de Roma. Santiago Posteguillo. Ediciones B. 22 euros

El triunfo romano / Pompeya.Mary Beard. Crítica. 29 y 29,90 euros

Traición. Anthony Riches. Militaria. 21 euros

Fuego en Oriente Harry Sidebottom. Edhasa. 29 euros

Gobernador imperial George Shipway. Pàmies. 19,95 euros

Sertorio Joao Aguilar. Edhasa. 24 euros

Los idus de marzo Valerio Manfredi. Grijalbo. 18,90 euros

Amor y sexualidad en la antigua Roma .Alfonso Cuatrecases. Letras Difusión. 16 euros

Laetrinae et Foricae Barry Hobson. Duckworth. 20,65 euros

Marco Aurelio Anthony Birley. Gredos. 30 euros

La mort en face Éric Tessier. Actes Sud. 33 euros

Legionary, The roman's soldier manual Phipìl Matyszak. Thames & Hudson. 20 euros

La caída del imperio romano Adrian Goldsworthy La Esfera de los Libros. 33 euros

Josep Maria Solé i Sabaté
Diàleg
Josep Maria Solé i Sabaté
Historiador
Instituts de cultura arreu
L’emigració catalana al món comença a ser significativa a partir del segle XVIII, quan pel Decret de Nova Planta del 1716 s’imposava, després de la conquesta militar i la repressió més ferotge, ser espanyols. Un fet que paradoxalment provocà que anessin a buscar tota mena de vies econòmiques arreu de les Espanyes, fos com a colons o seguint una via emprenedora comercial o industrial. La liberalització el 1778 del comerç amb Amèrica per als ports de Barcelona, els Alfacs, Alacant i Palma fa que els catalans vagin cap allà.

A Amèrica el primer gran destí fou Cuba, on fins a mitjans del XIX els catalans gairebé monopolitzaren el comerç i tingueren un pes important en la indústria del tabac, els licors, el sucre i també en la tracta d’esclaus. Cal, però, no oblidar els milers d’emigrants que mai no feren fortuna. Després l’Argentina fou el gran destí, i també anaren a Xile, l’Uruguai... A tots els llocs on s’instal·laren van fundar societats, orfeons, casals o centres on es reunien, mantenien lligams de catalanitat i sociabilitat, s’ajudaven, curaven la nostàlgia pàtria i, en molts casos, ajudaven al somni d’una Catalunya més pròspera, culta i lliure. Alhora mantenien i potenciaven la presència cultural catalana als països d’adopció. Un fet del qual la Catalunya interior en trauria tota mena d’ajuts i solidaritat quan esclatà la Guerra Civil i que esdevindria un refugi segur per viure-hi en l’exili.
Ara la presència catalana al món està canviant; majoritàriament no és resultat d’una emigració econòmica precària. És per això que no podem mantenir els centres fruit de l’emigració o l’exili del XX en els paràmetres actuals. S’ha fet molt i de forma creixent, tot i que encara falta molt per fer. Però amb internet, xarxes informàtiques i viatges a baix preu les distàncies s’escurcen. Hem d’enriquir els centres catalans amb una presència en tasques administratives, culturals i de projecció de la nostra cultura via lligams universitaris als països on són presents. Ara que es parla – ja era hora, tot sigui dit!– d’una línia diplomàtica pròpia, cal potenciar els centres catalans que hi ha arreu del món amb tasques que permetin el seu rejoveniment i fer-los útils i necessaris per als catalans d’allà, els emigrants nadius que vulguin venir a Catalunya i els catalans d’aquí per quan ens sigui necessari.

A Bahía Blanca, a l’Argentina, volen aconseguir una emissora de ràdio que serveixi tots els centres catalans d’arreu d’Amèrica per internet. A Montevideo, intercanvis per potenciar cultura i folklore i obrir línies culturals a la universitat del país; a Mèxic, fer sòlids uns intercanvis que només de forma irregular funcionen via interuniversitària, i així tota mena de propostes que arriben de Xile, Austràlia, els EUA, Suïssa, Anglaterra, la Xina o l’Àfrica. En cada lloc a partir de les seves realitats i possibilitats, econòmiques i socials.
Cal prendre’s d’una vegada per totes seriosament el gran ajut que pot ser la gent d’origen català arreu del món. Milers de persones de nissaga catalana que han participat des de les independències de les repúbliques llatinoamericanes, on els seus descendents han ocupat presidències, a càrrecs del més alt nivell de tot ordre, i els nostres polítics dormint a la palla esperant d’una Espanya els bons oficis que mai no arriben. Ells ens poden obrir portes econòmiques i culturals, estan introduïts en els llocs més impensats i no els sabem aprofitar. En un món global i en un país que malda per defensar-se en tot i per tot, ens calen aliats de tota mena i condició. Menystenir aquest capital humà i, no ho oblidem, potencialment polític, és propi de badocs o de falta d’horitzó.

Itàlia, França, Anglaterra o la mateixa Espanya tenen, a més d’ambaixades i consolats, instituts de cultura. Nosaltres hem de pensar i racionalitzar la nostra presència arreu del món, i ser, això sí, molt curosos amb tota la gent que fins ara ha mantingut la flama de la catalanitat. S’ha de posar ordre al que ja fem sense duplicar feines, escoltant la veu dels catalans de l’exterior i els centres que mantenen. Cal actuar de forma nacional, sense polítiques partidistes, fent obra de país. Hem de ser ferms defensors del nostre dret de projectar-nos al món. I no hem d’oblidar que entre els nostres aliats, d’igual a igual, hi ha el País València, les Balears i, atenció!, Andorra.
Puzzle Jordi Palmer
D'AVUI.cat
Jordi Palmer
Subcap d'AVUI.cat
Català per a nouvinguts
Diuen les enquestes que 7 de cada 10 immigrants a Catalunya entenen el català. També diuen les enquestes que 7 de cada 10 immigrants no l’utilitzen mai, el català. Si ens hem de creure les enquestes, cosa que sempre costa, la lectura de tot plegat és que l’immigrant, aquest que anomenem nouvingut amb correcció sostenible, assoleix uns mínims de català, probablement molt mínims, que després no utilitza per gairebé res.

Cadascú deu saber, des de la seva experiència personal, quin és el grau de domini del català entre el col·lectiu immigrant, i també deu saber que aquest camp reserva moltes sorpreses per poc que es sigui una mica observador.

Així, podríem dir que l’immigrant no acostuma a girar-se d’esquena al català, cosa que ha passat sempre amb certs sectors de vellsvinguts. Però també és cert que el català els serveix per ben poc en una societat en què el castellà manté un predomini social esclafador. Només cal veure quina és la llengua que aprenen aquests nouvinguts en primer lloc per entendre quina és la llengua que els és més necessària.

Catalunya és un país oficialment bilingüe però socialment diglòssic, i aquesta és una de les primeres lliçons que aprèn l’immigrant. Ara, si volem tombar la truita, cal tenir-los ben presents.

novel·les illenques


Cultura i comunicació
T’estim, sí, què passa?
Sebastià Alzamora, Andreu Gomila i Pere Antoni Pons, que coincideixen en el seu origen mallorquí, presenten una novel·la cadascun en què l’amor té protagonisme
Lluís Llort
Barcelona
Ult. Act. 03/04/2010 00:18
Icona mida text gran | petit Icona imprimir article Icona enviar article Icona enviï rectificació Icona afegeixi a la seva carpeta Icona opinions 0 opinions
Ens trobem amb tres autors que podríem dir que són de la casa, de l’AVUI, sí, què passa? A l’allau de novetats d’aquest Sant Jordi, cal afegir-hi les de (per ordre alfabètic) Sebastià Alzamora (Miracle a Llucmajor, Proa), Andreu Gomila (El port. No serà res de mi, Moll) i Pere Antoni Pons (La felicitat dels dies tristos, Empúries). Tres poetes, tres mallorquins, tres articulistes... Cap d’aquestes circumstàncies té força a l’hora de valorar la cinquena novel·la d’Alzamora i el debut narratiu de Gomila i de Pons.

Tot i que no cal buscar més coincidències i les tres obres són molt diferents, hi detectem que l’amor té un protagonisme entre absolut i destacat. Com que tots tres van publicar abans llibres de poemes, els demanem, amb ironia, si no van fer net del tema romàntic... Doncs tots tres piquen l’ham, sí, què passa?
“Jo no crec que la temàtica amorosa sigui privativa d’un gènere o d’un altre, el tòpic associa la poesia amb l’amor però no té per què ser així. En tot cas fa temps que jo tenia ganes d’escriure una novel·la com aquesta, una història d’amor tractada en clau de comèdia. Que fos un llibre lluminós, de celebració de la vida”, es defensa Alzamora.

Pons es mostra més bel·ligerant: “Veig que hi ha una certa prevenció davant les temàtiques més o manco amoroses o sentimentals, com si en la nostra època ja no es pogués assumir o permetre, quan ha estat el gran tema de la literatura universal. Hi ha com una mena de prepotència i menyspreu pel passat, com si llavors xerraven d’amor, però nosaltres, que som moderns, ja no podem fer-ho. Jo penso que les històries de la literatura i del cinema han de ser divertides, intel·ligents i sentimentals. A mi, me lleves una part de cosa emotiva, d’exaltació amorosa i trobo que una obra queda coixa. Alerta!, hi ha grandíssimes obres que no ho tenen, però jo ho trobo a faltar com ho trobaria a faltar a la vida”.

“El tema de l’amor es tracta des de l’
Odissea, Ulisses torna a Ítaca per Penèlope, tot i que pel camí s’entreté, també per temes amorosos... –explica Gomila amb la seva serenor habitual–. En el cas de la meva obra, l’amor és com un refugi i una manera d’entendre el món: sense amor no hi ha vida. I pel que fa a la poesia, l’amor és un dels temes, però no el tema dominant, potser ho és més l’odi...”.

I amb això, que es podria resumir amb un
escrivim d’amor?, sí, què passa?, donaríem per tancat el tema, però no, volen afegir-hi arguments. Sort que els hem qüestionat l’amor a la seva narrativa i no els hem burxat amb temes relacionats amb capellans violadors, l’SGAE o les campanyes cavernícoles anticatalanes...

“Sembla que l’amor no sigui modern. I és absolutament modern”, sentencia Alzamora, abans que Pons deixi anar: “Que l’amor és descartable perquè nosaltres som uns irònics, uns cínics i uns hiperrealistes, jo no ho penso. És com si tot el que és sentimental hagués de ser
sentimentaloide, és una corrupció lingüística terrible: sentimental s’ha convertit en un adjectiu pejoratiu”. I Gomila busca ajut en els clàssics: “Riba deia que el problema que tenia el català era que en certs temes, en no haver-hi una tradició de novel·la gaire influent, era difícil expressar segons què; ara tenim 50 anys molt potents de novel·la, vista com a construcció d’un imaginari col·lectiu”.

El registre mallorquí
A banda d’ells tres, hi ha més mallorquins aquest Sant Jordi: Llucia Ramis, Melcior Comes, Marc Cerdó, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer... Tots han hagut de fer alguna mena de tria en el registre lingüístic que han emprat. “He fet servir el català estàndard per al narrador omniscient i el mallorquí per als diàlegs. He mirat de reproduir com podien parlar els llucmajorencs dels anys 20; m’ho he imaginat a través del record de com parlaven els meus avis. El dialectalisme és una eina més que tenim a l’abast i que se pot fer servir, bé o malament, però que en ella mateixa no és una finalitat, no poso dialectalismes per reivindicar res. En aquest cas és una qüestió de pura versemblança. Sempre és un instrument al servei de la història i no a l’inrevés”, teoritza Alzamora.

Pons se sincera, per una altra banda: “He fet molt estàndard central potser per covardia, per optar pel que és més assequible per més gent; tinc la sensació que un llenguatge més mallorquinitzat a Catalunya potser no ha de penetrar tant. Però la veritat és que no li vaig donar gaire importància”.

I Gomila, que també aplica el mallorquí només en els diàlegs, coincideix amb Alzamora: “Jo crec que depèn del nivell de versemblança que tu vulguis. Tot i que ambientés una novel·la a Mallorca, en Porcel feia xerrar en català central i no passava res. De vegades serveix per deixar clares les diferències amb els personatges”.
“Un valencià té molta més tendència a escriure en valencià que no pas un mallorquí en mallorquí; no sé si és perquè en Fuster va marcar la tendència –afegeix Pons–. Al final, però, sempre hi ha un punt en què tu marques el límit i, a partir d’aquí, només t’interessa la història”.

L’atracció per Mallorca
Hem dit que l’origen no ha de tenir cap pes a l’hora de valorar la bona literatura que practiquen tots tres, però (sí, què passa?) a banda de pel registre, els volem preguntar per la presència de l’illa: absoluta i amb to d’homenatge (Alzamora), més simbòlica, només marcada pels termes Port, Vila i Ciutat, sense topònims (Gomila), o llunyana, fins al punt que la trama té lloc a Barcelona, tot i que hi ha un nexe gruixut amb l’illa (Pons).

Mallorca atrau la seva creació?: “En el meu cas no gaire. Tinc una novel·la que passa a Praga, una a Barcelona i, sí, altres a Mallorca... Escrius d’allò que coneixes. El que passa és que les illes, totes les illes, tenen tendència a crear una realitat pròpia, i no parlo de realisme màgic; hi ha uns referents, unes coordenades i uns elements de percepció i de discurs que són específics de l’illa. No deixa de ser un món petit, i això és molt llaminer per fer històries”, explica Alzamora. “En el meu cas –raona Gomila–, el terme
Mallorca no surt en cap moment; és un espai indefinit, que podria ser qualsevol illa. Per mi sí que és un lloc específic, però per al lector no té perquè ser-ho”.

El protagonista de Pons (per cert, es diu Tabou, però no es pronuncia a la francesa, sinó com
ta bou, el teu bou) es trasllada de Mallorca a Barcelona però perquè, “com en tantes altres obres, hi ha un viatge de la província a la capital, buscant una millora de la situació”. I Alzamora, rebla: “Aquesta obra té per mi molt d’educació sentimental, per això hi ha el component local fins i tot al títol; però la idea és contar una història de llucmajorencs perquè l’entengui tothom”. Una universalitat que tots tres busquen amb tres històries sobre les quals no hem explicat gaire cosa (no, què passa?), però que recomanem amb honestedat i insistència. I si en voleu més dades, esteu atents al suplement Cultura de les setmanes vinents.

dijous, 1 d’abril del 2010

L'article d'avui a La Veu de Mallorca

Opinió

El Caucas i el terrorisme

31/03/2010

Els darrers atemptats a Moscou han tornat a posar sobre la taula un fet evident: la pacificació del Caucas, una de les zones més conflictives del món, està molt lluny d’arribar i la guerra continuarà expressant-se pels mitjans més insospitats i especialment a través del terrorisme a les ciutats russes, amb especial preeminència per Moscou. Mentre Moscou continuï intentant regir els destins de la república de Txetxènia, els seus habitants, de cada vegada més radicalitzats i islamitzats –i cal no confondre les dues coses- continuaran buscant la internacionalització del conflicte per la via del terror.

Els russos arribaren al Caucas fa dos segles llargs per intentar frenar l’expansió territorial de l’imperi otomà. En joc hi havia múltiples coses, perquè en aquells moments la preeminència de la contrada –on hi viu devers mig centenar d’ètnies diferents- era deguda a la seva ubicació estratègica: un pas de comunió en els camins entre el mar Negre i la mar Càspia i un lloc vital per a les connexions entre Àsia i Europa.

La dissolució de la Unió Soviètica va suposar la creació de països nous com ara Geòrgia i Armènia, però la intenció de Txetxènia d’esdevenir una república independent de la mare Rússia es va saldar amb guerres notables entre el 1994 i el 1996. Potser perquè l’atenció mundial estava més pendent de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia i del setge de Sarajevo que no d’un indret que alguns ja situarien clarament fora d’Europa i totalment fora del món occidental es varen consentir les brutalitats russes i el setge sobre Grozni.

Avui en dia el Caucas continua tenint una importància estratègica, però sobretot és vital perquè obre la porta a matèries primeres d’especial interès per a Rússia. Aquesta és una de les claus per les quals Txetxènia no té la independència. I és cert que els líders independentistes han imposat el terror. Però no és menys cert que des de Moscou s’ha imposat el terrorisme d’estat i l’estat d’excepció permanent. Per dir això, es carregaren a la periodista Anna Politovskaia.