ACTES DE SUPERVIVÈNCIA

Intentes comprar temps per escriure. Hi ha massa projectes, massa necessitats, massa lloguers per pagar. Cada nou compromís és una nova prostitució de la ploma. Et guanyes la vida escrivint -aquesta sí que és bona, dir-li guanyar-se la vida a aquesta incertesa constant, a aquest no saber què passarà la setmana que ve, si encara et publicaran o no els articles, si hi haurà algun nou encàrrec o no, si les teves opinions són prescindibles- però sovint no tens temps per escriure. Promocionar els teus llibres, tenir presència als mitjans, pagar el dinar, el lloguer, els petits plaers de la vida, també són viure d'escriure. Sí, tots tenim un preu i alguns el duim al front, honradament. Viure d'escriure també és això, sobreviure.

RAFAEL CHIRBES.

"No somos investigadores del cáncer, decía, ni de la vacuna contra la polio, ni de algún material nuevo, en adelante de uso imprescindible. Somos un capricho que se pagan las sociedades ricas y que a las pobres apenas si se les ocurre palntearse. Somos putas, flores de loto que se abren sobre la charca maloliente de la opunecia; brindamos un entretenimento un poco más refinado que el que ofrecen las chicas al borde de la carretera (también menos intenso). Loa belleza, los sentimientos: paparruchas, que decían los personajes de comedia de antes. Leemos un libro, vemos un cuadro, u oímos una canción que nos emociona tremendamente, y a lo mejor hasta nos hace llorar, pero luego se acaba, y volvemos a la vida cotidiana, y hasta nos olvidamos de que un día oímos esa canción. Los sentimientos no son precisamente ni lo más fuerte, ni lo más seguro, ni lo más duradero. Los sobrevaloramos. Tienen más que ver con lo animal, con la secreción salival de los perros de Pavlov cuando oyen el sonido que ls anuncia la llegada de la comida. Babeo. No son los sentimientos lo más humano. Lo humano es la inteligencia, y seguramente también la capcidad para planer el mal a largo plazo".

RAFAEL CHIRBES, "Crematorio".

DILETANTS?

Un tovalló de paper, i no és un anunci d'una marca de cerveses. Els llibres s'apunten en un torcaboques quan no hi ha res més a mà i la importància del coneixement és massa aclaparadora com per confiar-la a una memòria esquiva. Després, en altres llocs, en altres nits, els llibres omplen, amb tinta de ploma, una fulla d'una llibreta Moleskine. En el fons, tots aspiram a ser uns diletants i ens quedam, amb sort, en aprenents de poeta. A fora del Lletraferit una dona demana almoïna amb uns peus descalços i negríssims com la nit.

LLIBRES, NITS, PARAULES

Cinc dies al País Valencià. Només el Sud pot salvar-nos. Cinc dies transitant pel barri del Carme, passant per carrerons entre Quart i Serrans. Aquesta vegada no hi havia el meu guia habitual, perdut en els viaranys de la Barcelona gòtica. És igual, València és sempre València, i que cadascú en pensi el que vulgui. No sabem si en el futur tendrem llibres de paper o si ho llegirem tot per pantalles. Però sí que ens quedaran les paraules. I les nits. I les paraules. Retorn a Barcelona, al Gòtic, als carrers de la felicitat. Res no canvia. Les mateixes misèries, les mateixes alegries. Potser Gràcia, aquests dies de fred intens, està més maca que mai. La vida és una plaça on les persones que estimes conversen, paraules, nits, paraules. Al lletraferit hi ha duels intel·lectuals que es resolen amb taules. Cap de les al·lotes de la taula del darrera no fa ni cas als meus amics. Somric. Travessam la Barcelona silent. En un bar l'última cançó ens retorna a Reservoir Dogs. Sempre ens quedarà Tarantino i el so dels 70. I un avió de camí a casa, Lisboa als peus i tota la vida per davant.

CONTINUACIÓ I REPRESA DE LA CACERA

Massa dies. Massa hores. No escriure en el bloc personal, en l'únic espai realment lliure on hi penges allò que vols, sense estar pendent de la temàtica concreta dels altres projectes, és renunciar a una part important de la pròpia literatura. Hauria de ser inconcebible. És el problema de la dispersió. Final de la carrera, trasllat a Lisboa, els llibres nous que surten al carrer... excuses de mal pagador.

Avui, a la fi, torno a aquest bloc. Ho faig després d'una setmana als premis Octubre on un dels congressos s'ha destinat a parlar de la literatura digital. Interessant. I ho faig el dia que en Llorenç Capellà parla del nou llibre d'Antoni Serra. Tant un com l'altre són dos escriptors claus i vitals del nostre país.

Penjant el seu article decideixo reprendre el bloc, tranquil·lament, com si no hagués passat res. I és que tal volta no ha passat res. O per ventura massa coses.
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/l-aventura-d-escriure.html