CAÇADOR DE TRESORS

PUNT I FINAL A LA CACERA, INICI DE SABER PERDRE

2011-04-14T20:55:00.002+02:00

Estimades i estimats, aquest bloc posa avui el seu punt i final. Va néixer com una aventura, però ara he decidit concentrar els esforços de quatre o cinc blocs dispersos en un de sol on hi tendran cabuda moltes més coses, i per descomptat totes les reflexions personals que he posat aquí. Per tant, moltes gràcies per tot i us espero en aquest nou projecte:

http://saberperdre.blogspot.com

article a Mallorca Progres

2011-03-25T11:36:00.002+01:00

Berlusconi, un nou emperador sexual?

Sebastià Bennassar. Sopava l’altre dia amb uns amics en un restaurant italià de Barcelona, davant d’una coneguda sala de festes on els jugadors del Barça solien celebrar les seves festes –no sé si encara ho fan, ara que hem sabut que en la política d’estalvis de Sandro Rossell els directius es fan les targes de visita en blanc i negre per tal d’estalviar- i on diuen que el dia 18 de març es muntarà un sarau literari digne de veure, perquè els d’Omnium Cultural han decidit agafar un bon grapat d’escriptors del país i ajuntar-los en aquesta festa anticipada de la cultura. Allà, entre les menges delicioses i un bon vinet per anar-les tirant avall, va ser quan vaig adonar-me que Itàlia és un país immortal. Bé, qui diu Itàlia diu els bocinets que es van ajuntar al XIX per formar-la, però deixem-ho així: en tots aquells territoris que van dels Alps a Sicília i de l’Adriàtic al Tirrè, hi ha algunes coses que afavoreixen la unió i la creació d’identitats.

La primera d’elles i la més important és la passió pel sexe dels seus dirigents i castes nobiliàries. Quants dirigents romans es dedicaven a cardar amb les seves amants, a procrear amb elles i a viure apassionats romanços? Començant pels orígens mitològics, Ròmul i Rem ja es dedicaven a xuclar les mamelles a la lloba, no se sap si com a símbol de la corrupció o de la concupiscència, i així en fred em venen al cap alguns tipus que passaren a la història per la seva passió sexual com Calígula o Neró. Marco Antonio es va malaguanyar –tothom hauria volgut ser Marco Antonio- per les arts amatòries de Cleòpatra (i així es va acabar el darrer regne hel·lenístic) i conegudes són les virtuts polítiques del llit de Messalina. Un poeta com Catul no hauria estat possible a cap altre lloc del món. Més cap endavant, ens trobem tipus com Casanova o la gelosia proverbial d’Otelo, el moro de Venècia, o la concupiscència de Mussolini. Són només alguns exemples agafats sense fer cap mena d’investigació exhaustiva, però que permeten veure que la passió sexual de Berlusconi –i que potser poden acabar amb el seu poder polític- ve de lluny i entronca ni més ni manco que amb alguns tipus interessants: un emperador que es dedicava a provocar la fam al seu poble i que a més a més prostituïa les germanes; un altre que incendiava Roma; o el dirigent feixista que optà pel populisme per aconseguir el poder.

Silvio Berlusconi no ha fet res que no s’hagués fet abans als territoris que li ha tocat governar, el que passa és que ha vessat el tassó. A Berlusconi no el jutgen per tenir una passió sexual desfermada, sinó que el jutgen per intentar emprar tots els mitjans possibles per tapar-ho i per tapar que els seus gustos sexuals constitueixen un delicte al país que, curiosament, governa. Potser és hora de recordar que a Bill Clinton no el varen fotre fora perquè fes porcades amb una becària, sinó perquè va mentir. Berlusconi pot tenir tantes amants com vulgui, però no pot delinquir per aconseguir-les (la diferència essencial amb Clinton, és que l’americà dimití i l’italià anirà a judici).

article a Mallorca Progrés

2011-03-19T12:29:00.000+01:00

República bananera

Sebastià Bennassar. El proper dilluns està convocada una manifestació davant del MACBA a Barcelona. És una manifestació singular perquè qui la convoca és tot de plataformes que agrupen els artistes i intel·lectuals i perquè el que és pretén amb la mateixa és frenar la política decidida de retallades en matèria cultural, que està afectant a bona part dels creadors i de les plataformes que els agrupen i que ja s’ha traduït en un primer descens del nombre d’activitats programades i en la possible privatització d’alguns espais que fins ara eren de titularitat pública.

No cal entrar en definir programacions concretes ni la utilitat de determinats espais públics. Se suposa que tots compleixen amb la finalitat per a la qual varen ser creats: acostar un aspecte del món cultural als ciutadans i fer-los més savis i per tant més lliures. Tampoc cal ser un geni per veure que allò ideal seria que hi hagués una unió important entre el sector públic i el privat per acostar la cultura als ciutadans.

Però el que no es pot pretendre de cap de les maneres és que la crisi econòmica la paguin dos sectors que haurien de ser estratègics per a qualsevol país que volgués mirar una mica amb perspectiva de futur, com són la cultura i l’ensenyament, precisament dos dels sectors que sempre pateixen quan arriben les hores de les retallades. I pateixen doblement, perquè normalment les administracions no és que les haguessin dotat de forma brillant i espectacular, és a dir, que el que s’està fent és retallar sobre les engrunes.

Les administracions públiques s’equivoquen en voler limitar la vida cultural als seus territoris. Només una programació atractiva i de qualitat pot servir per internacionalitzar un país, un territori. I precisament això és el que es necessita: oferir uns atractius fora de temporada per poder superar un model econòmic fracassat, que és el basat en turisme de sol i platja i el sector constructiu. A les Illes Balears algú haurà d’agafar el bou per les banyes i començar a demolir hotels per començar a construir escoles, i haurem de pensar que el nostre atractiu ja no és el sol i la platja a no ser que volguem continuar acollint les escorrialles turístiques d’Europa que molt sovint no deixen ni un euro fora dels hotels on fan la política del tot inclòs, o dels locals on s’engaten amb productes d’ínfima qualitat (per cert, algú hauria de calcular el cost en neteja i veure si allò que ingressem en divises supera allò que gastem en neteja, però em sembla que som clarament deficitaris). Però és clar, ningú vol ser el primer en agafar la piconadora i començar a esbucar hotels. És més fàcil retallar en cultura i en ensenyament i crear una massa ciutadana que no es qüestioni el sistema i que no pensi que un món millor és possible. És molt millor destruir el país que no posar les bases culturals, educatives i socials per construir-ne un de millor. I sobretot, surt més a compte fer-nos una república bananera. Però monàrquica.

DIMECRES DIA 23

2011-03-13T13:53:00.002+01:00

Estimades i estimats, si el dimecres dia 23 voleu venir a parlar de novel·la negra, de Països Catalans i de tot el que sorgeixi, vos esperam a la llibreria Bertrand.

article guillem frontera

2011-03-06T09:35:00.000+01:00

És un article sensacional de Guillem Frontera

Bauzá, Matas, Hitler, Franco

Guillem Frontera | 06/03/2011 | Vistes: 52

Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

Si Jaume Matas és reivindicable, per què necessita el PP la regeneració que encarna José Ramón Bauzá? Entre aquest i Cospedal sembla com si hi hagués un aire de contradicció, en la qual, però, seria ociós insistir-hi. Ja sap el lector que Cospedal va dir que José Ramón Bauzá encarna la regeneració i que José Ramón Bauzá va reivindicar Jaume Matas: com a gestor de moltes inversions: les coses que va fer agradaran més o menys, però aquí les teniu.

José Ramón Bauzá de vegades diu o fa coses el sentit de les quals pot semblar que se li escapa. En realitat, quan fa aquest elogi de Jaume Matas ens convida a renunciar al que en diríem consciència crítica, donant valor al que està fet i prescindint alhora del com i del perquè. Amb l'argument de José Ramón Bauzá, els franquistes i els neonazis han reivindicat els seus models de política. Les grans obres públiques, les grans autopistes impulsades per Hitler agradaran més o menys, però aquí les teniu. En els manuals d'història d'Espanya de quan servidor tenia dotze o tretze anys, Miguel Primo de Rivera hi era reivindicat per les carreteres que va fer. Franco va fer construir preses per millor aprofitar l'aigua i extreure'n energia elèctrica: Franco us agradarà més o menys, però aquí teniu les preses, els pantans. Podria no haver-los permès, però va tenir a bé fer aquestes grans obres.

No hi ha cap voluntat de comparar Jaume Matas amb Francisco Franco Bahamonde o amb Adolf Hitler, Déu me'n guard. Només es tracta de subratllar que en la reivindicació d'aquests personatges s'ha emprat tradicionalment l'argument que José Ramón Bauzá utilitza per rehabilitar Jaume Matas: un argument que només cobra validesa si prèviament has abdicat de la teva consciència crítica.

L'autopista eivissenca està molt mal feta, sia dit de passada. Del Palma Arena, les cròniques en viuen: les cròniques de tribunals, no d'esports. Les obres de l'època Jaume Matas no són un model de realització ni d'adequació a estudis previs d'impacte ambiental i paisatgístic. El mite del PP bon gestor s'aixeca damunt dels fonaments de tanta corrupció, que és com construir un gran edifici damunt d'un abocador de residus orgànics en procés de fermentació.

Però és igual: la possibilitat d'uns resultats òptims en les obres realitzades de manera dubtosa existeix, clar que sí. Si un pont està ben fet, està ben fet: tant si l'han construït presoners de guerra a compte dels soviètics, com la màfia o les missioneres franciscanes.

Ara, desconfiau dels que reivindiquen el general Primo de Rivera per les carreteres, Hitler per les autopistes o Franco pels pantans. Prescindir del punt de vista moral és una perillosa deriva de cap on sembla que va el PP en cerca de vots. Dubtosa regeneració.

2011-03-04T19:43:00.000+01:00

Cogito ergo art

Quan vaig rebre la invitació, la notícia, no m’ho podia creure. Això de viure entre dues ciutats té coses complicades i la pitjor és la de tenir la certesa que hi ha una espècie de conxorxa que fa que sempre et perdis els actes que més ganes et fan d’una de les ciutats perquè justament estàs a l’altra. Així les coses, em vaig perdre la inauguració el passat dimarts dia 1 de Hylé&Morphé de l’escultor Antoni Borandi a la galeria Lleonart de Barcelona. Reconec que tenc un gust molt particular per l’escultura, hi ha peces que m’agraden molt i d’altres que no m’agraden gens, no solc tenir un terme mitjà, però les que havia vist en el fulletó de la invitació feien que valgués la pena la visita a l’exposició. Borandi va néixer el 1948 i és un d’aquests escultors que varen iniciar el seu camí a finals dels 60 i principis dels 70 i després d’una llarga estona de silenci va tornar a començar la seva activitat expositiva el 2004. Si heu de ser a Barcelona aquests dies no deixeu de passar pel carrer de la Palla número 6, al cor de la ciutat Vella, a dues passes de l’església de Santa Maria del Pi. Aquí, en aquest rovell de l’ou on s’ha forjat la història de la ciutat es pot veure el joc entre la matèria i la forma de Borandi, és a dir, es poden resseguir les empremtes de la tradició grega en el cor de la Barcelona romana, que ja se sap que Roma va aportar la força militar, però Grècia va conquerir Roma amb la cultura.

De totes maneres, l’exposició ha suposat també el naixement d’una altra experiència artística, la de Cogitoergoart, al darrera de la qual s’hi troben dues bones amigues, la Marta Aznar i la Francisca Camacho, que han decidit llançar-se a l’aventura professional artística donant a conèixer diferents artistes plàstics contemporanis. De moment, aquesta ha estat la seva primera exposició com a comissàries, però si els voleu seguir la pista apunteu-vos l’adreça www.cogitoergoart.com a les vostres agendes. Em direu que d’experiències com aquestes n’hi ha cada dia, però crec que seria més correcte assegurar que n’hi ha hagut cada dia, així, en passat. En un moment de plena crisi econòmica llançar-se a una aventura empresarial i creativa té un punt d’èpica que emociona. I més en un sector com el de l’art i el de la cultura, que, en una política totalment errada per part dels nostres dirigents és un dels que primer pateixen retallades econòmiques (ja se sap que la majoria de polítics tenen una zero sensibilitat cultural quan és la cultura una de les poques coses que pot salvar un país en tots els sentits, també l’econòmic). Per això em feia una especial il·lusió poder haver anat a la inauguració, perquè no era només la presència d’un escultor interessant, sinó que era el naixement d’una nova forma d’entendre l’art en un moment de valentia. I sí, pensar també és tot un art i ens cal molt d’art per poder pensar.

COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI DE LA REPÚBLICA PORTUGUESA

2011-03-02T14:24:00.003+01:00

A final de mes i a les Universitats Pompeu Fabra i Rovira i Virgili de Tarragona se celebraran aquestes jornades de commemoració del centenari de la República portuguesa on hi estau ben convidats. Tota la informació la podeu trobar en aquest link.

http://www.upf.edu/materials/fhuma/centenari/

article a Mallorca Progrés

2011-02-25T09:22:00.001+01:00

La certesa de la ignorància

Sebastià Bennassar. La grandesa de la universitat és que et confirma la ignorància. Bé, no sempre és així, però hi ha dies gloriosos en els quals surts de l’aula sabent que tens més dubtes que els que tenies quan hi havies entrat, entre altres coses perquè just abans de travessar el llindar –aquell moment meravellós de conversa amb els companys, aquell refresc que et beus apressat per ingerir la dosi exacta i necessària de cafeïna que no obtens pel procediment més tradicional i abrasiu, aquella estona de rialles, d’apunts intercanviats, de llibres que es deixen o que es tornen- ni tan sols t’havies plantejat que sortiries de l’aula amb un mar de preguntes i amb una curiositat famolenca.

Corre en el nostre gremi (pobrets els periodistes que sempre hem estat l’ase de tots els cops i que per culpa d’alguns pocs privilegiats que omplen les graelles de les televisions més abjectes ens hem carregat un sant benet que no hi ha manera de treure’ns de sobre) la idea que un periodista és un mar de coneixements... d’un dit de profunditat. I és ben probable que així sigui i que només estigui en les nostres mans si volem col·locar el dit en posició vertical o bé el deixem en horitzontal. És la nostra responsabilitat la d’intentar que després del dit vengui la resta del cos i que com a mínim aquest mar de coneixements en algun punt tengui una profunditat com per poder xipollejar a gust.

Per això, quan el passat dimarts una de les classes a la universitat la va fer Carlos Mesa, historiador, periodista i per aquells atzars de la vida, president de Bolívia, va ser com si ens haguéssin fet un regal majúscul: el regal de la certesa de la nostra ignorància. Mesa –una persona que vaig trobar accessible i oberta en aquelles dues hores- ens va venir a parlar de la revolució boliviana de 1952, en la qual segons ell es poden trobar les bases que desemboquen en la presidència d’Evo Morales i el nou indigenisme llatinoamericà que tant preocupa els inversors neocolonials, els mateixos que callen la boca quan per exemple Veneçuela compra vaixells espanyols que salven drassanes andaluses i estalvien el conflicte social de centenars de constructors de bucs a l’atur. No entraré ara en fer-los un resum del que suposà la revolució ni d’on venia ni els seus precedents. Seria massa llarg i no és l’objectiu d’aquest article avorrir (més) el possible lector. Quedi la data com a simple apunt que pugui moure de cap a la curiositat i a la investigació per part de qui en vulgui saber més.

No, l’objectiu d’aquestes línies és demanar-nos què ens està passant com per a què no només no sapiguem res o gairebé res de la història de llatinoamèrica sinó que a més a més gairebé no ens importi i ningú protesti. A mi me sembla fascinant que ens preguntem tan poques vegades sobre la realitat d’aquests homes i dones amb qui compartim l’autobús, el metro i la classe, com si no en volguéssim saber res, com si no existissin, com si simplement els volguéssim fer invisibles. Tal volta, només tal volta, si algú es fes preguntes podríem entendre què hi fan a casa nostra. Però sembla que això és tenir massa curiositat i que els periodistes el que hem de fer és callar-nos i continuar amb el nostre maleït dit de profunditat.

article a Mallorca Progrés

2011-02-24T09:27:00.001+01:00

La vella Europa davant la protesta nordafricana

Sebastià Bennassar. L’extensió de la protesta del món magribí engegada un parell de setmanes enrere a Tunísia ha canviat els plans de tothom. Els directors dels diaris pensaven que seria una notícia més o manco acolorida per vestir la secció d’internacional amb un conflicte proper però llunyà i fàcilment oblidable i que durant uns dies podria donar sortida als articles d’opinió d’experts professors en el món àrab amb residència oficial a la riba del Sena, a París. Els policies i l’exèrcit, que allò seria una protesta més i que a la fi tendrien uns dies d’acció amb elecció de múltiples candidats a rebre la porrada, la bala de goma o el tret. Els analistes polítics internacionals pensaven que allò seria una flor d’estiu concentrada i localitzada i que no calia grans alarmes. Tots s’equivocaven i alguns fins i tot mentien de forma descarada des de les pàgines d’aquests grans diaris. (Als mentiders és fàcil trobar-los, són tots aquests que deien que ells ja havien previst que això passaria i que ja ho havien dit fa no sé quants dies. I és fàcil trobar-los perquè abans de l’esclat dels disturbis de Tunísia no en parlava ningú, i si no basta anar a veure les hemeroteques). L’extensió del conflicte els ha deixat amb un pam de nas i du camí de convertir-se en una de les principals notícies de la dècada al Magreb, que com a mínim estan vivint un canvi impensable fins fa poc temps.

Les revoltes nordafricanes han servit per veure que Europa és aquest vell continent que es dedica a fer el rídicul per sistema, com si fos una vella que ja no pogués aguantar-se els pets. Les suposades democràcies occidentals han tornat a mostrar el llautó, perquè les protestes han acabat amb un caramull de règims amics dictatorials que com a mínim no eren islamistes, que negociaven a preus ridículs les matèries primeres i que a més a més contenien la immigració. L’absurd més flagrant l’ha fet Itàlia demanant cent milions d’euros per aturar el flux migratori tunisià, que ha començat a fer-se a la mar per arribar a l’illa de Lampedusa desafiant l’hivern mediterrani i una de les zones de la Mediterrània amb un major nombre de taurons, un dels animals més nobles de la mar en comparació a aquestes rates infames italianes que han volgut posar fre a la llibertat i que ja s’han afanyat a demanar cent milions d’euros i vaixells per aturar aquest èxode. És la mateixa Itàlia on els homes li riuen les gràcies a Berlusconi i on les mares voldrien que fossin les seves filles les que s’haguéssin prostituït amb el Cavaliere.

Doncs Europa faria bé de començar a tremolar, perquè després d’Egipte i de l’extensió de la protesta de cap a la península aràbiga i de cap a Líbia, Algèria i el Marroc, potser que no li quedi cap règim amic destinat a contenir les onades migratòries, perquè tot fa pensar que hi haurà una pujada notable tant de l’islamisme com de la immigració.

LOBO ANTUNES

2011-02-20T07:33:00.001+01:00

Heu de veure aquesta entrevista sensacional amb en Lobo Antunes

http://www.tv3.cat/videos/3379990/Antonio-Lobo-Antunes

1903 i encara estam igual

2011-02-12T10:24:00.001+01:00

Del partit Social Demòcrata Obrer rus

8-Dret de la població a rebre instrucció en la llengua materna, garantit per la creació d'escoles amb aquest fi a compte de l'Estat i dels òrgans autonòmics; dret de tots els ciutadans a emprar la llengua materna en les reunions; ús de l'idioma matern, al costat de la llengua oficial de l'Estat, en totes les institucions locals i estatals.

9-Dret a l'autodeterminació de totes les nacions que formen l'Estat.

2011-02-12T10:23:00.001+01:00

Esperant la fideuà de Jaume Font

Sebastià Bennassar. Més de cinquanta centres escolars han de sortir en defensa de l'única llengua pròpia de les Illes Balears i mentre això passa tota la classe política està pendent d'un sol home que es veu que remena els fogons amb mestria i precisió i que té qualque coneixement d'història recuperant el nom de Lliga Regionalista pensant-se que per ventura és un Cambó qualsevol -i si ho és val més no fiar-se de personatges sinistres que col·laboraren amb el franquisme malgrat haver fundat una col·lecció imprescindible per a la cultura catalana com és la Bernat Metge-. Es veu que darrerament això de la política dels exclosos passa per la recuperació de noms històrics per mirar de conservar les actes de diputat -i de moment el precedent en el cas de Solidaritat Catalana ha estat exitós per a Lopez Tena i Uriel Bertran, que varen buscar un cap de cartell mediàtic com Laporta i entraren al Parlament català (per cert, últimament no se'ls veu gaire)-. Mentre tothom està pendent del que passa al bar Espanyol -voleu dir que un tipus que li posa aquest nom al seu bar ha de ser la gran esperança del regionalisme, altrament dit del mallorquinisme polític de dretes?- les escoles de Mallorca han de sortir al carrer a defensar allò que hauria de defensar l'Estat per mandat constitucional: la llengua catalana.

La situació no és per fer-hi broma. Les escoles surten al carrer perquè tenen por del genocidi lingüístic al que es pugui arribar en un futur gens llunyà (el mes de maig, el de les flors a Maria i tota la pesca). I en certa mesura tot està vinculat a un home que fa fideuàs per als seus clients a un bar d'Inca. Jaume Font s'ha convertit en la gran esperança blanca de tots manco els populars. Si l'anunci mediàtic de presentar-se amb un nou partit s'hagués de traduir en vots, Font tendria majoria absoluta, perquè sembla ser que el votarien fins i tot els morts (ai, mira que es lleig això de tornar a treure segons quines coses, ara que teníem la festa en pau). Què voleu que vos digui? Consider en Jaume Font un excel·lent polític i crec sincerament que defensa molt més “lo nostro” (sigui el que dimonis sigui això) que no la gran majoria de polítics del PP. I esper, sincerament, que les coses li vagin molt bé, però convendria que des dels altres partits també es fes política i les coses ben fetes. Les eleccions s'han de guanyar i no esperar què el PP les perdi per la marxa de Font i els vots que pugui arrossegar. Ja veurem què passa. Això és com voler guanyar als despatxos el que s'ha perdut al camp de joc. I al camp de joc es pot guanyar,empatar o perdre, però s'hi ha d'anar amb dignitat.

I ara mateix són molt més dignes aquests cinquanta centres escolars que surten al carrer a defensar el nostre futur que no tota la colla d'arreplegats que mira de cap als fogons del bar Espanyol d'Inca per veure si amb una carambola històrica acaben entaplegant un plat de fideuà. O com a mínim el cap d'una gamba.

2011-02-12T09:29:00.000+01:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

Societat del coneixement?

Sebastià Bennàssar | 12/02/2011 | Vistes: 34

Se suposa que els països civilitzats haurien de facilitar al màxim possible que la universitat fos una cosa viva i dinàmica i per a això l'haurien de dotar de recursos. En els darrers temps, he pogut comprovar fins a quin punt es posen traves a la societat del coneixement per part dels ministeris convocants, tant per a la creació de grups de recerca com per a les beques per estudiar doctorats. Abans de tot, s'ha de saber que la lluita per aconseguir qualsevol beca a l'Estat espanyol és una disputa afer

rissada per les engrunes. En total, es donen 950 beques per a doctorats i molt poques per a la constitució de grups de recerca. A partir d'aquesta constatació, s'ha de comprovar que els processos telemàtics i la sol·licitud de documentació estan fets per desencoratjar el màxim de gent possible. I llavors cal preguntar-se si aquesta és la societat del coneixement que volem. I la que volen?

signatura a Ona Mallorca

2011-01-17T21:33:00.001+01:00

La joventut de Tunísia acaba de donar mostres de fins a quin punt la desesperança pot acabar amb un país i el seu règim dictatorial. Mentre ens assabentam de les desgràcies a un parell mallorquí de centenars de quilòmetres de casa –va ser n’Anselm Turmeda qui se’n va anar a Tunis i es va convertir a l’Islam i va ocupar importants càrrecs a la seva administració-, en Zapatero i companyia s’han proposat reduir l’Estat de les Autonomies i emprendre una recentralització de l’Estat. Haurien d’anar amb compte, perquè els índex d’atur són la meitat que els de Tunísia, però el grau d’emprenyamenta és igual o superior i per ventura comença a ser hora de plantar cara. La gallineta ha dit que prou, que no vol pondre cap més ou per al tirà que l’esclavitza. La gallina –galina en molts de pobles d’identitat illenca reeixida- ha dit que no. Visca la revolució. És clar que en aquest moment de proclames en defensa de la independència autonòmica i de ressorgiment del sobiranisme el que cal demanar-se és quanta gent estaria disposada a prendre el carrer i a deixar-s’hi la vida si fos necessari. I crec, honestament, que serien ben pocs per no dir cap el qui estaria disposat a aquesta revolució. Ens sobren euros a les butxaques –malgrat la pèrdua de poder econòmic que tots plegats hem patit en els darrers mesos- i ens falta desesperació com per sortir al carrer a demanar un canvi radical de sistema. Ara bé, si continuen insistint, si la política de negació continua avançant, potser haurà arribat el moment. I llavors veurem qui corre a buscar els lingots d’or i qui es queda a escriure la història futura.

ARTICLE AL BALEARS

2011-01-12T07:58:00.000+01:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

Els reialmes portuguesos de Ponç Pons

Sebastià Bennàssar | 11/01/2011 | Vistes: 14

Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

El restaurant Martinho da Arcada és també un cafè i un dels llocs que atreu un major nombre de turistes literaris de Lisboa. El motiu és ni més ni manco que el fet que el lloc va ser una de les principals oficines de Fernando Pessoa, que ha fornit de guarniments fotogràfics les parets de les sales amb capacitat per a cent persones del local inaugurat el 1782 a la Praça do Comercio de Lisboa, que es vanta de ser la més gran d'Europa perquè el darrer lateral, el que la tanca, és a l'altra riba del Mar de Palla. El Martinho da Arcada és un d'aquests restaurants que s'han de visitar i on s'ha de menjar com a mínim un cop quan s'és a Lisboa, malgrat que la fama ha comportat de manera aparellada que el preu no sigui precisament el més barat dels encontorns. De totes maneres, la professionalitat del servei i els coberts pesants que serveixen per acompanyar la deglució assossegada de la cuina portuguesa -hi ha uns quants plats a la carta fets a la manera del mateix restaurant- fan que l'experiència valgui la pena, igual que la cristalleria on s'ha d'abocar amb cura algun vi vell del Douro prèviament reposat en un decantador. Aquest és un dels reialmes portuguesos de Ponç Pons, que acaba de ser nomenat Escriptor de l'Any pel Govern de les Illes Balears i que també és un d'aquests homes tocats per la lusofília que abunden en aquesta pàtria esqueixada en illes. Tant és així que en Ponç és un dels rars homes que ha pogut seure a la taula reservada a la memòria de Pessoa i que és un dels llocs més fotografiats i venerats pels mitòmans.

Encara a hores d'ara no sé què va explicar als responsables del local, però de ben segur que va ser convincent. Com a mínim perquè la foto testimonia el seu pas per aquella taula màgica. No n'hi ha per a menys. Un home que és capaç d'escriure i de dialogar amb Fernando Pessoa i crear un dels seus llibres més bonics, Pessoanes, bé que es mereix seure a la taula on va escriure i es va engatar la seva font d'inspiració.

Ponç Pons va ser un dels membres de l'ambaixada cultural que el passat mes de març va omplir de poesia la casa Fernando Pessoa de Lisboa. Clar que això de la casa Fernando Pessoa és un dir, perquè el pobre home va canviar més de 16 vegades de domicili abans de morir a 47 anys (això de la mudança es veu que el va perseguir, perquè fins i tot un cop mort varen canviar les seves restes, que anaren dels Prazeres al claustre de Belem). Amb ell hi havia en Manel Marí, na Clara Fontanet, en Miquel Cardell, na Nora Albert, en Gabriel Sampol i en Toni Xumet, però en Ponç va ser qui va posar més emoció al recital, amb un poema dedicat al seu pare, mort recentment. Allà, aquell dia, la casa de Pessoa també va ser un poc la casa de l'Escriptor de l'Any, com el restaurant Stop, al Campo de Ourique, on menjàrem arròs de rap després del recital.

M'agrada pensar que hi ha una Lisboa de Ponç Pons, vinculada amb els seus racons i amb els poetes que li agraden i amb els llibres que s'oloren i que els dies que fa bo llegeixen amb calma les persones que ocupen el mirador dedicat a Sophia de Mello Bryner, la poetessa que en Ponç va abocar al català fa ja algun temps en una bella edició de Lleonard Muntaner. El mirador és el de Graça i a l'estiu és un dels llocs més frescs de Lisboa, mentre que els dies esclatants de sol de l'hivern atlàntic s'omple del consol de l'astre rei encalentint les mans dins dels calçons. En això és una mica com la poesia de Ponç aquests dies que "a la Baixa els portals/ tenen ombres de dol/ i els tramvies van fent/ el trajecte més gris". M'agrada pensar que hi ha una Lisboa feta per als poetes de les Illes perquè és una Lisboa feta de paraules, de llibres i de sensacions. Com la d'un sopar al Martinho da Arcada.

L'AVIRAM D'AQUESTA SETMANA

2011-01-09T08:21:00.001+01:00

L'article al suplement de cultura del Diari de Balears on es parla de la desgràcia en matèria de biblioteques d'una ciutat com Palma

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1149/32

article a Mallorca Progrés

2011-01-07T13:51:00.002+01:00

La imprescindible dimissió o destitució de Santiago Juan

Sebastià Bennassar. Quan una institució com l’Institut d’Estudis Baleàrics comet una errada tan greu com la de repartir una agenda en espanyol el que ens hem de demanar de forma immediata és si algú assumirà la responsabilitat de l’errada i dimitirà. Hem de suposar que no, perquè la paraula dimissió per responsabilitats polítiques sembla que és alguna cosa que no existeix en els diccionaris de latituds situades per sota de la ratlla de la civilització marcada per l’eix Zurich-Viena. És la diferència entre les diferents sensibilitats que conformen això que s’ha vingut a denominar Europa.

A Europa no és gaire galant fer discursos institucionals com els que va fer la batlessa de Palma, Aina Calvo, el dia 31 de desembre, festa de l’Estendard. Sembla com si ella fos l’única causant directa del trencament del pacte de govern amb Unió Mallorquina per corrupció política, quan simplement féu de comparsa. Però crec que en dies assenyalats de festes i posicions institucionals treure la corrupció política al carrer no era ni de bon gust ni de bon to. Certament, els corruptes havien d’haver dimitit per si sols, certament els partits amb casos de corrupció a les seves files han de fer gestos de regeneració, però un batle de Palma no pot emprar la festa de l’Estendard –deslluïda i poc participada, res a veure amb la festa civil més antiga d’Europa d’altres ocasions- per fer un discurs partidista i partidari.

Convé lligar les dues coses, perquè la crisi que pateix l’Institut d’Estudis Baleàrics –una crisi de model, de manca de lideratge, de manca de visibilitat- ve com a conseqüència directa de la sortida d’UM de les institucions illenques. En aquesta ocasió varen pagar justos per traïdors i qui va perdre, com sempre és la cultura. Sebastià Serra, que és un dels intel·lectuals del país que ha viscut més batalles polítiques, se’n va anar i bona part de la feina que feia l’Institut va quedar en orris. Repartir una agenda en espanyol en aquests moments de pressió terrible per part dels populars en temes lingüístics és una errada tan gran que hauria de costar-li el càrrec a l’actual responsable de la institució, Santiago Juan.

Però com que això és molt probable que no passi, com que segurament no dimitirà, és el moment de demanar al conseller Bartomeu Llinàs que actuï de forma conseqüent al seu càrrec i el destitueixi de forma fulminant. No es pot consentir que una institució encarregada de vetllar per l’única llengua pròpia del país faci una cagada d’aquestes dimensions. No hem d’oblidar que el conseller Llinàs té a la seva conselleria les competències en Política Lingüística –tot i que l’acció directa la dugui el Bloc a través de na Margalida Tous- i que per pura higiene hauria d’exigir el càrrec al responsable de l’errada.

Només així, només amb una política de responsabilitat directa i d’assumpció de responsabilitats podrem tornar a tenir confiança en les nostres institucions públiques. L’errada no és repartir una agenda en espanyol, l’errada és no vetllar en tot moment pels pocs estatuts que té una institució dedicada al servei de la cultura i la llengua del país.

PONÇ PONS, ESCRIPTOR DE L'ANY

2011-01-03T19:06:00.000+01:00

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1143/31

article a Mallorca Progrés

2010-12-21T01:47:00.001+01:00

Sobre com Umberto Eco dignifica una universitat

Sebastià Bennassar. Un dels motius principals que fan que hom se senti orgullós d'estudiar a una universitat pública catalana com la Pompeu Fabra és la seva capacitat de lideratge. En aquests temps tan perversos on tot és quantificable en números, que és el que vol registrar el Ministerio de Educación, el que s'ha de fer valer són els valors no quantificables. I la capacitat de lideratge es demostra amb la qualitat humana de les persones, i per això és molt més important que la Universitat Pompeu Fabra sigui l'únic temple del saber on s'escoltaran les paraules d'un dels grans homes del segle XX, Umberto Eco, que no el nombre de projectes de recerca aprovats en un període concret. O el nombre de tesis doctorals presentades -independentment de la qualitat de les mateixes.

Umberto Eco és, sense cap mena de dubtes, un dels grans noms de la cultura universal. I també té a les seves mans el poder d'haver convertit en un long-seller (allò que voldria qualsevol editor) una novel·la d'una complexitat de sentit com El nom de la rosa, que en la seva forma aparent no és res més que una sofisticada novel·la negra postmoderna amb homenatge intertextual a Arthur Conan Doyle i el seu El gos dels Bakserville. A la novel·la d'Eco, Bakserville és el nom de fray Guillem, un home d'una racionalitat que alguns associen a la figura de Sean Connery, l'home que li va posar rostre en una pel·lícula que tot i ser bona es troba a anys llum d'un llibre excepcional.

Hi ha qui diu que Umberto Eco no ha tornat a fer res bo després d'aquesta obra. No entraré en el debat literari en qüestió, però per a mi Eco és un autor formidable amb llibres sensacionals com L'illa del dia abans o sobretot Baudolino, una novel·la injustament denostada que mereix lectures i relectures, com també la major part dels seus articles. Ara és sensacional saber que hi ha un diari en català de nova fornada, com és el diari ARA, que ha decidit comprar les publicacions d'aquest mestre i publicar-les en la nostra llengua.

Doncs com deia, el valor d'una universitat també es mesura per la qualitat humana i intel·lectual de qui hi ha al darrera dels actes que organitza. La vinguda d'Eco a la Pompeu -després que el dia abans dialogàs amb Mònica Terribas a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona- té molt a veure amb la presència entre el professorat de la casa de Javier Aparicio Maydeu, un dels homes que més i millor coneixen el sector editorial -fou mà dreta de la totpoderosa Carmen Balcells i dirigeix el màster d'edició a més de ser crític de El País-, que ha fet mans i mànigues perquè els estudiants de la Pompeu puguin gaudir d'una de les ments més lúcides sense haver de moure's del seu campus. Aparicio és, a més a més, un d'aquests tipus que ensenyen a llegir i a pensar, dos valors a la baixa en aquest món fastigós de tecnocràcies. Així doncs, com a membre de la comunitat universitària, el meu agraïment per haver dut un humanista com Eco a la Pompeu i sentir que, ara sí, aquesta universitat és de cada vegada més meva.

suprimim el Nadal? Article a Diari de Balears

2010-12-21T01:46:00.001+01:00

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1130/31

TRAGÈDIA I SOBRASSADA

2010-12-12T09:05:00.001+01:00

Apocalipsis, tragèdia grega, conxorxa mundial!

http://dbalears.cat/actualitat/Balears/el-95-de-la-sobrassada-es-fa-amb-porcs-duits-de-la-peninsula-i-russia.html

signatura a Ona Mallorca

2010-11-30T10:42:00.002+01:00

Aquesta setmana passada Manuel de Pedrolo ha estat un dels protagonistes de l’activitat cultural a Mallorca amb un homenatge triple, dos dies a l’Obra Cultural Balear i un altre a Lloseta. Una de les preguntes que s’han fet sovint és per què calia retre homenatge a l’autor més prolífic de la literatura catalana, i una de les respostes més esteses ha estat per la seva integritat moral, pels seus valors ideològics a favor dels Països Catalans i en tercer lloc per la seva modernitat. Pedrolo és l’escriptor més important de la segona meitat del segle XX pel fet que incorpora a la literatura catalana els models narratius apresos en la literatura nordamericana i francesa i a més a més tradueix nombrosos títols d’aquestes literatures, però sense perdre mai la referència interna. Pedrolo volia modernitzar la nostra literatura i la nostra cultura. Ara que a Catalunya ja s’han celebrat les eleccions i que Artur Mas és el vencedor amb una majoria prou ampla com per anar fent moltes coses, ens hem de demanar qui ocuparà alguns càrrecs, entre ells el del Conseller de Cultura o el de president de la Institució de les Lletres Catalanes. Esperem que sigui algú com Pedrolo, amb ganes d’obrir-se a la modernitat però sense obviar el país. El conseller Treserras ha estat un gran conseller i hi ha dones i homes que ho poden fer molt bé a l’hora de substituir-lo, però en aquests temps d’incerteses caldrà que la cultura estigui en mans de gent brillant, amb bones idees i bona gestora. I fidel al país. Ho dic per algun dels noms que estan posant-se sobre la taula i que tenen a veure amb una escriptora mallorquina del PP. Seria una errada. Ara que vistos els nivells dels consellers de cultura de les Illes, fins i tot ella seria millor.

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-11-22T11:15:00.000+01:00

La desgràcia de la Universitat pública

Sebastià Bennassar. Les universitats públiques estan passant per un moment especialment complicat. En molts de casos aquestes dificultats venen motivades per la crisi econòmica que ho envolta tot i que fa que en moltes ocasions no arribin els doblers del finançament promesos per les institucions públiques –que haurien de vetllar pel correcte funcionament de les universitats però que sovint posen més pals a les rodes que no una altra cosa-; per la implantació desastrosa del Pla Bolonya (que pot tenir bons objectius, però que ha arribat molt malament i amb deficiències terribles per a la seva correcta aplicació); i per la mercantilització constant de la Universitat, començant de forma molt especial pels equips rectors, que estan primant l’economia per sobre del coneixement. Tot el sistema universitari pateix, però molt especialment les titulacions anomenades tradicionalment de lletres.

En un moment d’incertesa com l’actual és ben lògic que siguin molts els joves i no tan joves que posin les seves esperances futures en la formació. Estan invertint el temps de manca d’ofertes laborals per formar-se millor per accedir a les que puguin sorgir en el futur. El camí que han emprès és intel·ligent i sovint costós i en molts de casos lloable, però ara passa que arriben a una universitat on de cada vegada més s’ha perdut l’ànima de l’ensenyament i s’ha substituït pels números dels rendiments. I així, són moltes les universitats que redueixen l’oferta formativa dels seus màsters i no obren la totalitat de les assignatures que consten als programes perquè els estudiants matriculats no arriben a uns números que es consideren mínims, mentre que a la vegada propicien una oferta deslleial amb els màsters privats que promouen les mateixes universitats. En no obrir la totalitat de les assignatures que oferten en un màster, les universitats no només estan incorrent en un delicte d’estafa –que ja de per si és greu- sinó que estan perdent tot el seu –ja de per si malmès- prestigi moral, que és molt pitjor que la infracció contra la legalitat vigent.

Si en aquests móns de virtualitats i de despersonalització de l’ésser humà perdem el contacte directe amb el professor i la transmissió del coneixement ni que sigui a un sol alumne, estam fent el negoci de na peix frit. Però sembla ser que les autoritats acadèmiques del país prefereixen més muntar fires d’empreses a les universitats i màsters privats que no aconseguir crear una massa de ciutadans responsables i amb capacitat crítica i que, sobretot, sentin passió per allò que han estudiat lliurement. Però és clar, la universitat pública d’aquest país ha decidit, una vegada més, posar-se al servei tant dels empresaris com de la classe política per fabricar éssers molt preparats a nivell tècnic i tecnològic, però limitats en la seva capacitat de conformar massa crítica.

Convé que ho diguem clar: avui en dia la universitat s’està convertint en una perfecta fàbrica de treballadors en precari. I els màsters i els doctorats s’estan deixant envair pel mercantilisme. Adéu al saber i adéu, doncs, a les persones. No sé si fa més pena que ràbia.

STALIN

2010-11-18T15:07:00.002+01:00

"El derecho de autodeterminación significa que sólo la propia nación tiene derecho a determinar sus destinos, que nadie tiene derecho a inmiscuirse por la fuerza en la vida de una nación, a destruir sus escuelas y demás instituciones, a violar sus hábitos y costumbres, a perseguir su idioma, a menoscabar sus derechos".

STALIN, "El Marxismo y el Problema Nacional".

GUSTAVO HERVÉ

2010-11-18T11:19:00.002+01:00

"Para los pobres, para la muchedumbre de funcionarios subalternos, para los comerciantes modestos, sin econeomías; par ala masa de los desposeídos de toda propiedad, para la multitud de criados de amgos sexos, la ignorancia, los trabajos penosos o repulsivos, los oficios peligrosos o malsanos, las interminables, las duras labores que hacen odioso el trabajo y llevan a los hombres a la embriaguez, y a las mujeres a la prostitución; para ellos los salarios que proporcionan el hambre o los irrisorios beneficios; para ellos la inseguridad del mañana, los rigores de la ley a la falta más mínima, y si llega la enfermedad, el paro o la vejez, todas las privaciones de la miseria, para las mujeres sobre todo, con su negro cortejo de vergüenzas y dolores.

!Y esto es una patria! ¡Esta monstruosa desigualdad social, este vergonzoso monopolio de una nación por una clase privilegiada! GUSTAVO HERVÉ. LA PATRIA DE LOS RICOS

L'article de mallorca progrés

2010-11-18T08:42:00.000+01:00

Europa i Islam, tretze segles de relació

Sebastià Bennassàr. En els darrers temps sembla que hi ha molts de nervis en el si de la vella Europa amb la presència de l'Islam com a religió en el continent. Convindria, davant de declaracions, intencions i lleis com les que estam presenciant en els darrers temps, tenir una mica de memòria històrica i recordar que l'Islam ha estat present a Europa com a mínim des del segle VIII, amb la invasió de la Península Ibèrica. Convindria recordar, també, que hi ha hagut regnats islàmics a prop de Marsella durant gairebé dos segles i que als Balcans i a bona part de la mal anomenada Europa de l'Est la presència de l'Islam ha estat una constant fins als nostres dies.

És això una defensa de l'Islam com a religió i de la seva presència a Europa? No. Jo som un ferm partidari del laïcisme des de l'Estat i de deixar la religió com a activitat privada de cadascú a casa seva i finançada de forma exclusiva pel grup de creients o per la comunitat, i en cap cas gràcies als diners públics, que han de servir, bàsicament, per garantir una sanitat i un ensenyament laic i públic de qualitat, com a garanties principals de l'Estat del Benestar.

Però davant de les veus que alerten de l'amenaça de l'arribada de l'islam, convindria dir que aquestes pors al que ve de fora duen arrelades com a mínim cinc segles a Europa, sobretot d'ençà que els turcs varen ser ben a punt d'entrar a Viena en nombroses ocasions. Vull dir que la distinció del continent Europeu entre els bevedors de vi i els bevedors de cervesa; o els dels països on el comunisme mai no va governar dels que aquells que sí que es varen haver de sotmetre al règim de la dictadura del proletariat; també permetria una nova categorització: la dels països on l'Islam hi va governar en algun moment de la història i la dels que no. Els resultats serien ben curiosos i permeten novament la distinció entre aquestes dues Europes i sobretot veure i analitzar els problemes amb la seva justa correspondència, perquè la presència de l'Islam a Europa no és pas una qüestió de dos dies, sinó alguna cosa ben present i que només els 45 anys d'història comunista posterior a la II Guerra Mundial va aconseguir minimitzar.

I és que la molt possible entrada de Turquia en la Unió Europea ens torna a plantejar novament els límits d'Europa i la seva extensió territorial. Hi ha l'Europa emmarcada com a continent i hi ha aquella Europa que es regeix per les lligues de futbol i de bàsquet, on els equips turcs i els israelians també hi són presents, per posar només uns quants exemples. I davant d'això ens hauríem de preguntar fins a quin punt la riba sud de la Mediterrània no és Europa si atenem a les seves relacions històriques. Sigui com sigui, allò que no podem dir és que aquest és un problema nou, sinó que, com a mínim, té tretze segles. Només per puntualitzar.

l'article de la rahola d'avui, sensacional

2010-11-18T08:41:00.001+01:00

Alicia Croft

PILAR RAHOLA | 18/11/2010 | Actualizada a las 00:31h | Política

He entrado rauda en la página del PP para jugar al Rescate, esa versión cutre- cheli-España-una-y-grande que los viejos chicos de las Nuevas Generaciones han diseñado para matar virtualmente a los indeseables de Catalunya. Pero Alicia Croft no me ha aparecido enfundada en un magnífico látex azul y disparando sus gaviotas contra inmigrantes ilegales e independentistas, porque un ataque de corrección política ha paralizado el jueguecito. Es una lástima que el PP se haya asustado y ahora busque la versión vaticana de su fantástico divertimento, cuyo modelo made in Badalona, con Albiol Croft de cazador de rumanos, habría batido récords.

Es bonito que los partidos políticos saquen a pasear su verdadera alma y, lejos de esconderse bajo máscaras de forzada corrección, nos muestren sus obsesiones. ¿Qué tiene de malo saber que al PP le parece divertido cazar virtualmente a pobres seres humanos que han llegado al país como han podido, quizá agazapados en el vientre de un camión o jugándose la vida en las pateras del infierno o vendiéndose el alma a las mafias del tráfico de personas? Total, esos pobres tipos que sobreviven en las zonas oscuras de nuestra sociedad son el blanco de todos los desprecios. Que lo haga, además, el partido que permitió la entrada más importante de ilegales de la historia suma puntos a la complejidad psicológica de la heroína del juego, émula de la mítica Lara Croft, que también goza de un monumental lío freudiano.

Ahora dicen que no, que no querían disparar gaviotas asesinas contra malvados ilegales, sino contra las mafias, que es algo que queda menos Anglada y más pasable en los comedores biempensantes. Y es que, como bien sabe Carmen Posadas en su magnífico homenaje a Agatha Christie, Invitación a un asesinato, el verbo aparentar se conjuga en mayúsculas en la sociedad de primera clase. El problema para Alicia Croft es que su juego contra indeseables no aparentaba bien y, perdida toda sutileza, dejaba a la reina del PP desnuda ante el espejo. Feo esto de enseñar las vergüenzas, y como ya quedaron chamuscados con su excursión a la vieja Baetulo, no era ocasión de resultar demasiado evidentes. Lástima, porque un poco de autenticidad habría sido bonito en campaña.

Abandonados los ilegales a su oscura suerte, pero sin gaviotas asesinas sobre sus virtuales pescuezos, queda la caza al independentista, que es un deporte que sienta mejor en los estómagos de la derecha española. Espero que el juego esté pronto en activo, porque no quiero perderme a los rabiosos tertulianos del Gato jugando cual posesos. Sólo espero que no se vuelvan adictos porque en el exceso está el pecado y pecar no sentaría bien en tan apostólico-romano territorio. En fin, ¿cómo era aquello de Einstein?: "Hay dos cosas infinitas: el universo y la estupidez humana. Y del universo no estoy seguro". Pues eso.

RETÒRICA LENINISTA

2010-11-17T11:03:00.002+01:00

"La paz de Brest-Litovsk, dictada por la Alemania monárquica, y la paz aún más brutal e infame de Versalles, impuesta por las repúblicas "democráticas" de Norteamérica y Francia y por la "libre" Inglatera, han prestado un servicio extremadamente útil a la humanidad al desenmascarar al mismo tiempo a los coolies de la pluma a sueldo del imperialismo y a los mesócratas reaccionarios -aunque se llamen pacifistas y socialistas-, que entonaban loas al "wilsonismo" y trataban de hacer ver que la paz y las reformas son posibles bajo el imperialismo". LENIN, "El imperialismofase superior del capitalismo".

Sobren els comentaris a aquesta retòrica, veritat?

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-11-13T09:19:00.000+01:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

En la mort d’un home

Sebastià Bennàssar | 13/11/2010 | Vistes: 26

Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

Un home se suïcida al mig del parc proper a la casa que havia ocupat. Tenia una dona i una filla, menor d'edat, i feia nou mesos que vivia en un pis de protecció oficial que estava buit. Ara li havia arribat l'ordre de desnonament. M.P. són les inicials que han transcendit d'aquest home, i davant de la mort d'una persona no podem deixar de demanar-nos per què hi ha pisos de protecció oficial buits mentre és cada vegada més gran la llarga corrua dels espectres que recorren el nostre carrer esgotades les prestacions per atur i acabats tots els recursos.

Un home ha d'estar desesperat per penjar-se un horabaixa en un parc. Un home ha d'estar desesperat per ocupar una casa aliena, però ho farà tot per viure com millor pugui, abans del pont, abans del fred glacial que d'aquí a uns dies matarà molta gent al carrer. La mort d'un home ens demostra el fracàs. I mentrestant, cases buides.

l'article d'avui a la ràdio

2010-11-12T10:12:00.000+01:00

Sembla ser que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero també farà marxa enrere en la llei de llibertats religioses. Hi ha tengut molt a veure les visites constants dels membres d’aquell micro estat cridat a la desaparició que és el Vaticà no sé quantes vegades en els darrers anys, la darrera a Santiago i a Barcelona, amb una quantitat brutal de nenes adolescents advocant pel sexe sense preservatiu. Zapatero novament s’equivoca. Ara que ell ja no mana i que la vella guàrdia li dicta tot el que ha de fer –amb el catòlic Jáuregui al capdavant- Zapatero ha demostrat que ja no li queda ni talant ni cap forma més o manco galant de salvar un programa que va il·lusionar molta gent perquè feia creure que una altra esquerra i un altre socialisme eren possibles. Ens equivocàvem de ple i ara s’està fent felipisme de baixa estofa. El problema no és que en Zapatero ens hagi mentit –ja en són tantes que al Vaticà, ara que són tan amics, li han reservat una setmana sencera de confessionari i per ventura la penitència serà veure un milió de vegades els millors discursos de l’Aznar- sinó que l’església catòlica continuï tenint poder a un Estat com España. França, un país abominable en moltes coses com per exemple el respecte a les nacions no estatals i a les llengües que s’hi parlen, és modèlica en la seva defensa del laïcisme. Tothom pot viure a França sempre i quan deixi la religió a casa seva, vels islàmics i les creus catòliques incloses i des del primer dia. En una època de crisi com la que vivim, comencem l’estalvi per llevar tots els diners a l’església catòlica i invertir-los en escoles públiques i laiques i en cultura. Això és el futur que no liderarà Zapatero.

UMBERTO ECO ENCÈN JUEUS I ESGLÉSIA

2010-11-12T10:04:00.002+01:00

Umberto Eco y la liga judeocristiana

El Vaticano y la comunidad judía italiana cargan contra 'Il cimitero di Praga', nueva novela del escritor - Según sus detractores, el libro coquetea con el antisemitismo

LUCIA MAGI - Bolonia - 12/11/2010

Treinta años no es nada. Al menos, en asuntos de polémica religiosa. Ese es el tiempo que separa El nombre de la rosa, primer asalto del escritor, semiólogo y pensador boloñés Umberto Eco a la ficción espiritual, de Il cimitero di Praga (El cementerio de Praga), su nueva y estupenda novela. Todo un fenómeno de ventas (cien mil ejemplares en solo una semana), así como un catalizador de las ya de por sí agitadas aguas culturales de la Italia de Berlusconi.

Eco vuelve a enfrentarse no solo a las acusaciones de la Iglesia, sino también a la soliviantada comunidad judía. La razón reside en un libro en el que, página a página (son 528), il Professore conduce al lector por un viaje trepidante al siglo XIX, una excursión considerada por algunos inexacta desde el punto historiográfico y que se mueve al vaivén de la madre de todas las conspiraciones: la que pinta a los judíos como los urdidores ocultos y todopoderosos del destino mundial.

La galería de habitantes reales de Il cimitero de Praga no tiene desperdicio: un Sigmund Freud drogadicto, Dreyfus, oficial francés condenado por ser judío, el gran Ippolito Nievo, patriota y escritor italiano, o Garibaldi. Entre nombres históricos y acontecimientos reales (dibujados con la manía detallista habitual en la prosa de Eco) se desenvuelve el protagonista -"el único personaje inventado de la novela", según el autor-. Es Simone Simonini, capitán turinés, memorable anti-héroe y la presencia más desagradable del relato.

Antisemita convencido en pleno ottocento, el protagonista falsifica testamentos y comercia con hostias consagradas para misas satánicas. ¿Su gran obra? Fabricar las actas de una reunión nocturna inexistente entre las lápidas del cementerio judío de Praga. En ella, los ancianos rabinos de las 12 tribus de Israel tejen planes para dominar el mundo. Ese documento falso sirve en la novela para la redacción de los muy reales Protocolos de los sabios de Sión, panfleto antisemita que, a principios del siglo XX, sirvió de justificación teórica para los pogromos de la rusia zarista y, más tarde, para la persecución nazi.

Sus detractores afean a Eco la puesta en escena de un montaje histórico "falso". La construcción de una "sinfonía maligna" que no se molesta en interrumpir. La comunidad judía y la Iglesia se preguntan: ¿puede un autor que no interviene en la historia evitar la peligrosa ambigüedad? El periódico de la Santa Sede opina que no: "Denunciar el antisemitismo poniéndose en la piel de los antisemitas", escribe la historiadora Lucetta Scaraffia en L'Osservatore Romano, "no funciona como una verdadera acusación. El lector acaba por resultar contaminado por el delirio antisemita [cons-truido por Eco]. Cuando se evoca el mal, es necesario enfrentarlo al bien, para que sirva de contraste. La reconstrucción del mal sin condena, sin héroes positivos, adquiere una apariencia de voyeurismo amoral". "La narración de Eco quiere desmontar lo falso a base de reconstruir esas falsedades" -escribe otra historiadora, Anna Foa, en la revista mensual publicada por las comunidades judías italianas-. "Si los heréticos podíamos disfrutar con las brujas de El nombre de la rosa, ¿podremos hacerlo con la misma inocencia con la clase de construcciones que alimentaron las locuras de Hitler?". El escritor replica pragmático: "Quien escribe un manual de química puede también ser acusado si alguien lo utiliza para envenenar a su abuela".

A estas declaraciones, Riccardo Di Segni, rabino jefe de Roma, contestó: "Pienso que el mensaje suena ambiguo. No se trata de un libro científico que analiza y explica, sino de una novela". "Mi intención era dar un puñetazo en el estómago de mis lectores", replicó el semiólogo. "Una violencia que convenció a otros".

Un odio que también mueve a Simonini, educado desde pequeño en el desprecio a los judíos y a las mujeres, entrenado en el servilismo hacia el poder y cegado por su rencor personal: "Me doy cuenta de haber existido solo para vencer aquella raza maldita. Únicamente el odio calienta el corazón", dice.

Entre tanta proclama acusatoria, Gad Lerner ha intervenido en el debate desde las páginas de La Repubblica. Según él, la novela está destinada a ser un clásico porque al fin y al cabo cuenta algo muy universal y actual. Se lo explica el protagonista Simonini a un agente secreto del zar: "La divina Providencia nos ha regalado a los judíos, utilicémolos y recemos para que siempre haya alguno al que temer y odiar". Lerner ve en este diálogo un afán tremendamente actual: identificar los enemigos para así definirse como comunidad a partir del odio al otro.

LA BRUTALITAT

2010-11-12T10:02:00.000+01:00

Un padre de familia a punto de ser desahuciado se ahorca en plena calle

Vivía ocupando un piso de alquiler de ADIGSA en el barrio de la Gornal de l'Hospitalet

54 votos

91 comentarios

RAQUEL QUELART | Barcelona | 11/11/2010 | Actualizada a las 19:42h | Sucesos

M.P, vecino de Hospitalet de Llobregat, vivía desde hace nueve meses ocupando "de patada" un piso vacío de protección oficial con su mujer y su hija menor de edad. Se convirtió en ocupa después de haber agotado el paro y no poder pagar el piso de alquiler donde vivía. Pero hace una semana recibió una orden de desahucio anunciándole que tenía que abandonar la vivienda de manera inminente. Finalmente, esta tarde ha decidido ahorcarse en plena calle, en el parque de las Setas, situado en la calle Can Trias de l'Hospitalet de Llobregat.

MÁS INFORMACIÓN

Google intenta ayudar a evitar suicidios

Según ha informado el presidente de laAsociación de Vecinos Carmen Amaya, Juan Álvarez, M.P se personó esta semana en el Ayuntamiento de la localidad para pedir que realojaran a su familia en un albergue "porque hacía mucho frío para quedarse tirado en la calle con su familia". Pero, según Álvarez, los servicios sociales del consistorio denegaron su petición. La misma fuente apunta que, como último recurso, el fallecido se personó en dos ocasiones, la última el mismo día del suicidio, para reclamar una demora de un mes en la ejecución del desahucio. Al no obtener una respuesta satisfactoria, a las cinco de esta tarde "ha salido con una cuerda de la vivienda que ocupaba" y ha decidido ahorcarse en el parque de las Setas, a pocos metros del piso que en pocas horas iba a tener que abandonar por la fuerza.

La víctima se dedicaba al sector de la construcción hasta que llegó la crisis. Una vez agotada la prestación por desempleo, pasó a cobrar una pensión de unos 300 euros "debido a la depresión que sufría a raíz de no encontrar trabajo", según Álvarez. El presidente de la asociación de vecinos del barrio asegura que, poco antes de suicidarse, la víctima le ha llamado por teléfono para transmitirle su desesperación: "Me ha llamado muy nervioso, diciéndome que se había tomado unas pastillas, yo he intentado calmarle y le he dicho que me esperara en la plaza para hablar sobre su situación e intentar encontrar una solución al problema, pero he llegado demasiado tarde".

Desahucios masivos en el barrio de la Gornal
La Asociación de Vecinos Carmen Amaya asegura que en las últimas semanas se han producido un gran número de desalojos forzosos de personas que estaban ocupando viviendas vacías de ADIGSA. Una de ellas es Manuel Torres, un padre de familia que se quedó en paro hace más de dos años y que decidió entrar "de patada" en uno de los pisos vacíos que hay en la zona. Hace días le llegó la notificación de desahucio que será ejecutada, si nada lo impide, el próximo 7 de febrero. Por su parte, la Dirección General de Atención a la Infancia y la Adolescencia (DGAIA) le ha convocado a una reunión el día 25 de este mes para hablar de la custodia de sus dos hijos. Torres vive en un piso sin agua de ADIGSA al no poder hacer frente a lo que cuesta un alquiler con la ayuda de 426 euros para parados. "Somos padres de familia necesitados y aunque queramos, no podemos irnos de los pisos", explica Torres.

article a Mallorca Progrés

2010-11-11T23:20:00.000+01:00

Himnes en la matinada

Sebastià Bennassar. En un país com Estats Units, on l’esport nacional és assassinar presidents, tota la població està predisposada a aixecar-se a les quatre de la matinada –a Nova York i a Los Àngeles no caldria aixecar-se, les ciutats no dormen- amb la notícia del decés per assassinat de si no un president com a mínim un congressista de primera fila. Si el president és afroamericà la cosa es multiplica per molt, i els analistes polítics havien fet travesses de quant duraria el president. Per això no hauria sorprès gens que a aquestes hores de la matinada s’hagués despertat la població amb interpretacions més o manco sentides de l’himne americà –vull pensar que en una circumstància fúnebre com aquesta no hi hauria tanta afectació com en la final de la superbowl, on les estrelles del pop han pres el relleu a les sopranos professionals, en una errada notable i en una degradació constant de la lliga patrocinada per la Pepsi.

Però és clar, en aquestes latituds això no és tan així. Per això, quan a les quatre i mitja de la matinada vaig sentir la interpretació dels himnes dels marines despertant-me vaig pensar que havia passat alguna cosa realment greu. Em vaig aixecar del llit per veure què havia passat, però no era res més que el meu company de pis –i no obstant amic- amb una amiga seva que interpretaven himnes de tots els temps i els miraven a més a més a través d’una coneguda pàgina web dedicada a aquestes coses.

Això dels himnes és una cosa que no deixa de sorprendre’m. Que hi hagi dues persones a les quatre i mitja de la matinada en roba interior –en desconec les marques ara mateix, asseguren que no són de cap concreta, encara que sí que em concreten la japonesitat dels mitjons d’ella- i escoltant himnes no deixa de ser una cosa pintoresca. I que m’encanta. Per començar m’acaben de salvar aquest article escrit a les cinc de la matinada. Però és que això dels himnes em va perseguint. Una altra amiga meva –sí, en tenc molts de singulars- l’altre dia va rebre una proposició de feina durant la celebració del 12 d’octubre a una ciutat de províncies espanyola, on els membres del partit de Rajoy, sabent que tenia una carrera universitària li havien ofert el lloc de regidora de cultura per a les properes eleccions municipals. Càrrec que ella encara no ha acceptat. Un dels mèrits que tenia era que havia cantat l’himne de la Guàrdia Civil.

Sigui com sigui, hem de pensar que això dels himnes té el seu què. En el cas espanyol no hi ha lletra, com tampoc en el cas de la Unió Europea –que així i tot té música rap-. Així no hi ha manera de dissoldre l’Estat Nació en una estructura superestatal. La Unió Europea necessita una lletra per al seu himne perquè com a mínim els amics puguin escoltar alguna cosa a les cinc de la matinada, superat l’himne de Timor. Clar que posats a tenir lletres, què voleu que us digui, no crec que ningú vulgui envair Polònia escoltant La Balanguera.

CONTRAPORTADA AL BALEARS

2010-11-11T21:43:00.002+01:00

Mafalda s’equivocava

Sebastià Bennàssar | 10/11/2010 | Vistes: 125

Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

Mafalda és un d'aquests personatges vinculats per a sempre a la nostra infantesa. El personatge creat per Quino va aparèixer de manera regular a la premsa argentina entre el 1964 i el 1973 i s'ha convertit en una de les icones del món pop i en, possiblement, el personatge que més i millor ha contribuït a explicar l'Argentina i per extensió tota Sud-amèrica als que no hi viuen, i a la vegada ha servit per criticar i mostrar la classe mitjana argentina amb un humor sensacional, i potser per això de vegades perillós. Si s'hagués de fer un rànquing de països que el personatge de Quino odiàs, Portugal ocuparia sense cap mena de dubte el número 1. Que ningú no hi busqui complicades raons polítiques, ni decisions estranyes que tenguin a veure amb la conjuntura econòmica ni amb la forma de ser. És més bé una qüestió alimentària. I és que Mafalda odia la sopa i els portuguesos són els tipus que més adoren aquesta menja de la qual en tenen tantes varietats i tipologies que es podria fer un llibre de receptes ben extens. S'ha d'entendre que el concepte sopa inclou també totes les cremes que us pogueu imaginar i que ben sovint les sopes portugueses incorporen elements matèrics dins el brou, com puguin ser trossets de llegum, o de carn o de patata o de verdura. Sigui com sigui, normalment són molt bones. Ara que el temps ha començat a fer un lleuger canvi de cap a temperatures més pròpies de l'època -aquests estius de cinc mesos no poden ser bons ni per a la salut ni per als nervis ni per al medi ambient-, la sopa torna a ser un d'aquests productes buscats i agraïts. Això per als forans, perquè els portuguesos poden menjar sopa qualsevol dia de l'any i amb la temperatura que sigui. Tot això explica que hagin sorgit alguns bons negocis molt interessants des de fa alguns anys i que fins i tot hi hagi hagut d'haver adaptacions de les multinacionals a les idiosincràsies locals. Anem a pams. Un dels millors negocis que hi ha Lisboa és una botiga de menjar ràpid que ofereix cinc tipus de sopes a un preu realment baix i que té la seva ubicació en ple centre comercial del Chiado. A les hores principals del dia sempre hi ha gent menjant que s'emporta les seves sopes pel carrer -amb aquesta perversitat absoluta dels temps moderns, que és la pràctica supressió de l'hora del dinar i la seva conversió en un minutatge pautat simplement per engolir qualsevol cosa. El segon exemple pot veure com les multinacionals se les empesquen totes per poder sobreviure: a una coneguda empresa de restauració ràpida americana especialista amb hamburgueses, amb locals a tot el món, se li ha creat la necessitat d'haver de servir sopa si volen triomfar a Portugal. I en aquests establiments se serveix sopa, dues diferents cada setmana. Aquest és un exemple que m'interessa, perquè els portuguesos han aconseguit imposar els seus gustos sobre la multinacional i l'han forçada a un canvi, mentre que en el nostre cas simplement hem beneït la seva implantació a casa nostra i no hem exigit la incorporació, ni que sigui com a anècdota, d'elements culinaris propis en les receptes que serveix aquesta cadena, i ja em direu què poc costaria, per exemple, servir hamburgueses amb sobrassada, que per ventura seria l'únic producte mallorquí que tastaria aquest turisme d'espardenya que darrerament està arribant fins a les nostres latituds. Els portuguesos, en aquest sentit, han demostrat tenir molta més personalitat: "pots fer negoci amb nosaltres si entens la nostra manera de funcionar", i ho han aplicat. Sigui com sigui, que ningú es pensi que les sopes com a entrants dels portuguesos són per menysprear-les. De vegades, una sopa d'aquestes ben completes -i més si són de l'Alentejo- serveixen per a un bon sopar i ara que arriben els temps hivernals és reconfortant saber que hi ha un país on, vagis on vagis, et podràs retrobar amb una escalfor que et recorda la de la llar. Mafalda, s'equivocava. La sopa no només és un aliment bàsic sinó que et reconcilia amb la terra, amb la infantesa i, en darrer extrem, amb la pàtria.

PER GIRONA AMB LA BIBLIOTECÀRIA DE BOLAÑO

2010-11-11T10:20:00.004+01:00

És Girona i són les vuit i deu minuts del matí. El dia és radiant i quan s'esvaeixi la frescor matinera segur que hi farà un estar d'àngels. Al tren de mitja distància hi havia poca gent. Hem vist com el dia es feia dia mentre llegia les pàgines de "El club dels optimistes incorregibles". Sempre llegim els llibres que ens sedueixen, i aquells que hem de llegir per obligació s'acumulen de forma exponencial sobre la taula. A qui li ve de gust llegir a Marx i Engels o a Lenin tenint tantes coses fascinants per deixar-se seduir? Avui a Girona no hi vaig a vagarejar com el darrer cop, amb pluja caient pels carrers. Avui hi anem per feina. Però és feina parlar de llibres? En tot cas quina sort poder haver fet del plaer la teva feina, diran alguns. L'Esther m'espera a l'estació. Ens coneixem del facebook, però com que ja ens hem vist les cares no ens costa gens reconéixer-nos. Fins i tot l'èpica del recontre desconegut en una estació de tren s'ha perdut i de cop un munt de novel·les i de pel·lícules han envellit una barbaritat amb un simple i senzill avenç tecnològic. L'esmorzar és a la vora de l'Ajuntament, al davant, i sembla ser que la Llibreria Les Voltes se salvarà, com a mínim de moment. Un país on es deixen morir llibreries no és un país. És una desgràcia. Després, a la casa de cultura, curs amb els bibliotecaris, 46 persones vingudes d'arreu del país amb les ganes i la il·lusió de continuar formant els seus lectors. S'aprèn tant estant a l'altre costat de la taula, aprenent del públic que ha vingut a escoltar-te. Cada biblioteca és un món, cada experiència és única, cada lector és intransferible. Abans d'entrar, trobada amb en Jaume al pont de Pedra, per punyetera casualitat. Ve de deixar el nen a l'escola amb la bicicleta abas d'anar a treballar per la llengua i pel país des de l'Ajuntament de Girona. Recordo perfectament quan aquest nen era una petita bola que mamava mirant l'Onyar. En acabar, de cap al tren i de cap a Barcelona. Però abans sorpresa. L'Esther va estar quinze anys de bibliotecària a Blanes abans de passar als serveis centrals, que és des d'on ha organitzat el curs. Ha estat, doncs, la bibliotecària de Roberto Bolaño, a qui coneixia. Bolaño sempre se'm creua pel camí quan vaig per terres gironines, però he de reconèixer que conèixer la seva bibliotecària m'ha fet una il·lusió especial. Un dia d'aquests li demanaré què llegia el Bolaño, encara que ja em sé la resposta: tot el que li caigués a les mans.

DOS PINTORS DOS AMBITS

2010-11-06T20:50:00.004+01:00

Els premis Octubre d'enguany decidiren retre el seu homenatge cívic a Joan Genovés, un pintor de la solitud humana i de les seves recerques de companyia en les masses humanes que fugen ningú no sap d'on. L'obra de Genovés és d'aquestes que no deixa indiferent, com tampoc no ho fan algunes de les pintures primerenques de Miquel Barceló que encara es poden veure al Caixafòrum de Barcelona, on les solituds són d'una altra manera...

L'article de mallorca progrés

2010-10-20T19:47:00.000+02:00

Novel·la negra i Universitat

Sebastià Bennassar. La novel·la negra, amb tot el seu component de crítica social a les societats on es desenvolupa la seva trama, s'ha convertit en una eina de primer ordre per mostrar una altra cara de les democràcies occidentals -en el cas de les novel·les ambientades en el primer món- i en un element de denúncia molt potent en el cas de les democràcies més inestables i de les dictadures quan aquestes novel·les ultrapassen l'àmbit dels països on s'ha instaurat la menys dolenta de totes les formes de govern possibles.

Per això mateix és una molt bona notícia que dues institucions de primer ordre del país com són la Universitat de Barcelona i els premis Octubre de València hagin decidit obrir les portes a aquesta literatura, que massa sovint ha estat allunyada de les institucions acadèmiques. La UB ho ha fet amb la inauguració del cicle de conferències Una altra Suècia, el país de la novel·la negra, en el qual participarà de forma activa el proper dia 5 de novembre el professor de la UIB Alejandro Casadesús, autor d'una tesi doctoral sobre Mankell i Camilleri, una part de la qual s'acaba de publicar ara en llibre per part d'Objeto Perdido (a la part que queda inèdita hi ha un treball important sobre Jakob Arjouni, que és possiblement el millor retratista del'Alemanya multicultural, el model que acaba de carregar-se alegrement Angela Merkel l'altre dia).

En el cas dels premis Octubre, se li dedica l'Encontre d'Escriptors d'enguany, amb un programa molt potent que a partir del dimarts que ve es dedicarà a mostrar la grandesa del gènere com a eina de crítica social en un congrés que serà un punt de trobada ineludible i que combinarà la presència d'estudiosos del gènere amb la de nombrosos escriptors i periodistes.

L'entrada en aquestes dues sacrosantes institucions del país, no fa res més que confirmar el que molts ja sabíem: que la novel·la negra és una literatura en majúscules que es mereix entrar per la porta gran en els estudis reglats de les nostres universitats. Fins al moment s'han fet congressos a Salamanca i a León i cursos a la Universitat d'Alacant, però només Salamanca comptarà amb una assignatura dedicada a aquest gènere en el segon quatrimestre d'enguany. Serà impartida per Àlex Martin, un dels màxims especialistes en novel·la negra catalana i espanyola.Seria bo que la resta de les universitats en prengués bona mostra. Massa vegades s'ha acusat a la Universitat d'estar allunyada del món real, cosa que moltes vegades és certa, i més quan ens estam referint a carreres d'humanitats. És cert que s'han d'estudiar les tradicions i hem de veure d'on venim, però la novel·la negra i els seus precedents compten amb un canon literari de primer ordre amb noms com Edgar Allan Poe, Dashiell Hammett o Raymond Chandler que haurien de figurar en qualsevol història de la literatura. Ara hi ha una oportunitat molt interessant per analitzar de forma acadèmica i científica per què la gent es deixa seduir per aquest gènere. Proposo una possible resposta: per la quantitat de veritat que s'amaguen al darrera d'aquestes ficcions.

L'article de mallorca progrés

2010-10-16T08:21:00.000+02:00

Europa i l'extrema dreta

Sebastià Bennassar. Europa ha fet un gir espectacular de cap a la dreta i l'extrema dreta. Fins i tot les polítiques dels governs suposadament socialistes estan aplicant unes retallades dràstiques que estan suposant, a la pràctica, la liquidació de bona part de l'Estat del Benestar. El darrer ascens vertiginós de l'extrema dreta ha estat a Àustria, que des dels anys 90 havia vist com el partit FPÖ anava escalant posicions fins a les eleccions al land de Viena del passat diumenge on es van consolidar com a la segona força i han posat en perill el principal bastió de la social democràcia, que haurà de buscar pactes a la desesperada per mantenir la capital de l'Estat i el govern de la seva regió. Així les coses, l'extrema dreta ha aconseguit meravellosos resultats a Suècia i Holanda, on decideixen part del programa de govern actual i a Àustria, i s'esperen pujades fortes a la resta de països, mentre que la dreta ja governa a Anglaterra -i està aplicant un programa de retallades socials notable- amb quasi tota seguretat obtindrà la presidència de la república portuguesa renovant en el càrrec a Aníbal Cavaco Silva i deixant els socialistes de cada vegada més sols i amb més problemes de governabilitat, i governa a França, amb el cas de l'expulsió dels gitanos com un dels més destacats recentment.

Convé observar ben de prop el cas austríac perquè el discurs de l'FPÖ s'ha basat de forma essencial en la islamofòbia i contra la immigració, fet que els ha donat uns resultats molt bons. El PP català ja està fent seu el discurs contra la immigració per a les properes eleccions catalanes, temerós que partits com Plataforma per Catalunya li puguin restar vots per ser massa tous en aquest aspecte. La islamofòbia s'està estenent per tot Europa: prohibició de burka a França i Holanda o de construcció de minarets a Suïssa són només la punta de llança que mostra fins a quin punt el discurs de la por està aconseguint molts vots. Tot això està provocant que els partits de dreta tradicionals hagin d'endurir el seu discurs si no volen quedar despenjats en la lluita pel poder i veure's superats per aquells que estan més a la dreta. Sarkozy ho ha entès molt bé i després de la crisi dels gitanos ha recuperat popularitat precisament entre les classes més desafavorides. Sembla que ha après bé la lliçó de Le Pen i la seva manera d'aconseguir vots al sud de França en base al conflicte racial.

Sigui com sigui, Europa està fent un gir radical que pot ser molt perillós. Al continent hi viuen molts milions de persones immigrades d'arreu del món i el debat del futur haurà de ser l'encaix de totes aquestes persones en la nova Europa. Certament, la integració i l'assimilació seria l'ideal, però ja es veu que el conflicte està a flor de pell i que aquest és un problema bastant mal de gestionar que, de forma immediata, està acabant amb el progressisme al vell continent.

Escriure un comentari

article a la veu de mallorca

2010-10-16T08:20:00.000+02:00

Sebastià Bennassar, Periodista

Reivindicar el president Companys

14/10/2010

El proper divendres dia 15 es compliran 70 anys de l'assassinat del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, al Castell de Montjuïc. La societat civil catalana ha preparat tot un seguit d'actes de desgreuge i de reivindicació de la memòria històrica del president màrtir, capturat a una casa de la Bretanya pels nazis alemanys i regalat a les autoritats franquistes que no dubtaren d'executar-lo després de torturar-lo a Madrid, on aquella demòcrata de tota la vida que és Esperanza Aguirre no va deixar que es fes l'homenatge a les antigues instal·lacions militars on va començar el martiri de Companys.

Cal recordar que cap dels governs espanyols no ha volgut anular el judici sumaríssim feixista contra Companys, que ni tan sols va poder defensar-se dels càrrecs que se li imputaven. Afirmen els monjos de Montserrat, que per alguna cosa tenen en nòmina alguns dels homes més intel·ligents del país, que això difícilment es farà per mor del significat polític i català que té el president Companys. És per això que divendres se celebraran unes exèquies a l'església de Sant Agustí de Barcelona i que diumenge es farà un gran acte solemne a Montjuïc per honorar el president màrtir, on onejarà la bandera catalana que a partir d'ara recordarà totes les víctimes caigudes per Catalunya.

La figura mítica del president Companys ha estat revisada en els darrers temps pels historiadors, que en molts de casos han remarcat alguns aspectes dubtosos de la seva gestió. Sigui com sigui, però, del que ningú no pot dubtar és del simbolisme del president i de la vergonya de la seva mort. Els qui encara continuen entestats en mantenir en silenci el seu assassinat estan sent còmplices de l'intent de genocidi del franquisme envers el poble català. Per això aquesta reivindicació de la figura de Companys en un marc tan complex com és l'actual català -amb la sentència de l'estatut i les eleccions d'aquí a quatre dies- adopta un significat encara molt més profund i molt necessari.

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-10-16T08:19:00.001+02:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

Petit elogi d’alguns llibreters

Sebastià Bennàssar | 16/10/2010 | Vistes: 20

Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

La llibreria Àgora compleix cinc anys i aquesta és una bona notícia. En general, m'alegra que les bones llibreries compleixin anys, perquè això vol dir que aguanten l'estirada, millor o pitjor, però l'aguanten. Mallorca encara conserva alguns establiments que es dignen de servar el nom de llibreria i és important que així sigui.

L'especialització i el tracte directe amb el client, en un món tan globalitzat com el nostre, continuen essent una característica fonamental del nostre petit comerç i els consumidors ho hauríem de valorar en la seva justa mesura. Una llibreria pot ser un espai d'aventura, de màgia, sempre que un llibreter t'hi faci sentir com a casa.

Així doncs, enhorabona als llibreters de casa nostra que continuen pensant que la feina de fer feliç la gent i aconseguir-los el llibre dels seus somnis és el motiu pel qual obren la persiana cada dia. Sou admirables.

article a mallorca progrés

2010-10-08T12:59:00.000+02:00

Larsson contra Vargas Llosa

Sebastià Bennassar. El mes d’octubre és un dels més importants per a la indústria del llibre. Convé tenir clares les coses i denominar les coses amb el seu nom correcte, i avui per avui el llibre és també una indústria i està molt bé que sigui així. Octubre és el mes de la fira de Frankfurt, que alguns potser recordaran perquè el 2007 la cultura convidada d’honor va ser la catalana i una nodrida representació d’escriptors van anar a treure el cap per la ciutat germànica acompanyats de gent tan vinculada al sector editorial com són els castellers o el motorista que pujava sobre el piano de Carles Santos mentre ell tocava vés a saber què. També potser que alguns la recordin perquè va ser allà on varen robar algunes fotos precioses de paisatges de Catalunya de l’exposició que va organitzar-hi l’Institut d’Estudis Baleàrics, aquesta extinta jugueta cultural que va sorgir com un capritx de Matas i que en la seva trajectòria va saber promoure iniciatives culturals molt interessants. Supòs que és per això que es va decidir la seva liquidació.

Bé, doncs coincidint amb la fira resulta que cada any es dóna el premi Nobel de Literatura, que enguany acaba de recaure ni més ni menys que en Mario Vargas Llosa, que és un escriptor molt interessant –sobretot en la seva primera època- però que cau molt malament –sobretot en la segona. Dic jo que la cosa deu anar vinculada a aquest ascens de la dreta i la ultradreta a Europa, que també ha de tenir la seva visibilitat cultural preocupant-se pels d’un altre continent sempre i quan no simpatitzin ni amb Castro, ni amb Chaves, ni amb Evo Morales ni amb Correa, que en els darrers dies ha salvat la pell per ben poc. Amb això no vull dir que en Mario Vargas Llosa no es mereixi el premi: ja he dit que la seva obra literària és molt important i a més a més té la gràcia que no estava a les travesses, seguint la tradició de can Nobel.

De totes maneres, la notícia literària més interessant de la temporada és que en poc temps sortirà al carrer un llibre amb alguns dels millors texts periodístics d’Stieg Larsson, el conegudíssim autor de la trilogia protagonitzada per la Lisbeth Salander, una creació literària de primer ordre que ha posat la novel·la negra sobre la taula novament. De la trilogia el millor és el segon llibre amb molta diferència, i també totes les parts periodístiques dels altres dos, i per això és una notícia excel·lent que apareguin els texts de Larsson sobre el racisme, els neonazis, la immigració o els drets homosexuals, que li costaren fins i tot amenaces de mort. No entenc per què encara ningú no els havia publicats. Per a mi, que es publiqui aquesta part de l’obra del suec, en un moment en què Europa està escorant-se perillosament de cap a la dreta, és una notícia extraordinària. Feis-me cas: ja hi haurà temps per llegir en Vargas Llosa.

TXETXÈNIA, ANY III

2010-10-02T15:02:00.002+02:00

I qui pot saber-ne res de la realitat? La realitat són dues bales al cap

JONATHAN LITTELL

Quaderns Crema. Barcelona, 2010.

EL VIOLONCEL·LISTA DE SARAJEVO.

2010-10-02T14:50:00.002+02:00

No té gaire clar que pensarà el món ara que s'hi han assassinat milers de persones, però sospita que el que el món més desitja és no pensar en res de tot això.

STEVEN GALLOWAY.

Empúries, Barcelona, 2008

Granta i el Nobel

2010-10-02T14:32:00.002+02:00

Mentre el món espera que el dijous que ve algun editor tregui a la loteria pel fet de tenir els drets del nou premi Nobel de literatura, els de la revista Granta acaben de fer una passa més i han decidit fer la seva ja clàssica llista de cada deu anys amb autors en llengua espanyola. El meu amic Salva deu estar flipant que darrerament tothom estigui fent canons i contracanons. Certament, de vegades Granta s'equivoca, però de les seves llistes han sortit tipus com Martin Amis, Kazuo Ishiguro, Julian Barnes, Ian Mc Ewan o Hanif Kureishi, així que poca broma amb les recomanacions. En conec a molt poquets dels de la llista. És just reconèixer-ho, perquè el proper dijous, bé millor dit el divendres, trobarem tot d'intel·lectuals que proclamaran que han llegit el nou Nobel i en molts de casos serà mentida. No es pot llegir tot encara que alguns ens vulguin fer creure que sí que ho fan. El que està clar és que la llista obre noms interessants i propostes a descobrir de la nova literatura en espanyol. Absències notables n'hi ha moltes, perquè entre els espanyols no n'hi ha cap -que jo sapi- de l'anomenada generació Nocilla, i no en reconec cap dels del crack mexicà, que són molt bons. I on són els de Mc Condo? No sé qui ha fet la llista, però hi ha alguns noms que sí que conec i que són molt bons. I dijous que ve... sorpresa!

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20101001/54015791918/el-premio-nobel-de-literatura-sera-anunciado-el-7-de-octubre-estocolmo-philip-roth-academia-sueca-al.html

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Canon/literario/escribe/n/elpepicul/20101002elpepicul_1/Tes

http://www.elpais.com/articulo/cultura/glorias/efimeras/elpepicul/20101002elpepicul_2/Tes

SERVEI DE PREMSA DEL DIA

2010-10-01T09:07:00.002+02:00

http://dbalears.cat/actualitat/Balears/el-catala-es-la-reeducacio-de-de-santos.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/3782568/joan-triadu-critic-mestre-savi.html

http://www.racocatala.cat/noticia/24165/encara-queden-mes-7.000-simbols-franquisme-catalunya

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/l_rsquo_okupacio_alternativa_a_belen_esteban_57513.php

http://www.cronica.cat/noticia/El_catala_podria_ser_oficial_a_Europa_gracies_a_Andorra

http://www.cronica.cat/editorial/El_catala_a_la_UE_gracies_a_Andorra_

http://www.cronica.cat/noticia/Lexercit_espanyol_es_gasta_360_milions_deuros_en_un_vaixell_de_guerra_en_plena_crisi

http://www.naciodigital.cat/noticia/18496/historica/llibreria/ona/tanca/seves/portes

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100930/54014430510/el-renacimiento-italiano-milimetro-a-milimetro-uffizi-vinci-florencia-leonardo-toledo-venus-san-fran.html

L'article de mallorca progrés

2010-09-30T21:22:00.001+02:00

Sarkozy, el genocida i la Belen Esteban

Sebastià Bennassar. Determinades reflexions i determinats comportaments ens escandalitzen, però després el que és més flipant és veure el suport popular que tenen aquestes actuacions. Molts de periodistes ens hem fet un fart de parlar sobre les expulsions dels gitanos a França promogudes pel govern Sarkozy. Certament, les polítiques d’aquest home d’origen hongarès –és a dir, que per les seves venes hi ha amb tota probabilitat alguna sang jueva o gitana- han recordat èpoques de les més dures a la vella Europa, però la política del metec que ha arribat al capdamunt da la nació on més es prima el concepte de ciutadania, resulta que té el suport del 78% dels espectadors d’un conegut programa matinal que s’emet a TV3. Els gitanos passen així a ser un veritable problema transfronterer i per a l’audiència catalana, en Sarkozy adquireix el to de tot un gran estadista.

Unes setmanes després apareix la notícia que en Ratlo Madlic, responsable directe de la matança de Srebrenica, on 8.000 bosnians musulmans varen ser assassinats a sang freda i on la ONU i Europa es van cobrir de vergonya amb els seus cascs blaus, possiblement encara viu dins el territori de l’actual Sèrbia. I la notícia s’acompanya amb una xifra brutal: quasi el 70% dels serbis s’oposen fermament a qualsevol operació militar per tal que sigui arrestat i conduit al tribunal de la Haya. Molts, a més a més, el consideren un heroi de la pàtria Sèrbia, la mateixa que va acumulant greuges des de la derrota al camp de les merles fa ja 6 segles llargs i la mateixa que odia els EUA que sempre han volgut impedir que hi hagi una Gran Sèrbia. És una altra de les xifres que escarrufen i que demostren que el polvorí dels Balcans està més encès que mai i que només falta una petita espurna per tornar-lo a encendre, això sí és que mai s’ha apagat, que ja se sap que una terra on musulmans, cristians i ortodoxes duen set segles assassinant-se està massa abeurada de sang com per ara trobar una solució fàcil.

Més xifres i percentatges. Si Belén Esteban es presentàs avui per avui a les eleccions generals aconseguiria tenir més del 7% dels vots de tota Espanya i el seu partit seria la tercera força democràtica al Parlament Espanyol. Aquesta és la constatació absoluta del fracàs de la política educativa i social d’aquest país i la mostra del poder dels creadors dels monstres televisius.
Davant de totes aquestes xifres percentuals s’hi amaga una sensació de fracàs del tot espaterrant. En el món on vivim, amb la història que duim sobre les nostres esquenes, és indigne que la política d’expulsió francesa tengui el suport popular massiu, que un genocida sigui considerat un heroi de guerra i que el meu vot hagi de valdre tant o tan poc com els que pensen votar a aquesta dona, l’únic mèrit de la qual és haver-se quedat embarassada d’un torero i tenir una quota de share tan elevada que fa pensar que en aquest país el que fa falta és tallar totes les emissions televisives per sempre.

SERVEI DE PREMSA DEL DIA

2010-09-30T08:17:00.002+02:00

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/un-vestit-de-bistecs.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/3782098/lliure-gracia-torna-teatre.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/3781973/comissio-europea-marxa-enrere-expedientara-franca-expulsar-gitanos.html

http://www.racocatala.cat/noticia/24156/parlament-europeu-demana-eliminar-subvencions-als-braus-destinats-curses

http://www.racocatala.cat/noticia/24146/ataquen-llibreria-europa-barcelona

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/pujol_demana_una_batalla_ideologica_a_favor_de_la_identitat_catalana_57465.php

http://www.naciodigital.cat/noticia/18443/newsweek/sarkozy/simbol/extrema/dreta/europa

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20100930/leqtor-obre-veda-venda-llibres-per-ipad-espanya/506781.shtml

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100929/54014261481/descubren-el-primer-planeta-potencialmente-habitable-fuera-del-sistema-solar-tierra-eeuu-washington-.html

http://www.lavanguardia.es/internacional/noticias/20100930/54013445716/los-hijos-de-tres-asesinados-por-la-baader-meinhof-piden-a-merkel-que-se-aclaren-los-hechos-raf-ange.html

SERVEI DE PREMSA DEL DIA

2010-09-29T09:25:00.002+02:00

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/dos_anys_despres_de_lehman_brothers_57431.php

http://www.cronica.cat/noticia/Espanya_retreu_a_Puyol_que_celebres_el_Mundial_amb_la_senyera

http://www.naciodigital.cat/noticia/18417/solidaritat/catalana/denuncia/atac/hacker

http://www.tribuna.cat/croniques/internacional/91/93133-els-gitanos-boc-expiatori-perfecte

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/309424-la-nova-biblioteca-central-sera-realitat-per-fi-al-2015.html

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20100929/qui-problema/503966.shtml

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100929/54013988332/un-sitio-de-internet-dedicado-a-las-relaciones-extraconyugales-arrasa-en-francia-estados-unidos-euro.html

SERVEI DE PREMSA DEL DIA

2010-09-28T09:16:00.002+02:00

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/nosaltres-els-de-les-modalitats.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/3781048/gran-viatge-joaquim-maria-puyal.html

http://www.racocatala.cat/noticia/24132/pp-encetara-batalla-linguistica-illes-si-assoleix-govern-balear

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/el_manual_del_sectari_57363.php

http://www.cronica.cat/noticia/Montserrat_Nebrera_vol_la_independencia_de_Catalunya

http://www.naciodigital.cat/noticia/18393/torna/verema/pallars/sobira/dos-cents/anys/despr

http://www.naciodigital.cat/noticia/18409/economia/fel/lacio

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/309119-conflicte-amb-el-hobbit.html

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20100928/setmana-del-llibre/503183.shtml

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100928/54012921561/mil-estudiantes-espanoles-se-matriculan-en-universidades-chinas-asia-asia-oriental-uab-casa-asia-uni.html

SERVEI DE PREMSA DEL DIA

2010-09-27T08:56:00.002+02:00

Mirau quins bàrbars, els del PP de les Illes

http://dbalears.cat/actualitat/Balears/ses-nostres-modalitats-arriben-a-madrid.html

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/els-objectius-marcats.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/3780546/obama-bob-woodward.html

http://www.llibertat.cat/content/view/10596/1/

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/_ldquo_ara_l_rsquo_esquerra_te_una_nul_bull_la_capacitat_de_generar_discurs_57310.php

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/un_grup_islamic_boicoteja_la_6a_biennal_de _fotografia_xavier_miserachs_57308.php

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/una_destruccio_meticulosa_57327.php

http://www.naciodigital.cat/noticia/18381/votants/socialistes/prefereixen/artur/mas/sic

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/307941-convit-a-la-narrativa-catalana.html

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20100927/pas-endavant-le-book/500922.shtml

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100927/54012397487/john-le-carre-los-espias-y-los-mafiosos-comprenden-el-mundo-de-verdad-john-le-carre-estado-kim-philb.html

EL TEXT DE L'HOMENATGE D'AHIR A GIL DE BIEDMA

2010-09-26T11:55:00.002+02:00

CUANDO LA CULTURA ERA SEXY

La primera vez que entré en el restaurante Ca l’Estevet, en la calle Valldonzella de Barcelona, lo hice de la mano de dos periodistas más. Sólo uno de ellos, que actualmente es la mano derecha de Mònica Terribes, la actual directora de TV3, había estado ya en el local. De hecho, fue gracias a su sabio consejo que nos aventuramos en aquella calle tan cercana a la facultad de periodismo privada más importante de Barcelona, que lleva el nombre del padre fundacional de la lengua culta catalana: Ramon LLull, nacido en Mallorca y el primer hombre que se atrevió a escribir filosofía en una lengua que no fuese el latín (y que tuvo sus inicios como poeta trovador y perseguidor a caballo de doncellas, pero esta ya es otra historia). Al cruzar el quicio de la puerta nos invadió el olor a madera vieja. Teníamos que esperar, nuestra mesa aún no estaba lista, pero en las paredes del local teníamos la historia viva de Barcelona: fotos dedicadas de futbolistas –ahí estaba el holandés volador, el hombre que más sabe de fútbol del mundo, Johan Cruyff-, de artistas y de escritores. Había una de Juan Marsé dedicada a los cocineros de la casa. Lo mejor es que Juan Marsé estaba sentado ante mí dando buena cuenta de una ración de habitas a la catalana cuya pinta nos convenció para pedirla como entrante. En el local, en aquella cena, estaba la historia de nuestra historia, porque en los años sesenta en esas mesas de Ca l’Estevet, en el Raval, que entonces era el distrito V o el Barrio Chino, en Barcelona, estaba empezando a forjarse lo que con el tiempo se llamó La Gauche Divine, ni más ni menos que el movimiento intelectual y cultural de oposición antifranquista más importante del Estado español desvinculado de las tradicionales formaciones políticas, del terrorismo armado o de la guerra de guerrillas.

La Gauche Divine fue un invento con fortuna que con el tiempo ha derivado en un nombre mítico, pero que en sus orígenes como denominación no fue nada más que una simple genialidad de buen gacetillero. De nuevo los periodistas forjando la historia. Joan de Sagarra asistía a la presentación de Tusquets editores y para no tener que escribir el nombre de todos los asistentes, aseguró que allí estaban “todos los de la Gauche Divine”. Lo curioso del caso es que sus lectores sabían exactamente de quienes estaba hablando. Y eso que el grupo era nutrido y generoso. La Gauche Divine tenía a sus seniors, entre los que estaba ese poeta sensacional que es Jaime Gil de Biedma, a quién hoy rendimos homenaje; Oriol Bohigas, Albert Puig Palau, Federico Correa, Ricardo Muñoz Suay, Josep Maria Castellet o ese impresionante escritor y editor que fue Carlos Barral o el grandísimo poeta Gabriel Ferrater, tal vez el más importante de la literatura catalana de la segunda mitad del siglo XX junto con Vicent Andrés Estellés. También estaban, por supuesto, los Goytisolo. Después había dos músicos de la talla de Joan Manuel Serrat y Maria del Mar Bonet, aunque los músicos tenían sus propios grupos, bien los de la Nova Cançó o bien los del Grup de Folk, que posteriormente desembocarían en uno de los movimientos musicales más interesantes del estado español, el llamado Rock Laietà y los cantautores galácticos con Jaume Sisa y Pau Riba a la cabeza; estaban los fotógrafos Colita, Xavier Miserachs y Oriol Maspons, a quienes les debemos también buena parte de la existencia del grupo, puesto que sin sus imágenes nos habríamos perdido el documento de todo el movimiento, estaban los periodistas como Joan de Segarra y los directores de cine como Romà Gubern y los de la Escuela de Barcelona; había editores como Beatriz de Moura y Rosa Regás, estaban las musas como Serena Vergano, Romy, Teresa Gimpera, Elsa Peretti, Eve y Susan Holmqvist, estaban los teenagers que son tan importantes como por ejemplo el editor Enrique Vila Matas, uno de los grandes monstruos de la edición independiente europea o Gonzalo Herralde, los enfants terribles que fueron encabezados por Terenci Moix, junto con Óscar Tusquets y luego había unos cuantos chicos sudamericanos llamados ni más ni menos que José Donoso, Alfredo Bryce Echenique, Mario Vargas Llosa y Gabriel García Márquez. A veces también se paseaba con ellos Manolo Vázquez Montalbán, aunque a menudo les mirara con desdén marxista y conciencia de clase y les pusiera un poco a parir en la prensa de la época, tal vez porque Manolo ya sabía como acabaría todo aquello. Y además estaba ese genio de los negocios que es Oriol Regás. A Regás le he dejado para el final porque tal vez sea el hombre más importante de todo el grupo y el menos reconocido. Él fue el fundador de Bocaccio, el local más emblemático de la historia de la noche barcelonesa –con excepción del bar Pastís, el bar Marsella, l’Ascensor o la coctelería Boadas, todos en el centro de la ciudad- y de la discoteca más glamourosa de Cataluña y de parte del Mediterráneo, el Up&Down. Es justo reconocerlo, porque sin Bocaccio no existiría la Gauche Divine y sin el Up&Down la Barcelona olímpica y pija habría sido muy distinta.

La Gauche Divine aglutinó en la discoteca Bocaccio a un grupo muy heterogéneo de ciudadanos manifiestamente antifranquistas y con inquietudes culturales que en buena parte provenían directamente de la alta burguesía ilustrada catalana o eran hijos de la misma. Eran los niños de la posguerra y en muchos casos, en esa oposición al franquismo, había también una rebelión contra la institución familiar, contra la política convencional y contra la iglesia, además de muchas ganas de reír y mucha libertad sexual, aunque menos de la que cabría imaginar. La Gauche Divine tuvo también, como es lógico, otros espacios míticos y ese espacio natural se representaba en la Costa Brava y muy especialmente en los pueblos de Cadaqués y de Begur. La Gauche Divine hablaba en catalán y se relacionaba en catalán a pesar que mayoritariamente escribía en castellano y editaba sus libros en castellano –hubo notables excepciones como Castellet i Ferrater y algunos de los más jóvenes del grupo, como la interesnatíssma Montserrat Roig, que nunca se integró plenamente en la Gauche por demasiado joven-, e incluso sus editores se permitían el lujo de equivocarse, como le pasó a Carlos Barral al no querer publicar Cien años de soledad en su editorial, aunque como descargo hay que decir que Barral siempre consideró que “a los editores se les debe recordar por los libros malos que publicaron y no por los buenos que dejaron de editar”, y en su caso fueron muy pocos los libros malos.

Esta burguesía ilustrada antifranquista se benefició del paso del tiempo. Eran los años sesenta, España necesitaba divisas, el ministro de Información y Turismo del gobierno de Franco, Manuel Fraga –todavía en activo como presidente de honor del Partido Popular español- inició una tímida maniobra aperturista y el régimen ya llevaba 25 años en el poder, 29 si contamos con el inicio de la Guerra Civil, con lo cual hubo una pequeña relajación. Que nadie se confunda, el franquismo fue franquismo hasta el final y en los últimos años se firmaron penas de muerte y condenas hasta el final, a pesar incluso de la movilización europea y vaticana como en el caso de Salvador Puig Antich. No hay que olvidar que el antifranquismo, que existió, tuvo que ver como Franco moría en la cama y como con la transición se pacto el olvido de 40 años de muerte y castración. Pero Cadaqués estaba muy cerca de Francia y Cataluña muy cerca de Europa, por contraposición con Madrid. Por tanto, la modernidad y la apertura llegó a la Costa Brava con los turistas que ya en los años 20 quedaron fascinados por la zona y de ahí se extendió hasta Barcelona. No es lo mismo si tus compañeros de toalla y playa son Dalí, Marcel Duchamp o Marc Chagall. Bocaccio combino, pues, la intelectualidad de sus clientes con las go-go girls, los viajes organizados y la exhibición de las parejas con sus amantes con absoluta normalidad. Entre 1965 y 1975 (algunos toman el 1971 como año del fin de la Gauche divine, otros lo alargan hasta la muerte de Franco), Barcelona vivió una década de creatividad cultural de primer orden y se convirtió en la gran capital, por lo menos literaria, del mundo de habla hispana, pero estrechamente vinculada con Paris, Milán y Roma.

Está claro que en este ambiente Jaime Gil de Biedma se sintió ampliamente reconfortado, aunque tuvo la decepción de intentar entrar en el PSUC (el heredero del partido comunista en Cataluña) y que se le negase la entrada en el mismo por su condición de homosexual, por ejemplo. Gil de Biedma participó en uno de los actos considerados finales de la Gauche Divine, cuando el 11 de mayo de 1971 se celebró la fiesta de 50 cumpleaños de muchos de los seniors de esa generación, incluido él mismo. A partir de aquí la diversión se mezcló con la política oficial y el posicionamiento de cada uno de cara a la transición y las cosas fueron diferentes.

Una de las mejores definiciones sobre lo que fue la Gauche Divine se la debemos precisamente a la mujer que mejor la retrató: la fotógrafa Colita, que asegura que “éramos gente joven, guapa, con energía, con sentido del humor y después se ha demostrado que con talento. Pero entonces no lo sabíamos. Cada uno pensaba en su propia vocación: yo quiero ser fotógrafa, yo editora, yo actriz… y teníamos el afán de aprender. La cultura nos interesaba. La cultura era “sexy””.

Sin ninguna clase de dudas, la Gauche Divine fue un movimiento espontáneo que se aglutinó por afinidades electivas, que tuvo un marcado cariz elitista e intelectual y que no solo fue vital en el fin del franquismo sino en la incorporación de la modernidad en la cultura española a través de una ciudad, Barcelona, que se convirtió en el epicentro de un mundo. Aunque como dijo el poeta, eso todos lo aprendieron más tarde:

“Que la vida iba en serio

Uno lo empieza a comprender más tarde

-como todos los jóvenes, yo vine

A llevarme la vida por delante”.

En esa Barcelona, en esa burguesía ilustrada, en esa convivencia entre la cultura catalana y la española que fue una de las claves principales del antifranquismo, tenemos que enmarcar la obra personal e intransferible de Jaime Gil de Biedma, ese príncipe de las letras que tanto enseñó a los más jóvenes sobre lo terreno y sobre lo divino.

SERVEI DE PREMSA DEL DIA

2010-09-26T09:07:00.002+02:00

una interessant entrevista amb l'Àlex Volney al Balears.

http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/dins-la-societat-d-avui-dia-jo-soc-el-covard-l-antipatriota.html

http://www.naciodigital.cat/noticia/18340/andorra/reconeixera/independencia/kosova

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/308236-una-europa-mes-ultra.html

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20100926/ferrater-agent-pla/499669.shtml

SERVEI DE PREMSA DEL DIA

2010-09-25T08:45:00.002+02:00

http://www.vilaweb.cat/noticia/3779023/biblioteca-vaticana-codexs-manuscrits-incunables-xips.html

http://www.racocatala.cat/noticia/24117/menys-duna-quarta-part-dels-concerts-merce-son-en-catala

http://www.naciodigital.cat/noticia/18317/coure/magnetisme/vermell

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/307653-la-movida-dels-70-a-barcelona.html

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20100925/vida-dun-arbitre/497907.shtml

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100924/54011733298/polipoetas-y-raperos-compiten-en-el-bar-harlem-de-barcelona-santa-coloma-kosmopolis-ciutadella-grame.html

http://www.elpais.com/articulo/internacional/Ratko/Mladic/oculta/Serbia/elpepuint/20100919elpepiint_4/Tes

SERVEI DE PREMSA DEL DIA

2010-09-24T08:42:00.002+02:00

http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/l-espai-mallorca-en-crisi.html

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/irracionalitats.html

(jo m'estic llegint la novel·la i és molt bona)

http://www.vilaweb.cat/noticia/3779540/factures-migranyes-bona-companyia.html

un pregoner com cal

http://www.vilaweb.cat/noticia/3779854/contundent-defensa-independencia-prego-joan-margarit-merce.html

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/laporta_veu_possible_la_majoria_absoluta_57199.php

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20100924/david-puig-sempre-vaig-voler-ser-formatger-seguir-lavi/496117.shtml

article a Mallorca Progrés

2010-09-23T23:37:00.001+02:00

Temps incerts a la vella Europa

Sebastià Bennassar. La nova Europa que s’albira des de ja, comença a recordar massa a temps passats. El penós cas de l’estiu francès amb els desallotjaments dels gitanos –que és un problema que no té una solució fàcil, però que segur que no passa per la política aplicada per Sarkozy-; l’entrada de l’extrema dreta al parlament suec o a Bèlgica i Holanda i el polvorí i daltabaix que ha produït la crisi econòmica, fa pensar que s’acosten dies complexos per a tots els que ens sentim part del vell continent. L’ampliació constant i progressiva de l’Europa comunitària de cap a l’Europa central i l’intent d’entrada en aquest paraigua supraestatal dels països balcànics i de Turquia està posant sobre el tauler moltes peces que fins ara ni tan sols es contemplaven, i atiant els vells fantasmes del racisme i la xenofòbia. Hem de pensar que a Alemanya hi viu una població turca molt gran (els conflictes de la qual han estat explicats de forma sensacional en les novel·les negres de Boris Arkjuni), a més de nombrosos exiliats de les guerres balcàniques, i que les diferències estructurals entre els països capdavanters de la Unió i els més endarrerits creen uns conflictes mals de resoldre on la geopolítica local també hi té un pes molt més que considerable.

De totes maneres, el fet que sigui un descendent d’hongaresos com Sarkozy –i que possiblement per la seva sang hi corrin restes de tota aquesta mescla pluriètnica que va ser l’imperi austrohongarès- qui hagi emprès la persecució més bèstia d’una ètnia en un país europeu en temps de pau, ens hauria d’alertar sobre la desmemòria col·lectiva que estam patint en el nostre continent. Una desmemòria que tot sovint ens fa oblidar que a Polònia després de la segona Guerra Mundial els jueus van patir una carnisseria notable, o que el polvorí dels Balcans ho continuarà essent perquè el que hi ha en joc és també una guerra de religions.

Mentre, a casa nostra, estam vivint processos tan brutals com el de Plataforma per Catalunya, que té números per entrar al Parlament Català i que ha iniciat els seus discursos amb el terme “Desperta ferro” que empraren els almogàvers, sols que ara el ferro s’ha de despertar per fer neteja d’immigrants a terres catalanes. No ens estranyem si tenen èxit. Els principals votants de Le Pen foren les classes populars del sud de França fartes de la immigració. Els principals votants d’un partit com ASI, a Mallorca, foren els treballadors menys qualificats de S’Arenal de Llucmajor. No podem pensar que els conflictes europeus no ens afecten i que nosaltres estam salvats de per tot arreu, perquè resulta que formam part d’aquesta Europa, que hauria de ser una terra de llibertat, però on hi ha uns mínims que tothom hauria de respectar i que al meu entendre és el laïcisme i la integració en les costums socials i polítiques de la terra d’acollida. Tot i això, val més convèncer que vèncer i això és el que hauríem d’intentar fer entre tots.

EL DARRER CONTE

2010-09-23T19:20:00.000+02:00

EL VELL DE LA FI DEL MÓN

La pensió de la fi del món estava a la vora d'una via de tren. Com que aquella no era una estació terminal no es podia considerar que allò fos la fi del món, però sí que era la fi del poble, o l’inici, segons com es miràs i el viatger baixava o pujava al tren. Per als que arribaven, la fi del món no era sinó l’inici de la vila. I per als que en marxaven allò era el principi del món fora del poble, i per tant sí que era la fi del món conegut.

A la pensió hi vivia un home molt gran una única funció: controlar i comptar els viatgers que s’aturaven en aquell bocí de món de l’Alentejo i així distreia el temps que s’esmerçava entre la migdiada i el sopar o entre el desdejuni i el dinar. Un temps que passava, quan feia bo, sota l’ombra del llimoner immens que ocupava el pati. A l’hivern o quan plovia es refugiava a la seva cambra, des d’on podia veure el pati. Només canviava una mica la posició, perquè des de l’habitació hi havia una cambra que quedava més amagada, mentre que quan era al pati el seu control era total.

Ningú no sabia quant de temps feia que el vell s’estava a la pensió, però els més veterans de l’equip ciclista amateur que s’hi hostatjava quan entrenaven per aquelles terres l’havien vist sempre allà. De fet, ni tan sols l’amo de la pensió, que havia fet alguns diners amb negocis de restauració a la contrada, no ho sabia.

Ell havia comprat la pensió amb l’hoste a dins i l’habitació pagada fins que es morís. Per descomptat, a la pensió de la fi del món ningú no sabia qui feia l’ingrés dels diners de la cambra i del que el vell es menjava a la seva taula de sempre, com si fos un moble més del restaurant. Un cop a l’any el propietari de la pensió enviava una carta a un apartat postal de Lisboa informant de la pujada de preus anual i puntualment els ingressos al banc es modificaven i indicaven la nova quantitat estipulada. Problema resolt i amb la màxima celeritat, que és una de les coses que més li agradaven a l’amo de la pensió de la fi del món, acostumat a trobar-se que el ritme de la burocràcia portuguesa sovint no era el ritme de les seves ànsies de negoci.

Convendria dir que la pensió de la fi del món és a Grandola, la vila portuguesa immortalitzada per la Revolució dels Clavells, però aquesta és una altra història i la pensió de la fi del món només recorda el 25 d’abril perquè és festiu i de tant en tant hi arriba algun turista despistat, d’aquests que fan turisme històric i se n’enduen la major de les decepcions o la major de les alegries en veure que les coses tampoc no han canviat tant.

La pensió de la fi del món ja existia el 1974 i el vell ja hi era, només que no era vell, o no ho era tant. Com a mínim això ja era un punt de partida per a l’Elionor Gomes, de divuit anys, que acabava d’arribar a Lisboa feia només dues hores per estudiar periodisme i escatir el misteri de l’home vell que havia vist sempre a la pensió on vivia amb la seva mare, una de les netejadores d’habitacions i cuinera del restaurant i que, de tant en tant, mantenia el llit calent de l’amo de la pensió. Per a ella la fi del món era el principi del món, que començava per Lisboa i una carrera universitària guanyada per la mare i per ella a base de fregar escales i treure bones notes que es traduïssin en beques. L’Elionor Gomes -duia el llinatge de la mare, el pare havia fugit ningú no sabia on i la mare no li va dir mai qui era- pensava que una bona manera de començar la seva carrera com a periodista d’investigació podia ser esbrinar el misteri que tenia més a la vora i oferir una resposta possible al seu públic lector més immediat, el personal de la pensió de la fi del món.

L’Elionor Gomes va arribar a la ciutat en el moment adequat arrossegant una pesada maleta de rodes que va entaforar en un taxi tot d’una que arribà a l’estació. El seu cosí Miguel Costa vivia al Largo de São Miguel, a l’Alfama, i justament hi havia quedat una habitació buida. La maleta de l’Elionor, tot i comptar amb unes rodes especials, hauria estat impossible d’arrossegar pels empedrats i asfaltats singulars de Lisboa, i per això es decidí a fer el dispendi en taxi, perquè tot i que estava disposada a estalviar fins al darrer cèntim innecessari, sabia que no aconseguiria arribar a casa de son cosí, a qui no veia des de feia nou mesos, des del Nadal anterior, potser perquè ell sabia que si tornava molt sovint a la fi del món, tal volta seria difícil sortir-ne una segona vegada. Ell l’esperava a casa, li va mostrar la seva habitació i l’Elionor va tenir una sensació molt semblant a la llibertat per primera vegada. Li agradava aquell lloc amb vistes a la petita església i el barri de l’Alfama, que mesclava l’olor de sardines a la brasa amb el d’alguna antiga llar de foc.

Aquells primers dies a Lisboa els va esmerçar en plantejar un pla viable. Al final va optar per la màxima senzillesa. Simplement havia d’esperar que algú anàs a buidar l’apartat de correus 82 de l’oficina de correus de Morais Soares i seguir-lo. I sabia que allò passaria aviat. Cada primer d’octubre el propietari de la pensió de la fi del món remetia la carta amb la pujada del preu del lloguer. Va anar a mirar els horaris de l’oficina de correus i va descobrir que allò era encara millor, perquè va veure que els apartats de correus només es podien buidar a partir de les tres del migdia, quan ell ja hauria sortit de la universitat i així no perdia cap de les classes que tot just havien començat i que tant li agradaven. L’Elionor Gomes es va trobar que l’inici de la universitat comportava algunes indignitats com les putades que els veterans feien als novells i que ella considerava del tot indignes. Tant era així que malgrat que a ella no li feren res, va decidir fer un vídeo amb la seva càmera i enviar-lo a un eurodiputat suec que s’encarregava de temes d’ensenyament. Va ser el seu primer vídeo denúncia, que també envià a algunes televisions europees perquè veiéssin el comportament indigne de les teòriques elits portugueses. Però tot i aquella croada en contra de la barbàries no va perdre de vista el seu objectiu principal: controlar aquell apartat de correus.

L’Elionor Gomes estava asseguda amb un llibre entre les mans que no llegia. Havia arribat el dia i a les tres en punt havia entrat a l’oficina de correus, havia localitzat l’apartat i s’havia situat a una distància prudencial disposada a espiar. No va haver d’esperar gaire. A les tres i mitja va comparèixer una dona de devers seixanta anys que va obrir l’apartat, va recollir dues cartes i un paquetet i va sortir. L’Elionor li anà al darrere i la dona va travessar el carrer i va començar a pujar la Calçada do Poço dos Mouros. Ella la va seguir. Lisboa era un turó considerable i tots els carrers feien pujada o baixada, però aquella devia ser una de les costes més dures de la ciutat. Per sort ella estava en forma i podia seguir el ritme endimoniat de la dona a qui seguia, que malgrat l’edat i els evidents quilos de més rebotits dins la falda es movia amb una agilitat sorprenent.

La senyora va arribar fins a la biblioteca de la Penha da França. Havia pujat tota la Calçada do Poço dos Mouros a una velocitat sorprenent i només havia parat un moment per veure quins eren els pratos do dia que oferia el restaurant Mario, on el carbó ja feia estona que estava preparat per oferir les millors carns i peixos a la graella. L’Elionor Gomes es va quedar a la porta sense decidir-se a entrar. Resultava evident que aquella dona era la bibliotecària i que tot just començava el torn. Havia de trobar una manera adequada de començar la conversa, si és que allò era possible, però hi havia l’inconvenient de fer la primera passa.

Va tornar al carrer i va admirar la bellesa de l’edifici, així com també la de la fusta dels mobles que omplin aquella biblioteca vella però plena d’encant i va buscar una manera de poder entrar i parlar amb ella. La mirada als prestatges des de l’exterior i el fet de veure la dona sola i la biblioteca deserta -els adolescents eren encara a l’institut- la varen acabar de convèncer. Aquells llibres estaven farcits d’històries com la seva i ella no podia fracassar en la primera missió que s’havia imposat. Així que el que havia de fer era entrar i dir-li la veritat. L’Elionor Gomes va armar-se de valor i va passar el mostrador d'informació com si fos una de les clientes habituals de biblioteca, una usuària d’aquelles històries que s’amuntegaven als prestatges.

L’olor de la fusta vella la va sorprendre. L’Elionor Gomes s’hi sentia molt bé, allà dins. Aquells prestatges li recordaven els de la segona planta del casino de Grandola, que acollia la biblioteca municipal on ella hi havia passat moltes hores, allunyada de la pensió de la fi del món i obrint-se al món a través de les paraules que podia llegir perfectament allà mateix on s’havien format les minses elits intel·lectuals agràries de la vila. L’Elionor Gomes entrà fins a la sala de lectura on hi havia la dona i s’acostà al petit taulell amb l’ordinador. Quan la veié de prop pogué adonar-se que la dona du una gran quantitat de marques a la cara, com de qui ha passat malament una verola.

-Benvinguda, què desitja? -la veu de la dona sonà càlida, convidant a la conversa, al repòs, a la confidència.

-La veritat és que no sé ben bé per on començar. Miri, sóc la filla de la Manuela, una de les netejadores de la pensió de la fi del món, a Grandola.

-Així doncs, ha arribat l’hora? No es preocupi, no sento res per aquell home, ja ho pot dir tot.

-L’hora de què?

-Vull dir que vostè deu ser aquí per anunciar-me, a la fi, la mort del pare.

-No, no, jo sóc aquí per una altra cosa.

-Així doncs, el pare es viu?

-Si es refereix al senyor Nemésio Lopes, sí, encara és viu i té bona salut.

-I doncs, com és que vostè és aquí i com m’ha trobat?

-És una història una mica complicada i no voldria que s’enfadàs amb mi.

-Tranquil·la, tenc tot el temps del món, fins a les cinc no començaran a venir els usuaris.

-Doncs miri, ja li he dit que sóc la filla d'una de les treballadores de la pensió. Estic estudiant periodisme aquí a Lisboa i vaig decidir aprofitar la vinguda per saber què s’amaga al darrere de la vida de Nemésio Lopes, qui és, qui li paga les factures de la pensió i per què. Sabia de l’existència de l'apartat de correus al qual li enviem tota la paperassa i les seves factures i per això he estat esperant que vostè el buidàs i l’he seguida fins aquí. He estat una bona estona fora pensant una bona excusa, però com que no n’he trobada cap i penso que amb la veritat pel davant se sol arribar lluny, m’he permès el luxe d’incomodar-la. Ara veig que no ho hauria d’haver fet i li’n demano disculpes. Ja marxo.

-No, espera. Ja és hora que algú sapi la veritat sobre el meu pare.

-Vol dir?

-Sí, és del tot imprescindible. Ja he callat massa anys. Però aquesta és també una història massa llarga. Potser hauràs d’esperar que acabi la feina i t’ho explico amb calma.

-Com vostè vulgui.

L’Elionor Gomes i la Rita Lopes anaren al petit restaurant de la Calçada do Poço dos Mouros. La conversa es va allargar durant dues llargues hores mentre despatxaven un plat de bacallà a braz i unes postres delicioses. Tot i això, la conversa els hi estava llevant la gana a les dues, només tenien ganes de parlar i buidar-ho tot l’una i d’escoltar i aprendre, l’altra.

Una setmana després, l’Elionor Gomes començava la seva trajectòria com a periodista amb un reportatge a tota pàgina al Diario de Notícias:

“El torturador més sinistre del règim viu a la pensió de la fi del món”.

Lisboa-Barcelona, setembre de 2010.

SERVEI DE PREMSA DEL DIA

2010-09-23T08:37:00.002+02:00

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/la-desfeta.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/3779353/manuscrit-inedit-lluis-companys.html

http://www.cronica.cat/noticia/Laranes_esdeve_la_tercera_llengua_oficial_de_Catalunya

http://www.cronica.cat/noticia/Carod_deixa_de_ser_diputat_despres_de_22_anys_defensant_la_independencia_des_del_Parlament_de_Catalunya

http://www.naciodigital.cat/noticia/18272/catalunya/lider/lloguer/negre

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/20100923/guerra-als-infrapisos-del-raval/493640.shtml

http://www.lavanguardia.es/internacional/noticias/20100923/54010586580/graham-green-y-otros-grandes-literatos-espiaron-para-el-mi6-segunda-guerra-mundial-graham-greene-lon.html

http://www.elpais.com/articulo/cultura/maleta/mexicana/sale/luz/elpepucul/20100923elpepicul_1/Tes

UN DIA A GIRONAn (per a la lectora)

2010-09-22T10:44:00.004+02:00

Arribar amb el tren a l'estació. Ha estat plovent tot el camí i Girona està més a prop de la tardor que de l'estiu que encara indica el calendari, tot i que ja setembreja. Ens esperen. Es compleix el ritual i com a mínim s'ha de passar un cop pel pont de les Pescateries Velles. Si no no s'és a Girona. L'Onyar és poc més que un bassiot buit, hi ha que diu que fins i tot és radioactiu. Hi ha les estelades de sempre i al davant tot el barri vell que tant sedueix. Prenem alguna cosa abans de dinar. Novament vistes a l'Onyar, passem pel pont, anem a dinar. Al mig de la conversa, com si fos de tota la vida, hi ha la lectora d'aquest bloc, l'única confessa a qui li puc posar cara de la gent que entra en aquest bloc (mentida, n'hi ha d'altres). Ens continuen passejant per Girona, carrers de discos dels anys 90, un jardí amagat, plou poc però ens refugiam als soportals, va passant la llarga tarda del no fer res i en acabar, tornam a casa, la Renfe esquerpa que ens avalota i Barcelona amb el record d'un llarg dia dedicat a la conversa.

SERVEI DE PREMSA DEL DIA

2010-09-22T08:38:00.002+02:00

http://www.vilaweb.cat/noticia/3778854/bones-companyies-jordi-cornudella.html

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/en_una_setmana_se_suspenen_a_palma_dos_judicis_sobre_temes_linguistics_57043.php

http://www.cronica.cat/noticia/Solidaritat_Catalana_declara_la_guerra_a_la_Hispano_Borroka

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/306437-manrique-al-romea.html

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100922/54009945218/vecinos-de-la-sagrada-familia-ponen-sus-balcones-en-alquiler-para-la-visita-del-papa-benedicto-xvi-b.html

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100922/54009966090.html

VÍCTOR TORRES, GERMÀ DE MÀRIUS TORRES

2010-09-22T08:31:00.001+02:00

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1015/3

Aquí podeu llegir l'entrevista que vaig tenir l'honor i el privilegi de fer-li a Víctor Torres a Prada enguany i que va sortir fa uns deu dies al Diari de Balears.

L'article d'avui al Balears

2010-09-22T08:30:00.000+02:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

Els indignes estudiants portuguesos

Sebastià Bennàssar | 22/09/2010 | Vistes: 29

Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

Ja ha arribat setembre, i amb el mes, l'inici del nou curs acadèmic. Aquests dies es passegen per Portugal molts joves embolcallats amb capes negres que indiquen que pertanyen a una determinada facultat universitària. La gran majoria dels homes i dones que usen aquestes vestimentes són indignes tant de portar-les com d'anomenar-se estudiants. Molts d'ells són els responsables directes de la més nefasta tradició portuguesa: la praxe.

La praxe consisteix a rebre els estudiants novells de les universitats (els anomenats caloiros) amb tota mena de putades i convertir els primers dies en aquests centres formatius en un veritable infern per a molts d'ells. Les vexacions físiques i psicològiques arriben a nivells al·lucinants i sembla ser que, malgrat que existeix un moviment contrari a aquesta pràctica i que fins i tot s'ha arribat a alguns judicis, els que la imposen continuen tenint la paella pel mànec, mentre que les autoritats acadèmiques passen de tot, com també ho fan les autoritats del país. L'autonomia universitària té uns límits i el de la vexació de la persona hauria de ser determinant com perquè des de fora de l'àmbit acadèmic -ja que des de dins no ho fan- es fes tot el possible per acabar amb aquesta pràctica que denigra els estudiants que la pateixen.

Un país que es vulgui considerar europeu i civilitzat no hauria de permetre que això passàs. Vas pel carrer i veus estudiants veterans obligant els més novells a cantar absurdes cançons al metro, o a rebolcar-se pel fang en un jardí, o fent-los passar les proves més dures que us pugueu imaginar o copiar de qualsevol infame pel·lícula americana d'aquestes de quarters o d'universitats. Els obliguen a beure cervesa i a amollar rots que són enregistrats i penjats a les pàgines web, els obliguen a menjar gespa; en els casos més greus fins i tot a una al·lota que s'oposava de manera frontal a la praxe la varen cobrir d'excrements.

Se suposa que els autors de totes aquestes barbaritats són les persones que en un futur no gaire llunyà hauran d'agafar les regnes de Portugal per intentar treure'l de la situació econòmica nefasta on és ara. No us enganyeu. No ho aconseguiran. Si els tipus més formats d'aquest país es dediquen a tirar merda a qui gosa oposar-s'hi, la situació és ben poc encoratjadora.

La praxe s'havia acabat poc després de la Revolució dels Clavells, quan els joves universitaris dels partits d'esquerres consideraren que era una cosa humiliant i que no es podia consentir que l'arribada de nous estudiants comencés amb una nova lluita de poders: veterans contra novells. Però el miratge no durà gaires anys i sobretot l'arribada de les universitats privades i la introducció d'aquests antics codis ha fet augmentar de manera significativa aquesta pràctica. Mentrestant, el primer ministre José Sócrates, que com tots sabeu va falsificar el seu títol universitari en una d'aquestes universitats privades, no es pronuncia sobre aquesta pràctica, tot i que cada any se li demana que faci un gest respecte d'aquesta qüestió. Potser és que ell també té les mans tacades i també inventava les putades per als seus nous companys curs rere curs (inacabat).

Durant la instauració de la República, la praxe va ser prohibida per l'estat i fins i tot el president i poeta Teófilo Braga en va ser un dels més ferms opositors. Però el 1919 es va recuperar fins al 1974. Ara tornam a estar en un dels seus apogeus màxims, malgrat el manifest contra aquesta pràctica que signaren bona part dels intel·lectuals del país, entre ells José Luis Peixoto i Sergio Godinho el 2003. Set anys després, els carrers de Portugal continuen estant plens d'estudiants que amb les seves barbaritats són indignes d'entrar a qualsevol universitat. I ja que l'acadèmia i el Govern portuguès no són capaços d'aturar la barbàrie, per què no ho fa la Unió Europea? Estaria molt bé que les universitats portugueses no rebin ni un cèntim per a investigació de la UE mentre duri aquesta pràctica, i fins i tot que se suspengui el conveni marc del programa Erasmus amb Portugal. El que no es pot consentir és que hi hagi gent amb terror d'anar a la universitat per culpa d'uns brètols. Cal que algú actuï ja.

SERVEI DE PREMSA DEL DIA

2010-09-21T08:08:00.002+02:00

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/salvem_la_llibreria_ona_57058.php

http://www.vilaweb.cat/noticia/3778313/xavier-alonso-ex-cap-vendes-larc-bera-fara-cap-nova-comercial.html

http://www.cronica.cat/editorial/El_foc_crema_diferent_segons_el_color_de_la_bandera

http://www.naciodigital.cat/noticia/18225/centimet/papa

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/la-cara-fosca-de-la-batalla-d-anglaterra.html

http://www.lavanguardia.es/internacional/noticias/20100921/54008680452/el-exito-de-los-ultraderechistas-estremece-a-suecia-parlamento-partido-socialdemocrata-fredrik-reinf.html

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100920/54009565128/rita-barbera-inspira-una-satira-surrealista-en-la-sala-muntaner-de-barcelona-valencia-rita-barbera-b.html

article a Mallorca Progrés

2010-09-19T19:54:00.001+02:00

La frontera i la cagada dels astronautes

Sebastià Bennassar. Es veu que els astronautes que anaren a la Lluna eren bastant poc curosos amb els seus residus i varen deixar allà abandonades nombroses restes de tot tipus, entre elles bosses amb orines –semblants a preservatius- i deposicions sòlides. Doncs bé, han començat els tràmits per tal que tot aquest fems espacial sigui reconegut com a bé protegit. Entre els promotors hi ha alguns dels estats nordamericans que pretenen que aquest fems sigui protegit pel Govern dels EUA, i una professora que vol que això arribi a ser declarat patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco que de moment no s’ha pronunciat. És curiós que un dels estats que ha començat la singular campanya sigui el de Califòrnia i l’altre el de Nou Mèxic. No es pot dir que siguin els estats més tolerants dels EUA.

Amb uns problemes d’immigració brutals –es considera que a Califòrnia hi viuen uns 20 milions de mexicans i que si tots ells marxassin demà al matí l’Estat no es podria posar en marxa i retrocediria a posicions anteriors a l’any 1920- i de conservadurisme –continuen les pugnes pels matrimonis gais- un dels estats més famosos dels EUA ha decidit distreure la seva opinió pública preocupant-se per les dues tones de merda que deixaren el 1969 els EUA a la Lluna. Vista la porqueria còsmica potser seria molt millor que l’home no arribi enlloc més, perquè allà on va ho emmerda.

Els Estats Units són especialistes en crear maniobres d’entreteniment del personal de primer ordre. Aquesta de la conquesta de l’espai i de la merda de Neil Armstrong i companyia arriba just després que hi hagi hagut una manifestació de la dreta i l’extrema dreta al Lincoln Memorial, el mateix indret on Martin Luther King va pronunciar el seu famós discurs del somni. El motiu és que segons ells l’administració Obama margina i discrimina els blancs per sistema. És a dir, que hi ha un racisme negre notable.

La usurpació del lloc mític del discurs afroamericà per excel·lència ha encès notables crítiques en la població negra i ara els EUA tornen a ser un polvorí racial atiat per persones tan infaustes com Sarah Palin, la líder visible del neoconservadurisme més radical que ara es presenta pels llocs com a “mare d’un combatent”. Mentre els blancs atien de nou el fantasma del racisme, es promou el debat sobre les cagarades espacials i la seva declaració monumental.

Però en aquesta suposada batalla pel poder de blancs i negres tothom oblida els hispans. Arizona s’ha convertit en un lloc perillosíssim i de Texas val més no parlar-ne. Això sí, les esportives, els televisors i les rentadores dels EUA les fabriquen les maquilas de Ciudad Juárez, en plena frontera, allà on maten a les dones i on la vida no val res, per ventura menys que les famoses pixarades dels homes que suposadament arribaren a la Lluna. Aquestes vides no estaran protegides per cap estat americà ni seran patrimoni de la UNESCO, simplement perquè estan a l’altre costat de la frontera.

MOR LA GOYERÍAS

2010-09-12T11:46:00.001+02:00

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/298082-mor-maria-rodriguez-la-goyerias-una-de-les-ultimes-i-de-les-poques-dones-maquis.html

article a Mallorca Progrés

2010-09-10T08:46:00.000+02:00

El blat de Rússia

Sebastià Bennassar. Rússia acaba de tancar l’aixeta de les exportacions de cereals com a mínim fins a la recollida de la collita de l’any que ve, que es preveu per l’estiu-tardor del 2011, i arreu del món ha crescut la por i la inquietud. El tancament de les exportacions russes pot provocar una fam mundial sense precedents –tot i que de fam n’hi ha per tot arreu i sempre a causa del mal repartiment tant de la riquesa en origen com de l’ajuda humanitària que hi arriba.

Amb un dels principals productors realment afectat pels incendis que han eliminat bona part de la collita anual de blat i amb un altre país com és el Pakistan anegat sota les aigües, es preveu una collita anual força magre i és lògic que les autoritats russes hagin decidit ser prudents i posar el seu blat en els magatzems en previsió del que pugui passar el 2011.

Això ha provocat que no siguin només els pagesos els que estiguin vivint mirant sempre amb un ull al cel i amb un altre la terra i demostra com n’és de fràgil aquest intent de domar la natura que practicam des de fa vora 7.000 anys. Habitualment, els problemes de la pagesia ens interessen bastant poc. Fa massa temps que –per sort- no es veuen imatges de camions assaltats a la frontera nordcatalana i caixes i caixes de productes llançats pel terra. Només en moments puntuals ens fixam en el camp i els seus problemes i les seves barbàries, com la de la tomatigada de Bunyol, al País Valencià, que és una de les maneres més bàrbares de tudar els aliments. Potser hauríem d’anar pensant en prohibir totes les festes on els aliments són les armes que es llencen: tomàquets, síndries, avellanes i similars.

Ara, però, tots sabrem el que poden costar uns incendis i unes inundacions, perquè la pujada en el preu del pa i els seus derivats es preveu espectacular, i en temps de crisi tot cost afegit a la butxaca fa mal. A Moçambic, per exemple, d’un dia per l’altre el preu del pa ha pujat el 30% i ja hi ha morts pel carrer en un dels països més pobres del món. La FAO preveu una fam mundial ben notable si no s’aconsegueix una estabilitat en els preus i Rússia ja ha comprat el blat als seus productors a un preu més elevat per prevenir que hi pugui haver revoltes. En cas que la crisi alimentària duri, l’Estat incorporarà al mercat les seves reserves per contenir els preus. En un país amb tants milions d’habitants i condicions econòmiques tan dures –hi ha tots els milions de terres quasi improductives (alimentàriament parlant) de la Sibèria- és lògic aquesta prevenció, sobretot per si al 2011 van mal dades.

I és que el món depèn en excés de Rússia: energia, aliments, matèries primeres estratègiques... i hem descuidat el conreu dels nostres propis recursos. I a l’Àfrica la situació és semblant. I si les coses van mal dades al gegant euro-asiàtic llavors alguns han de pagar i altres veure la mort als seus carrers.

article a la veu de mallorca

2010-09-01T14:39:00.001+02:00

Sebastià Bennassar, Periodista

Els professors universitaris i el nivell C

01/09/2010

Potser les darreres setmanes del govern tripartit a Catalunya encara duguin algunes bones propostes per als ciutadans. Els partits que en formen part han de treure pit i aprovar algunes de les coses que tenien previstes en els seus programes electorals per tal de fidelitzar els antics clients malgrat que les enquestes diuen que ho tenen magre i que només Iniciativa mantendrà els seus resultats. Sembla fet una quasi majoria absoluta de Convergència, que només haurà de triar els seus socis per governar. La festa de la democràcia arribarà, si no hi ha contraordre, el 28 de novembre, en ple Barça-Madrid, que sí que és quelcom veritablement important per al país i que sempre cau a la mateixa data –la qual cosa mostra que els amos de la lliga no creuen en el sorteig pur i dur, sinó en el sorteig induït.

Una d’aquestes darreres propostes que s’aprovaran té a veure amb l’ús del català a les universitats. El conseller Huguet vol que tots els professors que optin per quedar-se a Catalunya o que vulguin millorar la seva plaça en l’actual sistema universitari tenguin el nivell C de català. La mesura és d’una lògica tan acollonant que cau pel seu propi pes. Són professors universitaris i per tant funcionaris, o sigui que han de saber la llengua del país i ho han d’acreditar tant com els altres ciutadans que opten a llocs fins i tot inferiors i als quals també se’ls exigeix aquest requisit.

Ciudadanos ja ha dit que això és provincià. Amb una mica de sort aquest grupúscul sortirà del Parlament en els propers comicis perquè la democràcia pot tenir errors, però al cap de quatre anys sol solventar-los (encara que el seu lloc el pot ocupar la perillosa Plataforma per Catalunya). Els professors han de saber la llengua del país on imparteixen les seves classes. I seria bo que l’exemple català també arribàs a les Illes Balears i a la UIB ara que al Govern actual li queden nou mesos de governar i seria convenient que demostrin que fan alguna cosa. Un decret com el català no estaria gens malament per començar.

article a la veu de mallorca

2010-09-01T14:39:00.000+02:00

Sebastià Bennassar, Periodista

Els professors universitaris i el nivell C

01/09/2010