dimarts, 27 de juliol del 2010

quim monzó a la vanguardia avui

'En Santiago na noite escrura'

En Compostela, la andaluza preguntó el camino para ir a la plaza Pescadería Vella

QUIM MONZÓ | 27/07/2010 | Actualizada a las 00:47h | Ciudadanos

En el titular de El País se lee "Un policía amenaza a una andaluza por usar el gallego". De lo que podría deducirse que la andaluza se puso a hablar gallego o ya lo iba hablando –sea con el policía o con otra persona– y entonces el policía se mosqueó y la amenazó. Pero es que no fue eso (y aunque lo hubiese sido). Resulta que la andaluza estaba en Santiago de Compostela, en el parque de la Alameda, y, como quería ir a la plaza Pescadería Vella, preguntó a una señora el mejor camino para llegar. Hizo la pregunta en español pero se le ocurrió decir el nombre original y oficial de la plaza y no su traducción a la lengua de David Bisbal. Ahí surgió el problema.

Resulta también que la andaluza en cuestión es periodista y trabaja en El País, de modo que el diario ha podido ofrecer información de primera mano. En relación a lo de preguntar el camino para ir a la plaza Pescadería Vella detalla: "Lo hizo al lado de un grupo de independentistas que se concentraban pacíficamente, rodeados por decenas de agentes de la Policía Nacional. Un antidisturbios la agarró del brazo: "Aquí no hay nada que se llame Pescadería Vella, se llama Pescadería Vieja. Tú, que eres de fuera, deberías saberlo", le reprendió. Acto seguido le espetó: "Corre, no vaya a ser que te demos unas hostias"".

¿Por qué la bronca y la amenaza de hostias? Pues simplemente por decir el nombre de una plaza. Simplemente por atreverse a preguntar por la Pescadería Vella y no por la Pescadería Vieja. Supongo que el hecho de darse cuenta de que era andaluza –"tú, que eres de fuera..."– hizo que la sangre del policía entrase en ebullición y le subiese disparada hacia el digamos cerebro. ¿Habrase visto tamaño atrevimiento? ¡Una "de fuera" diciendo en gallego el nombre de una plaza! ¿Y cómo supo el policía que era "de fuera"? Supongo que por el acento, y porque preguntó por la forma de llegar a un lugar que para los compostelanos es archiconocido. Todo eso sucedió justo el día en que, en el mismo Santiago, en la catedral, el rey Juan Carlos I se encomendaba al apóstol, respaldaba la Constitución, volvía a pedir la "solidaridad" autonómica y la unidad de esa "gran familia" que –según él– es España. Todo muy bonito y muy entrañable, pero me gustaría saber en qué punto exacto del alegato real encaja la actitud del policía –nacional– hacia la periodista en particular y la sociedad en general. ¿En el respaldo a la Constitución? ¿En la "solidaridad" autonómica? ¿En la unidad de la "gran familia" española?

Ese policía no estaba en activo cuando el andaluz Federico García Lorca escribió, en gallego, sus Seis poemas galegos. De haberlo estado, le hubiese reprendido por escribirlos –él, que era "de fuera"– y, acto seguido, le hubiese ordenado salir corriendo, no fuese que le diese unas hostias. Pero tanto da que entonces él no estuviese. Después pasó lo que pasó.

dijous, 22 de juliol del 2010

Pedrolo i Estellés, oblidats

Sebastià Bennasar. Manuel de Pedrolo és, sense cap mena de dubte, l’escriptor més important de la literatura catalana del segle XX (bé, deixem-ho en la segona meitat del segle), honor que comparteix amb Vicent Andrés Estellés. No he dit en cap moment que siguin els millors, sinó els més importants. M’explicaré. Manuel de Pedrolo, amb la totalitat de la seva obra publicada i amb els seus treballs editorials, ha estat l’introductor de la modernitat literària a casa nostra. És just reconèixer-ho, perquè ell ha estat el pare de la novel·la negra en català –juntament amb Rafel Tasis i Marca, un altre dels homes del país injustament oblidats-; un dels principals conradors de la novel·la fantàstica i de la ciència ficció –amb la fita impressionant pel número de vendes de Mecanoscrit del segon origen, que si bé no és la millor obra pedroliana sí que és una novel·la que admet múltiples plànols de lectura- i el creador de la sèrie de llibres que conformen Temps obert, que és quelcom semblant en la narrativa als esforços ingents de sintetitzar un món fets per Estellés en el seu monumental Mural del país valencià.

Avui en dia si es va a la principal llibreria de Barcelona i les seves extensions per la ciutat, de Manuel de Pedrolo només es podran comprar els volums complets de la seva poesia i de les obres teatrals, 16 obres editades de forma individual i només els volums 3, 5, 6 i 7 de les novel·les curtes completes i el 3 de la narrativa breu. Tot plegat ben poca cosa si tenim en compte que el corpus de Pedrolo supera amb escreix els 125 títols (sense comptar els volums d’obra completa que en són 16). És a dir, que el comprador que entri demà a la principal llibreria literària de Barcelona es trobaria que pot comprar poc més del 13% de l’obra de Pedrolo i només el 60% de les obres completes –que no inclouen el corpus novel·lístic ni assagístic-. Si l’experiment es decideix fer amb Vicent Andrés Estellés el resultat és encara més deplorable: només es poden comprar 2 títols de forma individual, una bona pila d’antologies millor o pitjor editades o curades i tan sols 3 volums de l’obra completa dels 10 que la conformen. El resultat és pràcticament patètic.

És això culpa dels llibreters? La resposta és, sense por a equivocar-se, que no. Passa que quan un escriptor es mor –i de Pedrolo es compleixen ara vint anys del traspàs- sembla que la seva obra es perdi i es dissolgui per a sempre més, sobretot si no ha passat la pàtina del temps que el converteix en un clàssic. Però així és la nostra indústria cultural, que constantment està buscant un nou talent, algú jove que pugui exhibir com a mona de fira en programes de televisió i de ràdio i en presentacions arreu del territori i que a més a més tengui una presència agradable (a ser possible) i així és la nostra política cultural, que obvia aquells amb qui no es pot fer, desgraciadament, la foto.

dissabte, 17 de juliol del 2010

DONNA LEON Y LA UNIVERSITAT

Mi experiencia como profesora en universidades es que la capacidad intelectual de los alumnos decae cada día más. Déjenme contarles un ejemplo de lo que sucedió con estudiantes de segundo año de la universidad. Analizábamos el Julio César de William Shakespeare y un alumno me preguntó si la obra había sido escrita antes o después de Cristo, porque veía que estaba ambientada en la antigua Roma y, evidentemente, algo no le cuadraba. Repito el nombre del autor por si a alguno le suena de algo: William Shakespeare. No pude enseñar mucho más. Los estudiantes tendían a situarse cada día más hacia posturas y opiniones de derechas y yo me iba cada vez más hacia la izquierda, así que tuvimos un divorcio de mutuo acuerdo.

dijous, 15 de juliol del 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 35

Jordi Canal, o elogi d’alguns bibliotecaris

Diu la dita que qui té un llibre té un tresor. Doncs qui té un amic bibliotecari té un guardià de tresors a les files del seu equip i això és una sort immensa. Conec bastants bibliotecaris i la gran sort és que molts d’ells són uns apassionats de la seva feina, independentment del lloc que ocupin –és a dir, amb independència de si la seva és una biblioteca gran o petita-. Normalment els bibliotecaris d’espais petits encara fan una tasca més lloable, de vegades són els veritables curadors espirituals d’una comunitat i es converteixen en els prescriptors culturals més encertats. Sempre han de saber encertar amb les seves recomanacions i això implica estar molt a prop de la població a la qual atenen. Després hi ha els bibliotecaris de les universitats, que en molts de casos no són ni tan eficients ni tan bones persones com els de molts de centres de petits pobles dispersos per les llibreries de la nostra geografia. De totes maneres, per exemple en el cas de la Universitat Pompeu Fabra ser bibliotecari a la biblioteca central és una heroïcitat. La biblioteca d’aquesta universitat sembla tot menys un temple del saber. Hi ha gent menjant, cridant, visionant vídeos del you-tube, fent un renou eixordidor, amagant els llibres perquè els altres companys no els puguin agafar i fer servir. S’ha arribat al punt d’aïllar amb una mampara els estudiants que realment volen estudiar dels que estan allà per fer soroll. Això només s’acabaria d’una manera: amb mà dura i ferma. És a dir, que l’expulsió de la biblioteca comportàs no només sancions a l’hora de treure llibres –feta la llei feta la trampa i sempre es pot trobar algú que els tregui per tu- sinó la pèrdua de crèdits en l’expedient, com ja passa en el cas d’altres biblioteques civilitzades. Una biblioteca universitària ha de ser un espai de recolliment, de silenci quasi absolut, d’estudi. El cas de la biblioteca de la Pompeu –i parlo d’aquesta perquè és la meva universitat- fa feredat.

Sigui com sigui, aquest silenci, aquesta concentració no és la que s’ha d’exigir a una biblioteca de barri –siguin quines siguin les seves dimensions i entès barri de forma tan extensa com es vulgui-. En aquests espais la gestió entre silenci i interacció ha d’estar molt ben regentada pels bibliotecaris, que són els que tenen la dura tasca d’establir els límits. Una biblioteca de barri ha de ser un espai de convivència. De totes maneres, jo volia parlar-vos del Jordi Canal, que és el director de la Biblioteca La Bòbila i per tant una de les persones que millor coneixen la realitat de la literatura negra a casa nostra i una de les persones que millor i més eficientment l’han ajudada a difondre i a divulgar.

El Jordi és un tipus afable, un d’aquests homes amb els quals es pot conversar durant llargues hores i que a més a més és amant de les coses petites, dels projectes fets i no dels projectes per fer. De la seva mà ha nascut un fanzine extraordinari com és l’H Confidencial, s’han creat premis literaris de novel·la negra i s’han fet actes per convertir La Bòbila en una referència. A més a més, sempre que el necessites per a qualsevol cosa hi és. La seva intervenció sobre els 10 anys de la Bòbila al festival de Lloseta Negra ha estat una de les més interessants de totes les que hem sentit en aquests tres anys destinats a difondre i divulgar la novel·la negra escrita en català a casa nostra. Penso jo si no seria possible que homes com ell, que tant de bé han fet a la cultura del país amb el petit gest i amb la feina constant i continuada, servissin d’exemple i com a llegat d’una forma de fer que ens cal en el nostre dia a dia cultural. Oblidem els grans esdeveniments i les fotografies i centrem-nos en el dia a dia, en la gestió i en l’eficiència. Són una munió d’homes com el Jordi Canal els que estan fent molt més per la integració dels nou-vinguts i per la difusió de la nostra cultura que no espectacles multimilionaris a fora. Per exemple, amb els diners que ens va costar anar a Frankfurt el 2007 s’haurien pogut traduir 1.500 títols de la literatura catalana a altres llengües i pagar la presentació a càrrec de l’autor. No hauria estat molt més efectiu? Per això m’agraden els homes possibilistes com Jordi Canal que supleixen amb imaginació la falta de recursos. Us imaginau què arribarien a fer si a més a més tenguessin els recursos que gastam en coses inútils?

dimecres, 14 de juliol del 2010

RESSENYA DEL LLIBRE DE SALVADOR IBORRA

després de molts de mesos, aquí la teniu!

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/939/2

Tria Llibres fa camí a un nou món editorial

Després de sis mesos de trajectòria, l’editorial amplia el seu catàleg amb cinc títols nous. El projecte sols s’oferta a través de la xarxa i imprimeix el llibre un per un quan el lector ho sol·licita

La xarxa és la seva principal eina de treball, tot i que el paper pugui ser-ne el suport. Tria Llibrescelebrà ahir el seus primers sis mesos de trajectòria editorial emparats en una nova manera d'entendre el sector. Guillem d'Efak, Cèlia Nadal i Miquel Tussol defugen de grans tirades,distribucions parcials i estocs emmagatzemats dins qualsevol portassa. La seva idea és presentar un projecte diferent en els qual els llibres sense vendre no acabin "a la guillotina".

Precisament amb la idea d'un nou concepte editorial crearen l'associació cultural Tria de Llibres, que sols l'imprimeix quan el comprador fa ‘click' a la seva web. A partir de llavors, i de manera automàtica, el títol s'imprimeix de manera digital i s'envia per correu a la llar del comprador en format de paper. "Com a consumidors, defugim de les gran novetats editorals passatgeres i de les pressions dels mercats editorals. Amb aquest nou mecanisme afavorim a una sortida alternativa i ecònomica, encara que sigui una demanda de comptagotes", explicava ahir Cèlia Nadal.

Així les coses, Tria Llibres té el catàleg a la web i sols es convertirà en llibre en paper quan un lector estigui interessat en un títol en concret. "Sense llevar valor al concepte de llibre-objecte, imprimir un per un surt a compte i en cap cas significa que hagi de sortir més car per al lector", afegí Nadal. La impressió de clàssics catalans, avui més difícils de localitzar, és un dels reptes amb vista al futur.

Nadal destaca també la mala salut de ferro d'algunes editorials que han de viure "de la caritat pública". "Això demostra que és el sistema editorial tradicional ha quedat totalment obsolet. El model no funciona si per sobreviure han de dependre de les ajudes públiques", puntalitza mentre afegeix allò de "renovar-se o morir".

De moment, Tria Llibres oferta nou títols en el seu aparador virtual. Ahir presentaren a Barcelona les novetats de l'estiu amb una clara aposta pel vessant narratiu i poètic. Conta'm la veritat sobre l'amor, de Santiago Forné, IB6123 i altres contes, de Gerard Vilardaga, i Los insaciables, de Jakob Gramss (el primer títol en castellà de l'editorial), centraren la presentació, juntament amb el poemari Vénen turbulències, de Sara Bailac. Aquest darrer es presentà de manera simultània en tres formats: paper, e-book i audiollibre.

Tot i això, d'Efak explica que la immersió del llibre electrònic en els lectors en català va endarrerida. "De moment, l'e-book costa d'arrencar", afegí. Per altra banda, es mantenen ferms en l'aposta i ofereixen el seus títols en aquest format que sembla que als lectors en català costarà una mica d'implantar-se. Pel que fa al futur, d'Efak té clar els objectius a assolir i, malgrat ser una editorial petita que destina el 25% del preu del llibre a drets d'autor, vol ser present en el mercat de manera sostenible. "Caldrà esperar devuit mesos per saber si el model funciona, en aquest primer mig any n'estam molt satisfets. Però ja se sap, començar no és complicat, allò difícil és mantenir-se", explica un dels creadors d'aquesta "editorial del segle XXI".

dimarts, 13 de juliol del 2010

LLÀTZER MOIX A LA VANGUARDIA

Libros cúbicos

La edición electrónica abre horizontes a los rechazados por la edición de papel

LLÀTZER MOIX | 11/07/2010 | Actualizada a las 03:31h | Cultura

Buenas noticias para los malos escritores. O, mejor dicho, para los presuntos malos escritores; para aquellos que han paseado sus originales por varias editoriales, siempre sin éxito. El año pasado, mientras las ventas de libros convencionales caían en EE. UU. un 1,8%, hasta los 23.900 millones de dólares, las de libros electrónicos se triplicaban. Por ahora, la distancia entre la edición en papel y la electrónica es grande. Pero podría menguar rápidamente y, a finales del 2012, quizá el 20% de los ingresos por títulos vendidos procedan del soporte electrónico.

MÁS INFORMACIÓN

¿Qué tienen que ver los presuntos malos escritores con la deriva digital del libro? Pues tiene que ver mucho, puesto que en los últimos meses los autores condenados a la autoedición, ya fuera por la baja calidad de sus textos o la miopía de los editores, han hallado en EE. UU. a incontables almas caritativas; a empresas dispuestas a facilitarles, en soporte electrónico, la edición que sobre papel les era negada. Y no son empresas del montón, sino los adelantados digitales. Amazon ha creado la Kindle Digital Text Platform, donde los noveles pueden colgar y vender sus obras. Apple hace lo propio desde iBookstore. La cadena de librerías Barnes& Noble les imitará este verano. Y otros emprendedores sueñan ya en conquistar su parcela del Oeste digital, como en su día hicieron Google o Facebook.

Este progreso tiene sus damnificados. En primera instancia son los editores tradicionales, que ven debilitarse su poder sobre la selección, la producción y la distribución del libro. La marabunta digital, que ha tenido efectos letales para la industria discográfica, y que tiene a la prensa tumbada en el lecho del dolor - o de muerte-,apunta ahora hacia el sector editorial. La idea de que el libre acceso a las redes sociales electrónicas nos convierte a todos en músicos, en periodistas o escritores sigue ganando peso. Y, en paralelo, el papel de aquellos que no hace tantos años parecían llamados, merced a su formación, a canalizar el desarrollo del entretenimiento, la información o la cultura, sigue con la operación bikini. Quizá la progresiva delgadez no sea, a la postre, sinónimo de desaparición. Pero bien podría ser que la capacidad de los editores cultivados para definir y elevar el gusto de una época esté agotándose.

Nada hay que objetar al hecho de que un policía, un ama de casa o una profesora satisfagan su vanidad literaria accediendo a la publicación digital de su novela. Pero quizá los impulsores de la autoedición electrónica no serán mejores que los editores de papel. Porque son proveedores de contenedores, antes que de contenidos, y su interés se centra más en la optimización de su
container que en la calidad de lo transportado.

Dicho de otro modo: si en el fútbol mandaran los transportistas, el Mundial de Sudáfrica que hoy acaba quizá se hubiera jugado con balones cúbicos, que son más baratos y apilables.

ALZAMORA A L'AVUI

Comptadors d'ovelletes

Dos paios seuen un al costat de l'altre dins un TGV que fa el trajecte Madrid-Barcelona. Quan el tren va tot llançat a 300 km/h, passen per la vora d'un camp on hi pastura un ramat d'ovelles. El que seu al costat de la finestra s'ho mira amb displicència i diu: “Mira, cent vint-i-quatre ovelles que pasturen”. El del costat no diu res, però es queda tot encuriosit. Al cap d'una estona, amb el tren també a tota pastilla, passen a frec d'un altre camp i veuen un pastor amb el gos, tot enfeinat a arreplegar les seves ovelles. “Mira”, torna a dir el de la finestra, “aquest pastor té cent divuit ovelles”. L'altre ja no pot resistir més i pregunta: “Escolta, però com t'ho fas, per comptar les ovelles a aquesta velocitat que anem?”. I el de la finestra respon: “Home, és molt fàcil. Primer compto les potes, les cues i les orelles. Ho sumo tot i després divideixo per set, i llestos”.

Alguna cosa estranya succeeix també amb els recomptes de manifestants, i encara més segons quina sigui la manifestació. A la de dissabte hi van assistir un milió i mig de persones, segons Òmnium Cultural, o un milió cent mil, segons la Guàrdia Urbana. Molt bé. Crec que van ser els del col·lectiu Contrastant els primers a posar en qüestió aquesta mena de xifres milionàries, perquè –segons deien– al passeig de Gràcia i rodalies senzillament no hi cap tanta carn humana en moviment. És possible, vés a saber. Ara bé: sembla que, de manera simètrica a la tendència a exagerar el nombre de manifestants, se n'imposa darrerament una altra que consisteix a fer-los desaparèixer com per art d'encanteri. I així tenim aquesta gent de l'empresa Lynce, que afirmen que dissabte, a Barcelona, es van manifestar –pam amunt, pam avall– cinquanta-sis mil personetes. Quina cosa més còmoda i folgada hauria estat aquesta! “Medición de aglomeraciones”, anuncien els senyors de Lynce a la seva pàgina web. “Contamos gente”, presumeixen. Potser que es comprin un àbac. O que facin com el del tren i es dediquin a sumar orelles i cames. Cues no, que encara es faran un embolic.

Després hi havia els eufemismes divertits. En alguns mitjans constitucionalistes ma non troppo parlaven de “centenars”, o fins i tot “desenes” de milers de persones. La qual cosa no deixa de ser certa, és clar. Ara bé, quan tenim deu centenars de milers de persones, o cent desenes de milers, acostumem a fer servir un vocable que es diu milió. Mi-li-ó. Ho dic perquè sembla que els hagin de sortir panses a la boca només de pronunciar la paraula, si més no relacionada amb la mani de dissabte. Quan es tracta de la guerra d'Iraq, o fins i tot d'una mani de bisbes, no els fa tanta mandra usar-la. Però s'hi hauran d'anar acostumant. No cal cap xifra exacta per entendre que, aquesta vegada, ni amb la roja triomfal podran fer veure que no ho han sentit.

divendres, 9 de juliol del 2010

Venècia com a exemple

Sebastià Bennasar. Venècia, el miracle construït sobre les aigües, s’enfonsa. No és cap novetat, però ara no s’enfonsa pels seus fonaments inestables construïts sobre l’aigua de la llacuna que la vincula amb l’Adriàtic –i on per cert es va viure un dels darrers atacs de Taurons Blancs a la Mediterrània, que acabà amb la vida d’una banyista al Lido- sinó que ara s’enfonsa des de dalt, és a dir, s’esbuca, s’enruna, s’enderroca. El Govern italià es troba immers en una gran crisi –econòmica, la de prestigi i de poder és eterna i Berlusconi només és la punta de l’iceberg- que fa que les partides aprovades i atorgades des de la inundació de 1961 en els darrers no arribin. I Venècia necessita aquests diners per poder reparar les seves cases i les esglésies –més de 100 algunes amb obres tan interessants com quadres de Tintoretto a l’interior- i evitar que a la podridura del fons se li sumi la del cel. Diuen que els diners no arriben perquè s’està fent el gran projecte Moisés per protegir la ciutat de les marees altes i que el 2014 ja estarà en funcionament, però també és cert que per ventura el 2014 hi haurà molta menys Venècia per protegir que no pas ara.

Les autoritats de la República Sereníssima –aquella entitat històrica fascinant que va donar a la història de la literatura un dels personatges més interessants que ha existit mai, Marco Polo, i un d’aquests llibres de lectura imprescindible (no cal confondre amb obligatòria perquè lectura obligatòria és un oxímoron quasi tan gran com intel·ligència militar) que és el Llibre de meravelles- han decidit recórrer a altres fórmules per evitar la catàstrofe: la publicitat d’empreses privades i demanar ajuda a la Unió Europea. Com que sembla que això dels cabals públics tampoc no acaben d’anar massa bé en aquesta casa comuna on sembla que la prioritat absoluta és la política agrària, evitar que s’enfonsi Hongria –i la indústria pornogràfica derivada- i que Grècia no hagi de malvendre les illes (que tampoc no passaria res), la via més factible ha estat la de la publicitat i ara tota Venècia es troba coberta d’anuncis publicitaris.

També han decidit començar a fer pagar un euro al dia a cada un dels turistes que visitin la ciutat. Us sona quelcom semblant anomenat ecotasa, que resulta que ja es paga a molts indrets d’Alemanya, França o en entrar a ciutats com Florència? Doncs amb un euro al dia dels 30 milions de turistes que cada any van a Venècia, les autoritats pretenen recaptar al voltant dels 100 milions d’euros anuals, i amb la publicitat uns 50 de complementaris, amb la qual cosa tendran 150 milions d’euros per dedicar a netejar els canals, reparar mosaics i apuntalar i restaurar esglésies. Ningú no ha posat cap crit al cel, els turistes no deixaran d’anar a Venècia i la ciutat es posarà ben maca. Mentre, aquí, el primer projecte estrella del primer pacte de govern es va avortar per culpa dels hotelers. I així ens va va.

dijous, 8 de juliol del 2010

article a Mallorca Progrés

Europa dels pobles?

Sebastià Bennasar. Portugal i Espanya han celebrat aquests dies el 25 aniversari de la seva entrada en la Unió Europea i ho han fet reclamant més potència per a Europa i més presència i poder per a l’estructura macroestatal. Una de les veus que s’ha aixecat amb més força en aquest sentit en els darrers temps ha estat la de l’expresident espanyol Felipe González, un dels màxims artífex de l’entrada d’Espanya dins la Unió Europea. La Unió Europea i els seus fons estructurals podrien haver anat molt bé a l’Estat espanyol si el sistema de propietat no estàs encara en mans dels de sempre, començant per la Duquesa de Alba. Molt sovint les subvencions europees han estat mal enteses i han beneficiat molt més als propietaris que els productors, però les lleis són les lleis i allà on hi ha una llei i ha una trampa. A Portugal els diners d’Europa varen servir per crear milenars de petites empreses –bàsicament petits bars, cafetons i pastisseries- que amb les diferents crisis han hagut de plegar. Només a Irlanda hi va haver miracle, però fa temps que s’ha acabat i que les taxes d’atur tornen a estar a unes alçades impressionants. D’Islàndia val més no parlar-ne que igual apareix un volcà i impedeix que es publiqui aquest article.

De totes maneres, Europa està a mig fer i el problema no és tant la seva política agrària comuna –que protegeix els nostres pagesos de les invasions alimentàries de vés a saber on i que també ens protegeix a nosaltres- com la cessió de poder per part dels Estats Nació. Si entram una mica a fons en la qüestió i sense voler ser extensius veurem que a l’Europa comunitària hi ha un problema notable de nacions i nacionalitats: gallecs, bascs i catalano-parlants a Espanya; corsos, bretons, occitans, catalans, bascos i normands a França; gal·lesos i escocesos a la Gran Bretanya; flamencs a Bèlgica, sards i catalans a Itàlia; macedonis a Grècia; lapons a Noruega i Finlàndia... i una llista que podria omplir tot l’article si començam a fixar-nos en les nacionalitats desplaçades derivades del desmantellament de l’imperi austro-hongarès i de l’imperi turc que encara no ha estat paït i que s’ha saldat amb neteges ètniques variades als Balcans (per cert, qui vulgui entendre una mica què és Europa i què ha estat després de la segona Guerra Mundial i fins als nostres dies el millor que pot fer és llegir Postguerra, de Tony Judt).

Doncs això, en el moment en que els artífex d’Europa reclamen més poder per a Europa ens hem de plantejar seriosament si els estat nacionals estan disposats a cedir el poder a Europa i a les entitats regionals i territorials més petites. Només així, amb un macro-estat Europeu amb molt més poder i flexibilitat i estalviant-nos les administracions estatals per passar a les nacionals Europa tendrà sentit. És a dir, necessitem una Europa dels pobles i no una Europa dels Estats. Ara veurem si algú ho va entenent i no fan falta 25 anys més.