dimarts, 23 de març del 2010

victor alexandre, molt bon article

Amb criteri
TERRIBAS CONTRA MONTILLA
"No trobo bé que el director d’una emissora es dediqui a fer entrevistes. I encara menys les entrevistes “importants”"
Les crítiques del Partit Socialista a Mònica Terribas per la seva entrevista a José Montilla tenen un altíssim valor informatiu. Informatiu en el sentit que retrata molt bé els principis absolutistes d’aquesta formació i la urgent necessitat, per higiene democràtica, de foragitar-la del govern de Catalunya. Val a dir, abans d’entrar en matèria, que les esmentades crítiques no tenen un únic objectiu. En tenen dos. Un, evitar que es parli de la buidor que va transmetre José Montilla quan Terribas el va despullar davant de tot el país. I l’altre, molt més sibil•lí, fer-nos creure que TV3 no està controlada pel Partit Socialista. És a dir, que caiguem en el parany de pensar que, si de debò la controlés, aquestes coses no passarien. Doncs, per sort, sí que passen. Si més no, quan el controlador va tan sobrat que no preveu la més mínima gosadia per part de ningú. Ni tan sols de Mònica Terribas, la periodista que precisament va ser rellevada i ascendida a directora de l’emissora per poder suprimir l’incòmode programa que conduïa sota el títol de La nit al dia. Al capdavall, qui es podia imaginar –després del gir submís i descaradament espanyolitzador que han pres els telenotícies i de les seves declaracions a Perpinyà: “Els temes de país, no ens interessen. Els temes de llengua, no ens interessen”– que seria precisament ella qui posaria contra les cordes l’home que, indirectament, l’havia nomenada? S’ha de reconèixer, tanmateix, que el PSOE de Catalunya és especialista a fer del defecte virtut i ha estat molt ràpid de reflexos desplegant un joc a dues bandes –presentar-se com a víctima i atacar Terribas– amb l’esperança que l’enlluernament generat per la polèmica emmascari l’autèntica veritat; una veritat que ens diu que l’únic projecte de país que té aquest partit es diu “Espanya”.

Amb relació a l’entrevista en si mateixa, he de dir que no trobo bé que el director d’una emissora es dediqui a fer entrevistes. I encara menys les entrevistes “importants”. Em sembla un menyspreu descarat vers la resta de professionals de la casa. És com dir-los –i dir als teleespectadors– que davant la impossibilitat de trobar un periodista a l’alçada no ha quedat més remei que recórrer al director. Un director ha de dirigir no pas entrevistar. I si el que de debò li agrada és entrevistar, aleshores no ha d’acceptar la responsabilitat de dirigir. En altres paraules: no hi havia ningú més a TV3 capaç de fer una entrevista punyent a José Montilla? Si la resposta és sí, per què no la va fer aquest professional? I si la resposta és no, què dimonis és TV3?

Feta aquesta consideració, cal reconèixer que l’entrevista en qüestió va ser modèlica. Modèlica en el contingut i modèlica en la forma. En el primer cas, perquè les preguntes van ser infinitament més enriquidores que les respostes; no és el que s’espera d’una entrevista, ja ho sabem, però no pot ser de cap altra manera quan l’entrevistat és algú com José Montilla. I en el segon, perquè l’obligació d’un periodista és posar el poder contra les cordes. Les entrevistes vaselíniques són pròpies de règims totalitaris o amb un dèficit de cultura democràtica. Convé tenir present que els polítics són gestors al servei de la ciutadania i que cap periodista no ha de ser mai complaent amb ells. El periodisme complaent no és periodisme.

Pel que fa a les acusacions que ha rebut Terribas, d’interrompre contínuament Montilla, només dir que no estan fonamentades. Terribas només va interrompre Montilla quatre vegades. I de les quatre, només una –cap al minut 15– va ser una interrupció manifesta. Les altres tres –minuts 16, 17 i 18–, van ser interrupcions menors motivades per la buidor i el to letàrgic de la resposta. En el minut 28 és Montilla qui interromp Terribas. Pel que fa als retrets de Joan Ferran, portaveu socialista, dient que “a un president de Catalunya no se’l pot interrompre constantment, ni intentar fer-lo caure en paranys o contradiccions” –justament és això últim el deure principal d’un periodista–, són una demostració pública de tot allò que Joan Ferran ignora sobre la professió periodística i de fins a quin punt el Partit Socialista concep TV3 com un altaveu dels seus interessos electorals. I encara més tenint en compte que la “idea” d’entrevistar José Montilla va partir de presidència, no pas de TV3. Tanmateix, estem parlant de coses que ja són irrellevants. Allò que és veritablement prodigiós i que pot esdevenir un valuós material d’estudi a les facultats de periodisme és la capacitat de Mònica Terribas per mantenir viu l’interès del teleespectador entrevistant durant 54 minuts una persona que no va dir absolutament res.

divendres, 19 de març del 2010

noves tecnologies?

Contra el Farmville

Sebastià Bennàsar.

Aquests darrers dies els republicans americans van una mica alçurats i ja estan preparant la campanya per a les properes eleccions. L’objectiu –amb imatges extretes dels ideòlegs més extrems de la dreta, en la qual es veu a Obama com un nou Joker, el temible enemic de Batman- es fer que l’opinió pública vegi el primer afroamericà president de la nació més poderosa del món (encara que l’afirmació de cada vegada sigui més dubtosa) com un socialista.

Convé recordar que als EUA, ser acusat de socialista és ser acusat de compartir alguns punts amb la política comunista de l’extinta URSS, perquè els principis socialdemòcrates ja estan inclosos dins alguna de les famílies dels demòcrates.

Mentre tot això passa, milions de persones al món –més de 22 segons les últimes estadístiques, i moltes de les quals provenen de la Xina comunista-capitalista- es dediquen a jugar al Farmville, el joc que entusiasma a la xarxa social Facebook, o com diuen molts amics meus, al Fesbrut. I és que alguna cosa de joc brut hi ha en això del Farm Ville.

Segurament hi ha poca gent que ha reparat en els principis del capitalisme salvatge que es desprèn d’aquest joc i en com s’assembla al principi fundador de nordamèrica –o com a mínim en el principi que ens han venut-. Resulta que el jugador comença llaurant les terres d’una granja virtual que li ha estat atorgada. A mesura que els seus esforços virtuals donen fruits virtuals la granja es va engrandint de cada vegada més i a poc a poc les collites són millors i més espectaculars. Això permet obtenir fertilitzants, i anar invertint en fer estables, graners i altres coses que permeten tenir granges molt millor equipades i preparades. A la vegada es pot ajudar als amics de la comunitat polinitzant les seves terres (a canvi d’uns doblers virtuals que serveixen per millorar els teus resultats).

El cas és que en aquest joc es tracta sempre de produir, com més ràpid i més quantitat millor. La solidaritat que es practica amb els companys és una solidaritat interessada –com la dels burgesos que adopten nens a algun lloc del món a l’espera de la carta anual, i en canvi són incapaços de fer res per la gent que passa fam a la mateixa ciutat.

Conec molta gent que està totalment enganxada a aquest joc. Jo no hi he jugat mai, però començ a estar fart de converses de sopars i dinars on en algun moment gent que mai no ha trepitjat un terrós comenci a parlar de les seves collites virtuals. Però hauré de felicitar els inventors. Han aconseguit que un munt de gent estigui obsessionada per la producció virtual (sense saber-ne la finalitat). Tot aquest temps invertit en produir es temps que el ciutadà no sols no es planteja què fer ni si un altre món és possible, sinó que es temps invertit en crear nous capitalistes en potència, al mode americà. Potser sí que els republicans faran creure que Obama és socialista.


noves tecnologies?


La màfia, el facebook, la corrupció
17/03/2010

Que la permanent connexió a Internet i a les xarxes socials és un perill és quelcom que queda fora de qualsevol dubte. I si no que li ho demanin a en Pasquale Manfredi, un dels 100 criminals més perillosos d’Itàlia, cap d’un dels clans mafiosos de la Ndrangheta, l’organització criminal calabresa, la tercera en discòrdia entre la màfia siciliana i la camorra napolitana. Es veu que Manfredi estava ben amagat però que tenia un ordinador portàtil a través del qual es connectava a internet mitjançant una d’aquestes connexions via USB. Total, que rastrejant, rastrejant, la policia el va acabar trobant. Manfredi no era, precisament, un tipus agradable. A la seva fitxa policíaca es pot llegir que va carregar-se a Carmine Arena, a qui va abatre amb un llançagranades que va disparar contra el seu cotxe blindat l’octubre de 2004, i a Pasquale Tipaldi, el desembre del 2005, líders d’altres clans de la competència.

Resulta que en Manfredi el que feia era entrar a internet per retocar el seu perfil de facebook i per escriure’n coses al mur. Trobar-lo era qüestió de dies i demostra fins a quin punt al facebook t’hi pots trobar pràcticament a tothom i com les organitzacions criminals de cada vegada estan pitjor. Lluny queda el temps dels paperets que enviava en Bernardo Provenzano per comunicar-se amb els seus col·laboradors des de l’exili daurat de la seva caseta a la muntanya (amb vistes excel·lents). Ara qui més qui manco és tan addicte a internet i necessita tant alimentar el seu ego, que no pot estar fugit sense connexió.

Clar que, si ens hi fixem bé, a Mallorca, al facebook, hi ha un bon grapat dels tipus que han passat pels calabossos en els darrers temps. No havien pelat ningú, és cert, però de demostrar-se les acusacions dels fiscals, haurien tocat tanta pasta com els líders de les organitzacions mafioses italianes. No deu ser que això del facebook i de la màfia són realitats insulars? Ja sabeu, si la pizza és una coca de verdures amb formatge, la màfia no és res més que la corrupció illenca amb morts.

dijous, 18 de març del 2010

L'article de mallorca progrés

Vint anys després de la no història

Sebastià Bennasar. Acaben de passar vint anys del final de la història i és un bon moment per fer balanç. En l’any i mig llarg que va des de la desaparició del mur de Berlín a la dissolució de la Unió Soviètica com a forma de govern, foren moltes les coses que varen canviar al món i es va posar fi a la tradicional concepció de la política mundial com a enfrontament entre dos blocs antagonistes i la lluita per l’extensió de les seves progressives àrees d’influència.

Rússia, l’hereva d’aquella extinta URSS d’abast multicontinental, va haver de començar a aprendre a viure amb la certesa que havia perdut una batalla importantíssima i que s’havia de refer ràpidament si volia continuar essent la medalla de plata del tauler d’escacs mundial i no quedar desfasada. Evidentment, avui per avui, ningú no pot posar en dubte que la transició russa al capitalisme salvatge ha estat brutal i que la seva posició en el tauler d’escacs internacional és importantíssima.

La tesis del final de la història la va defensar Francis Fukuyama en un llibre publicat el 1992, però que s’havia anat editant des del 1989 en el diari The National Interest. Durant molts anys va ser de referència i ell defensava que la història humana com a lluita d’ideologies havia acabat, amb un món final basat en una democràcia liberal que s’ha imposat després de la Guerra Freda i es constitueix així el pensament únic, on les ideologies no són necessàries i han estat substituïdes per l’economia. Segons Fukuyama “el final de la història significaria la fi de les guerres i les revolucions sagnants, els homes satisfan les seves necessitats a través de l’activitat econòmica sense haver d’arriscar les seves vides en aquest tipus de batalles”, a banda de propugnar un humanisme que superi d’una vegada per totes el fanatisme religiós.

Jo tenia 13 anys quan va caure el mur de Berlín i una de les imatges més impactants de la meva adolescència fou veure les cues de milenars de russos sobre la neu esperant per poder entrar en un Mc Donald’s. Jo som un nen de la no història, una de les teories més fracassades de la humanitat. També som una persona –com els de tota la meva generació- que varem viure durant una dotzena d’anys (decisius, adolescència i primera joventut) en el llimb del no segle, perquè bona part dels historiadors deien que el segle XX acabava el 89-91 i que el XXI comença amb la catàstrofe de les Torres Bessones.

Puc dir que a la no història es va viure bastant bé: vàrem tenir REM i els Cranberries, internet, la societat de la informació i la teoria dels no llocs, el moviment antiglobalització i hem estat més o menys feliços. Hi ha hagut guerra fins i tot a Europa –la ingenuïtat de Fukuyama és flagrant- i la cultura no ha substituït cap religió. I per sort no hi ha hagut pensament únic i continuam tenint ideologies. Han passat vint anys i resulta que fins i tot hem tengut història.

dijous, 25 de febrer del 2010

La pastoral catalana

"¿Ha sabut donar paru a les ànimes errants dels seus caiguts de "mala mort", la mateixa Catalunya? ¿Hi cabrien tots, i els de totes les guerres al panteó nacional, o n'hi hauria que no? ¿On començaria la distinció entre els morts acollits al reconeixement de la Pàtria i els reservats a la intimitat de les llars ancestrals? ¿Catalunya, la Nació dels Morts Vivents, soterrats per la conjunció dels bàrbars de la globalització i del bàrbar Estat espanyol?

A fora, l'huracà bufa de valent.

JULIÀ DE JÒDAR

VINCENT

Sobre Van Gogh

http://www.elpais.com/articulo/cultura/repente/ultimo/Van/Gogh/elpepucul/20100225elpepicul_4/Tes

diumenge, 21 de febrer del 2010

SALVADOR IBORRA, ENTREVISTA

L'entrevista al poeta que va sortir ahir al Diari de balears

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/767/3