dissabte, 24 d’abril del 2010

GENIAL EL CASTILLO

LaCrònicallibres

Sant Jordi tot l'any

DAVID CASTILLO

Tot i ser del barri del costat -Vallcarca- i de no trobar-me del tot còmode amb l'estretor dels carrers, les caques dels gossos i els pixums dels borratxos a les festes d'agost, Gràcia és un oasi cultural, que s'adiu ben poc amb el país i l'Estat. A les barriades de Gràcia et pots sentir com en una ciutat francesa, no només per la interessant oferta de cinemes i de teatres independents sinó perquè els llibres broten a cada cantonada. No ho dic exclusivament per les llibreries importants del districte, sinó per la vida que el llibre té en la quotidianitat. Caldria accentuar la important oferta de llibreries papereria, on sovint es poden adquirir volums sobre l'antiga vila i la història de la Gràcia moderna i també les llibreries històriques com Viuda Roquer (Gran de Gràcia, 40), que opera des del 1909. Una mica més avall, uns cent metres, hi ha Roquer als espriuans jardinets que uneixen el passeig de Gràcia amb el carrer Gran. Dins aquest apartat cal esmentar també Taifa, tant pel llibre de novetat i l'especialitzat en cinema com per la inigualable oferta de llibres d'ocasió i saldos. Un autèntic verger on un lletraferit pot sortir carregat de molta saviesa per pocs euros.

El recorregut pels tresors és de follia. Taifa té una rebotiga amb una col·lecció d'exemplars de poesia, assaig i narrativa, auspiciada per Pepe Batlló, un heroi dels temps del franquisme, impulsor de revistes com Camp de l'Arpa i Taifa, que va donar nom posteriorment a la llibreria actual. Antòleg, erudit i traductor al castellà d'Espriu, entre altres, Batlló és un d'aquells personatges fonamentals en l'educació de diferents generacions, descobridor de talents com Manuel Vázquez Montalbán i de col·leccions com El Bardo de poesia, que encara es publica.

Taifa és un punt de partida, que podem connectar amb els llibres que sovint instal·len als bancs de la sortida dels Verdi. Fa unes nits hi vaig comprar per cinc euros tres joies. D'una banda, dues edicions d'Anaya i Mario Muchnik: Las estrellas del sur, del nord-americà Julien Green, i Una vida de casado, del poc conegut narrador hebreu David Vogel, que recrea la història d'un matrimoni vienès. Perseguit pels nazis, va declinar quedar-se a Palestina quan en va tenir oportunitat a final dels anys vint i va desaparèixer deportat el 1944. Tot i haver estat publicada a Israel el 1929, la versió corregida de la novel·la va ser descoberta en un jardí del sud de França i publicada el 1986. El tercer que vaig adquirir cap a la mitjanit va ser Autobiografia precoç del poeta rus Ievgueni Ievtuixenko, amb estudi i tria de Josep Maria Castellet per a Edició de Materials el 1967.

Les ocasions així no són una excentricitat de rata de biblioteca. En dues parades abandonades del Mercat de l'Abaceria (Travessera de Gràcia, 186) fa pocs dies vaig comprar per un euro la primera edició del 1970 de Nueve novísimos, antologia imprescindible, també de J.M. Castellet. Aquesta primera edició està valorada a les llibreries de vell en entre 100 i 150 euros.

Tres cites més que no es pot perdre l'explorador literari són les rebotigues d'Els Petits Encants (carrer Astúries), de La Botiga de Tot amb Gràcia (Milà i Fontanals, 51), i del 7 Peus (Travessera de Gràcia, 142). Es tracta d'espais on hi ha de tot: discos de vinil, antiguitats i estàtues de bronze entre un ampli assortiment d'articles casolans de segona mà. Aquests dies els he freqüentat amb voracitat periodística, però he d'admetre que en sóc un addicte consumat. Fa anys sempre acabava fent petar la xerrada amb el malaguanyat Jesús Moncada, veí del barri. Entre les últimes adquisicions destaco La novela lírica (Barral Editores, 1972), un molt interessant assaig d'escriptors de l'eminent germanista i comparatista Ralph Freedman. També us selecciono Historia del cine(Lumen) de Romà Gubern i una elegant edició d'Aguilar en paper bíblia de les obres en prosa de Quevedo. Cal dir que el volum, del 1966, estava en perfecte estat i només em va costar 3 euros. També en aquestes botigues vaig trobar Els sots feréstecs, la increïble novel·la de Raimon Casellas, en una edició relligada de Selecta de l'any 1947 (3 euros), una Pilar Prim, de Narcís Oller, també relligada en edició de la Il·lustració Catalana del 1906, per 7,20 euros.

La ruta no s'acaba aquí i convé treure el nas per les oportunitats i restes de llibres saldats del Passatge del Llibre (Torrent l'Olla, 166) i els de la petita llibreria del 164, on les edicions antigues s'alternen amb cromos, postals i cartells, una delícia.

Encara suggestionat i ple de llibres vaig sortir del barri. A l'altra banda de la Diagonal, a l'escenari de Flaixbac, Pep Sala i el seu grup interpretaven The weight, himne de The Band que mai ens cansàvem de sentit amb l'amic periodista Carles Cuní, quan tots dos érem decididament joves. Bons temps per a la lírica.

dijous, 22 d’abril del 2010

ELOY FERNÁNDEZ PORTA

L’assagista voraç (Elogi d’Eloy Fernández-Porta)

Que l’editorial Anagrama, de Jorge Herralde, és un dels principals referents culturals a l’Estat espanyol és quelcom que ningú no pot posar en dubte. Les seves col·leccions ens han permès llegir el bo i millor que es produeix en llengua espanyola i també en altres indrets del món. La seva aposta per la literatura britànica ha estat l’exemple perfecte de la tenacitat en la construcció d’un catàleg i ningú mai no li estarà prou agraït per haver-nos acostat l’obra del millor escriptor contemporani: Roberto Bolaño (punt de vista subjectiu).

De totes maneres, una de les millors coses que ha fet l’editorial són dues col·leccions modèl·liques: Argumentos i Crónicas. A la primera recull l’assaig entès en sentit ampli i sense tancar-se a cap tema. En la segona es fonamenta en temes vinculats al periodisme i al gran reportatge. L’altra cosa fonamental de l’editorial d’Herralde ha estat la creació del premi Anagrama d’assaig. La primera aventura d’aquest guardó arrenca el 1973, ja sabeu, l’any infaust de la presa de la Casa de la Moneda per Pinotxet i companyia que se saldà amb un premi Nobel per a Kissinger molts anys més tard! A Espanya estàvem en plena dictadura i a Portugal ni s’imaginaven que un any després viurien la Revolució dels Clavells. Doncs ja llavors es creà un premi capital per al desenvolupament d’un país.

Resulta que ara el premi Anagrama ha anat a parar a mans d’Eloy Fernández Porta, professor de la Universitat Pompeu Fabra i avui per avui el millor assagista de la seva generació –en paraules d’Herralde. Porta, nascut el 1974, acaba de crear un llibre que du per títol €®O$, La superproducción de los afectos, un assaig que indaga en les fórmules de l’amor en aquest món de cada vegada més individualitzat. No entrarem en detalls perquè el llibre encara no està editat i no val la pena parlar sobre el que suposadament diu algú que hi podrem trobar. Ja ho veurem en estar cuit.

El que sí que és important assenyalar és que aquest premi suposarà la consagració definitiva d’un intel·lectual de nova fornada. En aquest país nostrat on la literatura en sentit ampli ocupa de cada vegada menys espai als mitjans de comunicació i on l’assaig encara molt menys, el premi Anagrama contribuirà a donar una major visibilitat a l’obra d’un pensador fonamental del nostre temps. He tengut la sort de tenir a Fernández-Porta com a professor a la Pompeu. Vaig avorrir-lo quan m’explicava vés a saber quins aspectes de la llengua espanyola. Vaig entusiasmar-me quan el vaig tenir de professor d’història del cinema. En aquelles classes Fernández-Porta no tan sols va tenir l’encert d’ensenyar-nos cinema, sinó que ens ensenyà a pensar.

Tenir un intel·lectual que domina les noves tecnologies, que parla de coses que ens envolten i que a més a més té una prosa sensacional és un motiu d’alegria. Mentre arriba el nou llibre podeu entrar en Afterpop (Berenice, 2007) i Homo sampler (Anagrama 2008) i descobrireu un assagista voraç que sap que això també és literatura. I de la bona.

dijous, 15 d’abril del 2010

LEONARDO PADURA

La lliçó magistral de Leonardo Padura

S. Bennassar. Passa poques vegades que un llibre sigui tan espectacularment bo que els crítics quasi no tenguem paraules per definir-lo ni per explicar-lo. Aquests dies és quan vosaltres, els lectors, estau de sort. Simplement podeu passar dels circumloquis que emprenem els crítics, del tot incapacitats d’escriure mitja ratlla que iguali la pitjor del llibre, i anar a la fitxa que està al final de la crítica i córrer a la llibreria més propera, comprar el volum en qüestió i devorar-lo. És el que passa amb El hombre que amaba a los perros, de Leonardo Padura, publicat a les acaballes del 2009 per Tusquets en la seva col·lecció Andanzas.

Leonardo Padura (L’Havana, 1955), conegut sobretot per la sèrie de novel·les policíaques dedicades al seu personatge Mario Conde –no es perdin cap llibre de Padura, però menys que cap Adiós, Hemingway- abandona el registre de la novel·la negra per endinsar-se en una història en majúscules: la de l’assassinat de Trotski a Mèxic a càrrec del comunista català Ramon Mercader del Río.

Padura trena amb una habilitat i una intensitat fascinant la història sobre el fi i la perversió d’una de les majors utopies de la història: l’estat comunista. I ho fa de la mà del personatge sensacional d’Ivan, un home que coneix a una platja de Cuba, el 1977, al camarada Jaime López, l’home que estimava els cans, que és qui li narra la història de Ramon Mercader. Per a aquell escriptor castigat per les vicissituds del règim cubà, la troballa acaba convertint-se en la novel·la de la vida. I per a Padura també.

L’escriptor alterna els capítols de la vida de Ramon Mercader amb la de Trotski i transita d’un a l’altre amb una facilitat que ha costat anys d’esforços i reescriptures. Al mig, de tant en tant, hi ha els capítols dedicats a Ivan i a la desintegració de Cuba en el devenir de la Història. Aquesta és, sobretot, una història sobre la mentida. Sobre les mentides com a instrument per gestionar el poder i el devenir de la gent que no té possibilitats a oposar-se a aquest poder. I és també una història sobre l’ocultació de la Història i la seva manipulació.

La grandesa de Padura arriba en l’ús encertadíssim de cada un dels adjectius, en la recreació de les atmosferes, de l’angoixa i sobretot de la por. La por existeix en cada una de les pàgines del llibre. I la compassió a partir de la meitat cap endavant. El lector acaba sentint compassió per Ramon Mercader, per Trotski i sobretot per cada un dels éssers anònims dels quals formem part i que són encapçalats per Iván, que actua com al·legoria de tots nosaltres.

En acabar el llibre de Padura vénen unes ganes immenses de plorar, de calar foc a les biblioteques o d’enviar un virus per internet que ens torni a tots al grau d’innocència zero per tornar a començar. I llavors saps que no és possible i que també nosaltres vivim al mig d’una gran mentida. Després, només després, hom té la certesa que intuïa amb la lectura de la primera pàgina: que Leonardo Padura és un escriptor genial i que el millor que poden fer els lectors és anar corrent a una llibreria a comprar aquest llibre.

EL HOMBRE QUE AMABA A LOS PERROS
Leonardo Padura
Tusquets
Barcelona
2009
573 pàgines.

dimecres, 7 d’abril del 2010

ens amaguen la historia

Cultura | Cultura

Més a prop de la catalanitat de Colom

Un estudi del Cercle Català d’Història demostra que el segon viatge de Cristòfol Colom cap a les Amèriques partí de Barcelona i no de Cadis, on sí que va fer una aturada abans d’enfilar el camí cap al Nou Món. Els historiadors s’afegeixen a les crítiques de Jordi Bilbeny sobre la falsedat de la conquesta

En tornar del primer viatge, Colom fou rebut al port de Barcelona.

La investigació historiogràfica sobre la catalanitat de Cristòfol Colom pren embranzida malgrat les llacunes i les tergiversacions documentals. A les teories de Jordi Bilbeny i del professor Charles J. Merrill s'hi afegeix ara la del Centre Català d'Història a través de l'historiadora Eva Sans i l'estudi sobre els Annals de Catalunya. Amb això, queden enrere les teories d'alguns estudiosos illencs sobre la procedència mallorquina o eivissenca de l'Almirall a favor de la catalana del Principat.

Eva Sans destaca que als
Annals de Catalunya, un llibre de cròniques escrit per Feliu de la Penya i datat el 1709, es narra el segon viatge de Colom cap a les noves terres i s'afirma que aquest ho vincula directament amb la Corona catalanoaragonesa. "La travessia partí de Barcelona i arribà a Cadis el 23 de setembre, després d'uns 15 o 20 dies de navegació. A Cadis hi quedaren dos dies per proveïr els vaixells i tornaren a salpar dia 25", explica l'estudiosa. "Colom partí de Barcelona i no de Cadis, com assegura la història oficial. Per què s'obvia aquesta primera part del trajecte?" es demana.

La historiadora destaca també que en aquest segon viatge hi havia una nombrosa tripulació catalana: "Hi viatjaven el capità Pere Margarit i Bernat Boïl, que serà el primer vicari apostòlic de les Índíes Occidentals, a més del mateix Colom. Tot estava sota la
jurisdicció del rei Ferran", aclareix. Les llacunes i la manca d'informació sobre el comerç i la indústria naval catalans d'aquests segles són, precisament, alguns dels entrebancs que s'ha trobat el Cercle Català d'Història a l'hora de "reconstruir" la conquesta de les Amèriques. "Desconeixem completament les expedicions marítimes catalanes i ens cal recuperar-ne la història", assegura Sans, a més d'afegir que en el segle XV les terres de la Corona no estaven en decadència, en contra del que indiquen els textos oficials.

"Així ho demostren els estudis recents d'economistes i antropòlegs quan destaquen que la Corona catalana vivia una època de bonança, just el contrari del que ens han repetit durant anys". Precisament aquesta expansió naval catalana també ha estat subratllada per la medievalista
Maria Teresa Ferrer Malloll a l'obra El comerç català a Andalusia a final del segle XV. Ferrer hi remarca que "ja des del segle XIII hi ha colònies catalanes assentades a Sevilla i a Cadis, unes colònies estratègiques que actuaven com a punt de distribució i comercial i que depenien directament de la Corona catalanoaragonesa, no de la castellana", assegura Sans.

Es tracta d'unes colònies, doncs, que podrien haver ajudat l'Armada Reial de Colom quan atracà a la ciutat andalusa. "Com es pot qualificar
Castella de gran potència naval si no consta enlloc? És ben senzill: perquè s'obvià la potència naval de la Corona catalana -afegeix el president del Cercle Català, Joaquim Ullan-. És evident que no s'ha donat tota la informació i d'altra s'ha falsificat".

Els orígens

Alguns dels inicis d'aquesta investigació es poden trobar en la documentació de l'historiador canari Rumeu de Armas que, el 1944, ja demostrà que Colom, en tornar del primer viatge, fou rebut per Ferran i Isabel al port de Barcelona. "Per què no s'esmenta mai aquestar arribada? La historiografia oficial està més manipulada que els tebeos", exclama Ullan. "
Al llibre Colón en Barcelona, Rumeu fa una crítica directa als historiadors catalans del monent per no haver esmentat la catalanitat de l'Almirall", afegeix Eva Sans. És un fet que també es pot constatar als Annals de Venècia (història de Venècia), que recullen la descoberta d'Amèrica i expliquen que "Colom pren possessió de les terres in suo nome, és a dir, en nom del rei Ferran.

D'Isabel de Castella no en diu res", puntualitza la historiadora. De totes maneres, el president del Cercle Català d'Història manté que allò important no és sols l'origen català de l'almirall Cristòfol Colom, sinó quin és l'Estat que impulsa la conquesta. "Com es veu, ens han aixecat la camisa d'ençà de Felip II", manté. "Ja als seus mapes, Cresques i Vallseca codificaren el camí de les Amèriques. Ara cal ser valents, rigorosos i científics per explicar la història".

dimarts, 6 d’abril del 2010

article a Mallorca Progrés

La matança de Srebrenica

Sebastià Bennassar. Els adolescents que vàrem viure en la no-història vàrem haver d’aprendre que la Guerra és una cosa que es pot produir al costat de casa nostra. En els anys 90 encara es parlava poc de la Guerra Civil Espanyola –és a dir, molt menys que ara, en què estam en ple procés de revisió de la memòria històrica i quan estan sortint de forma constant nous materials gràcies a investigadors i historiadors i quan la falange encara guanya batalles contra jutges que volen revisar els crims del franquisme- molt de la II Guerra Mundial i de Vietnam –possiblement les grans generadores de filmografia- i en un tres i no res vàrem haver d’aprendre que hi havia un lloc que es deia Irak i una capital africana que es deia Mogadiscio. La geografia bèl·lica dels 90 també ens mostrà sobre el mapa punts com Grozni, Chiapas, Ruanda, Sierra Leone... Però cap d’ells va ser tan pròxim i tan intens com Bòsnia i la seva capital, Sarajevo.

A Mallorca arribaren refugiats bosnians que eren igualment adolescents com nosaltres i que fugien de la barbàrie. Alguns d’ells els vàrem conèixer perquè per si sols guanyaven batalles esportives: hi havia jugadors de bàsquet bosnians a l’equip Joventut Mariana de Sóller que despertaven les nostres imaginacions (després no n’hi havia per a tant, eren bons jugadors i prou). La guerra, així, ens tocava de prop. També hi havia jugadors de l’antiga Iugoslàvia que anaven a parar a equips de futbol i de bàsquet de mitja Europa, fruit de la dissolució de les lligues iugoslaves que havien fet que molts de nosaltres haguéssim estat fans d’equips com l’Estrella Roja, el Partizan de Belgrad o la Iugoplàstica.

La guerra de Bòsnia també va servir perquè tots els adolescents de la no-història reneguéssim per a sempre dels Cascs Blaus, de l’ONU i sobretot de la Unió Europea i perquè ens féssim seguidors d’aquell periodista que insultava a cor que vols quan escrivia articles i novel·les: Arturo Pérez-Reverte, avui flamant acadèmic de la llengua. Però sobretot ens va servir per contemplar de cara l’horror.

Un dels punts àlgids d’aquesta barbàrie és Srebrenica. Allà les tropes sèrbies dirigides per Ratko Mladic i presidides per Radovan Karadzic, varen exterminar a 8.000 persones en un clar genocidi comès a menys de dues en avió de les nostres civilitzades cases. Això va ser el 1995 i fins ara el parlament serbi sempre s’havia negat a condemnar la matança de Srebrenica. El motiu era que sempre s’hi havia negat els ultranacionalistes amb representació parlamentària i que al país hi havia una força corrent negacionista dels seus crims de guerra. La declaració del parlament serbi –caldrà veure fins a quin punt és sincera o només una passa interessada en l’aproximació de cap a Europa, on mai no s’hauria d’integrar la república de Sèrbia fins que no reconegui la totalitat de crims de Guerra i la independència de Kósovo- no reconeix, però, el genocidi, sinó tan sols la matança. Això sí, acaben demanant-ne perdó. Però no oblidarem.

Eleccions a Còrsega

Opinió | Antoni Marimon

Eleccions a Còrsega

L'illa de Còrsega ha estat sempre una pedra a la implacable sabata del jacobinisme francès. Vinculada al món itàlic des de l'antiguitat, intentà assolir la independència entre 1729 i 1768, però en aquesta darrera data passà a França. Començava un interminable malson per als corsos que, de passada, engendraria monstres com Napoleó Bonaparte, l'imperialista francès més sanguinari de la història, que pertanyia a una família corsa independentista.

A més, Còrsega esdevengué una regió perifèrica especialment endarrerida on predominaven el caciquisme, el bandidatge i l'emigració. Després de la Segona Guerra Mundial, a la persistència de l'endarreriment econòmic i a la marginació dels elements identitaris, s'hi va afegir l'arribada (1962) de milers de francesos d'Algèria, els anomenats "pieds noirs", que en ocasions es comportaven com a amos i senyors de l'illa.

En aquest context va aparèixer un fort moviment nacionalista, plural ideològicament, una part del qual va donar suport a la lluita armada engegada el 1976 pel Front d'Alliberament Nacional de Còrsega -FLNC-. Tot això va obligar l'estat francès a concedir una certa descentralització a Còrsega el 1982, amb la creació d'una Assemblea Regional i d'un òrgan executiu, però amb unes competències molt limitades.

Tot i que el sector més radical rebutjà aquest organisme, els nacionalistes moderats participaren en els primers comicis a l'Assemblea Regional (1982) i aconseguiren 8 escons (dividits en dues candidatures) i un poc més del 10% dels vots. En aquests comicis s'imposà la dreta francesa, tot i que sense una majoria absoluta, una tònica que es mantendria fins al 2004.

El 1992, els nacionalistes aconseguiren 13 escons i el 20% dels vots sota la candidatura Corsica Nazione, però en els anys noranta la violència política, sovint entre els mateixos independentistes corsos, esdevengué el factor més decisiu. A partir del 1997, el nou govern d'esquerres de París engegà un procés negociador que culminà en el referèndum del 2003 per ampliar la descentralització corsa. Per molt poc, i contra tot pronòstic, guanyà el no de manera que triomfà l'immobilisme jacobí. Afortunadament, aquest bloqueig no degenerà en una espiral de violència. El 2004, la majoria dels grups autonomistes i independentistes es varen poder coalitzar sota les sigles d'Unione Nazionale. En els comicis regionals celebrats en aquella data, aconseguí el 12,1% dels vots en la primera volta, que augmentà al 17,3% i vuit escons a l'Assemblea Regional.

En canvi, en els comicis del 2010 celebrats el passat mes de març, autonomistes i independentistes optaren per anar separats a les urnes. I, en lloc de perdre vots, han sabut aglutinar els seus militants i simpatitzants, de manera que, en la primera volta, Femu a Corsica, la candidatura autonomista encapçalada per Gilles Simeoni, ha assolit el 18,4% dels vots i ha estat la segona força més votada. Per la seva banda, els independentistes de Corsica Libera, dirigits per Jean-Guy Talamoni, han assolit un notable 9,3%.

Ambdues llistes han passat a la segona volta i encara han millorat posicions arribant al 25,89% i 11 escons en el cas de Femu a Corsica i al 9,85% i 4 representants en el de Corsica Libera. Es tracta dels millors resultats electorals del nacionalisme cors en tota la història, ja que sumen el 35,7% dels vots, de manera que superen la dreta a l'illa!

Una dreta, per cert, que ha perdut la seva tradicional hegemonia. També a Còrsega, l'esquerra coalitzada sota el nom de l'Alternance ha pujat i, amb el 36,6% dels vots, governarà per primera vegada la Col·lectivitat Territorial de Còrsega. Ho farà en minoria ja que la majoria de les forces d'esquerres han rebutjat qualsevol acord amb els autonomistes, en contra del que havien insinuat durant la campanya electoral. En aquest sentit, s'ha de recordar que, el 2004, alguns radicals d'esquerra i comunistes figuraren entre els enemics més decidits d'ampliar l'autonomia corsa.

MELCIOR COMES

Opinió | Melcior Comes

Pa i circ anticatalanista

Isabel San Sebastián és tota una senyora. Isabel San Sebastián és una periodista sense gaires manies, una professional de la mala bava, del populisme i la provocació. Aquesta senyora embruta l'ofici que diu exercir, tot perquè en lloc d'informar de manera ponderada, equidistant i honesta, atia les baixes passions populars i opina no amb la intenció d'il·lustrar i promoure el lliure comerç d'idees, sinó d'entenebrir i retallar la pluralitat. San Sebastián és una de les veus de l'anticatalanisme rampant.

Per això usa la vella retòrica de sempre, la qual, disfressada de racionalitat galant i democràcia, no té altre objectiu que estigmatitzar, difamar i fer pressió perquè desapareguin altres opcions democràtiques i lingüístiques. Un programa de zapping de la televisió catalana reprodueix setmana rere setmana, en forma de píndoles, les seves intervencions a les tertúlies televisió de Madrid: hi trobem insults vestits d'excel·lència moral, tergiversacions sobre l'ús a la força del català, falsificació de dades i fets, i elevació de l'anècdota a la categoria general..., i San Sebastián portant la batuta en una taula de senyorets inflats i conformes, i sempre el mateix tema sobre de la taula: Catalunya i el catalanisme, els quals, en boca de San Sebastián i la seva catèrvola, són comparats amb l'Alemanya de Hitler i amb el nazisme assassí (poca broma, doncs).

Doncs bé: la senyora San Sebastián es convidada a aquest mateix programa català (l'APM?) a contrastar les seves idees, a defensar-les públicament davant l'audiència de Catalunya. I San Sebastián es troba asseguda davant d'un monitor, el qual li mostra les seves intervencions populatxeres i agres, les quals ara es veu amb la tessitura d'haver d'aclarir o explicar. I llavors San Sebastián s'acovardeix -el front li brilla, la veu perd seguretat, la laca s'evapora-, es fa enrere, matisa, i si bé és veritat que no se'n desdiu, sí que adopta una actitud més equànime i intel·ligent, admetent el matís i acceptant el punt de vista de l'altre.

Al final ho confessa clarament i sense cap tipus de mania: si ella atia l'anticatalanisme és només per raons comercials, per atraure l'audiència de Madrid, per continuar perpetuant-se a les tertúlies, per muntar espectacle i per divertir un públic que demana -literalment- ‘pa i circ', una audiència que ara, quan no hi ha gaire pa per culpa de la crisi econòmica, vol més circ que mai, etc.

Tanmateix això és encara més preocupant. Que el catalanisme sigui només una excusa per fer tabola i atraure una audiència necessitada de bocs expiatoris potser és més alarmant que no trobar-nos davant d'un anticatalanisme sincer, sentit i mitjanament raonat a partir d'aquella particular versió de la raó que els agrada lluir als assedegats de domini. I és que l'odi veraç denota més noblesa que no una simple antipatia activada pels ressorts del negoci, és a dir, del cinisme més irresponsable o interessat. Els cínics saben el preu de tot i el valor de res, deia Wilde. Qui posa preu a les pròpies opinions demostra que no val gaire cosa.

GUILLEM FRONTERA

Opinió | Guillem Frontera

La política, fins i tot en temps del còlera

La situació actual d'UM, en la qual tot sembla tenir un aire de fràgil provisionalitat, limita dràsticament el marge de maniobra en el qual es pot moure Josep Melià Ques per projectar indicis dels nous temps. A Francesc Antich li va mancar finesa en comunicar la defenestració, que es va produir precisament en un moment de canvi en el si d'UM.

El canvi s'adreçava -s'adreça- a la regeneració del partit, però la determinació del PSOE i el Bloc va voler prioritzar altres factors. No seria servidor qui els ho retragués -en el supòsit que això tengués el més petit valor-, perquè el verrim ja era insuportable -i imprevisible en el moment del pacte? No obstant això, entorn de l'amputació hi hauria algunes consideracions a fer, que afecten sobretot les formes, per les quals hom podria percebre, des del comú de la gent, que tot UM arrossegava els mateixos excrements que els qui realment els havien produït i acumulat.

Però ara aquell episodi ja no serveix ni per fer ombra. Això sí, obliga els governants a ser molt més curosos, no ja amb la comptabilitat, sinó, també, en l'aplicació de la intel·ligència a la política: els que governaren amb UM i ara ho fan sense UM estan moralment obligats a esmerçar un plus d'eficàcia, perquè la ciutadania pugui percebre clarament que els afers interns no han enterbolit ni afeblit l'acció de govern. (S'haurà de veure, per exemple, com es desenvolupa tot l'afer, tan poc exemplar de principi, de l'hospital de Son Espases. D'altra banda, a l'equip de govern municipal de Palma no li queda gaire temps per millorar substancialment l'habitabilitat de la ciutat, en clara regressió, almenys en determinats indrets, etc.)

Dèiem, però, que Josep Melià, en aquests moments de tribulació d'UM, té un marge de maniobra esquifit per dir als ciutadans de quina roba serà feta la nova mudada del partit. Fins ara, i a judici de servidor, ha sabut treure un bon partit dels seus escassos trumfos. N'és un bon exemple el missatge adreçat al PP de José Ramón Bauzà i Carlos Delgado: UM no pactarà amb qui derogui el decret de mínims (que Bauzà, que projecta sobre aquestes qüestions la versió més dèbil del seu pensament, despatxa amb un joc de paraules: el decret en qüestió hauria esdevengut, segons ell, un decret de màxims: no és ni enginyós.) Hauria d'haver bastat aquesta advertència perquè el PP es replantegi, almenys, el seu projecte d'atemptat contra el patrimoni cultural del nostre país.
En qualevol cas, allò que volia dir és que, de política, se'n pot fer i se n'ha de fer sempre en qualsevol situació. En les pitjors condicions imaginables, la direcció d'UM n'acaba de donar un bon exemple.

dilluns, 5 d’abril del 2010

BARRABASSADES

El clàssic de R.L. Stevenson 'L'illa del tresor' tindrà el 2012 una nova seqüela, no exempta de polèmica

El retorn del pirata John Silver

Q.A.
Robert Louis Stevenson va publicar el 1883 'L'illa del tresor', que des de llavors ha estat una obra molt llegida

Robert Louis Stevenson va publicar el 1883 'L'illa del tresor', que des de llavors ha estat una obra molt llegida
AVUI

John Silver i Jim Hawkins tornaran a veure's les cares. Els dos inoblidables protagonistes de la novel·la de Robert Louis Stevenson L'illa del tresor(1883) tindran vida més enllà de la que va descriure l'escriptor escocès. El poeta Sir Andrew Motion, nomenat Poet Laureate pel govern britànic -menció honorífica que comissiona el designat a fer poemes d'encàrrec amb motiu d'ocasions d'Estat especials-, n'està escrivint una continuació.

No és la primera vegada que els personatges de Stevenson són presos com a excusa per bastir una altra història. El 1924 se'n va publicar una de prou famosa escrita per Ad Howden Smith. En aquella ocasió, però, els protagonistes centrals eren el capità Flint i el vaixell Hispaniola. La més recent és del 2001, escrita per F. Bryan. El llibre de Motion, que serà publicat per Jonathan Cape, apareixerà el 2012.

Els fills dels protagonistes

El títol que fins ara ha transcendit de la seqüela no és gens original: El retorn a l'illa del tresor. El narrador de la novel·la de Stevenson era el jove Jim Hawkins, que rememorava el viatge que va fer en companyia de l'hisendat senyor John Trelawney i del doctor Livesy a l'illa del tresor. Molts anys després, Motion situa Jim en un pub als afores de Londres, al costat del riu Tàmesi, on viu amb el seu fill, Jim Junior.

Quan Jim pare inicia l'aventura que el durà a l'illa del tresor, també viu en un pub, anomenat Almirall Benbow, al camí de la costa que condueix cap a la ciutat portuària de Bristol. En la seqüela, Jim Junior rep la visita de la filla del pirata d'una sola cama, John Long Silver, que al final de L'illa del tresor aconsegueix tornar amb l'expedició a Bristol, després que ha fracassat la seva doble traïció: primer als armadors del viatge a l'illa, després als seus companys de malifetes. La filla de John Silver convenç el fill de Hawkins perquè robi el mapa de situació de l'illa al pare i vagi amb ella a la recerca de les restes del tresor.

L'anunci de la continuació de L'illa del tresor obre, de nou, un vell debat en el món de la ficció i la creació artística. Un debat que irromp a mesura que arriben, en aquest cas a les llibreries, obres que arrenquen d'un altre original.

Fa dos anys, per exemple, amb la celebració del centenari del naixement d'Ian Fleming, l'editorial Penguin va publicar l'obra Devil my Care, de Sebastian Faulks, venuda i publicitada, oficialment, com la 36a novel·la de Bond. Operació comercial? Sens dubte. Legitimitat legal? En aquest cas, sí, perquè els hereus de Fleming van triar Faulks per continuar fent calaix amb les famoses aventures de l'agent 007. Interès artístic? La crítica es va limitar a apuntar que era un Bond prou estàndard, però sense el toc màgic de les millors històries originals. Potser part de l'encert de Faulks va ser escriure'l com ho feia Fleming: 2.000 paraules per dia, mil al matí i mil més a la tarda. Fleming, a més, prenia prou còctels entremig, cosa que Faulks no va fer i que, tal vegada, explicaria la manca d'esperit del text.

Allargar la vida a Holmes

Hi ha altres variants de la utilització de personatges de ficció. A Els anys perduts de Sherlock Holmes, Jamyang Norbu, un polític i escriptor tibetà que viu exiliat als Estats Units, va refer les passes del famós detectiu durant els dos anys que va passar al Tibet. El 1891, els seguidors de Holmes van embogir en saber que l'heroi havia mort durant una lluita amb el professor Moriarty als salts d'aigua de Reichenbach. Dos anys més tard, la pressió popular va fer que Conan Doyle revifés el personatge argumentant que havia passat dos anys pel Tibet. Norbu va omplir de contingut aquesta estada al Tibet.

No hi ha dades sobre cap pressió popular per ressuscitar Jim Hawkins, però un cop d'ull al Facebook de Stevenson pot explicar, si més no, la popularitat del narrador de L'illa del tresor i les possibilitats de negoci que des de l'editorial Jonathan Cape veuen en el llibre de Motion. Una altra cosa, però, serà aconseguir escriure un altre clàssic.