RAFAEL ARGULLOL A EL PAÍS

RAFAEL ARGULLOL
El miedo del portero
RAFAEL ARGULLOL 28/02/2009

El miedo del portero en el área de penalti, más exactamente, es una magnífica narración que Peter Handke, escribió en 1970 y que releída ahora mantiene todo su vigor al presentar un protagonista, antiguo guardameta, que al perder su trabajo de montador se sume en un vértigo de desconcierto que le invalida para cualquier sentido de la realidad. Pero no quiero extenderme aquí sobre el relato de Handke, sino únicamente referirme a su título, que, en el momento de la publicación, suscitó bastantes comentarios puesto que no era habitual utilizar el fútbol como metáfora de la vida. Me temo que en la actualidad el autor austriaco se lo pensaría dos veces antes de poner aquel título, entonces original, dado que hoy día el fútbol parece ser visto como la única metáfora posible.
Resulta insoportable la progresiva futbolización de prácticamente todos los ámbitos de la vida social
O, al menos, eso es lo que podemos deducir de nuestra vida pública por boca de los representantes del pueblo, tan negados para la alusión filosófica, histórica o científica como bien dispuestos a demostrar su sabiduría futbolística. No sé si ustedes han observado que desde hace tiempo las discusiones parlamentarias -en las que nunca se asoman, un Ortega, un Platón, un Tocqeville o un Einstein- están repletas de "equipo titular", "banquillo de los suplentes", "alineaciones indebidas", "tácticas equivocadas", etcétera. Todo parece indicar que a medida que la cabeza se seca, el pie, es decir, el balompié, resplandece.
Ya he escrito en alguna ocasión que a mí me gusta el fútbol, el buen fútbol y a pequeñas dosis, pero me resulta insoportable la progresiva futbolización de prácticamente todos los ámbitos de la vida social. Es, como mínimo, arriesgado fiarse tanto de las virtudes de un juego, aunque se tratara de un juego practicado por mentes privilegiadas, que no es el caso. Con todo, lo más irritante es que inevitablemente se tiene la impresión de que se recurre a aquella simbología pedestre y populista por la más absoluta carencia en otros campos.
Los parlamentos hoy se asemejan más a una cancha que a otra cosa, con los parlamentarios convertidos en forofos y los cronistas políticos, en cronistas deportivos. A raíz de las últimas trifulcas, y en un alarde cultural, tres o cuatro diputados del Partido Popular criticaron la penosa montería que ya sabemos, no porque fuera siniestro que un ministro de Justicia y un juez emplearan su sentido de lo justo masacrando ciervos a mil euros al día, sino porque lo ocurrido era como si el entrenador de uno de los equipos que debían competir cenara con el árbitro la noche anterior al partido. Les respondió el gran Pepe Blanco, en otro alarde, diciéndoles que lo que les dolía es que les hubieran marcado un gol por la escuadra y, en consecuencia, iban por detrás en el marcador.
El uso viscoso de la metáfora futbolística se repite jornada tras jornada sin que los tribunos -empeñados en ser tribunos de la plebe y no representantes de la ciudadanía- muestren el menor pudor. Estamos acostumbrados. Y, no obstante, a veces el exceso llama un poco la atención. Así, por ejemplo, leyendo las páginas de información política del periódico, no las de deportes, del reciente 19 de febrero, uno podía tropezarse con vistosos análisis balompedísticos del mundo que nos rodea. Carod Rovira justificaba el anuncio de una nueva embajada catalana en Marruecos: "Si el Barça tiene política exterior, ¿por qué no la va a tener Cataluña?". Inapelable. Alejandro Agag, el inquietante yerno de Aznar, explicaba la presencia en ciertas reuniones de uno de sus amigos imputados en la trama de corrupción por el hecho de que el PP había formado un "equipo de promesas", también elocuentemente denominado "el banquillo del banquillo". Inapelable.
Con todo, la noticia más hilarante de ese día correspondía de nuevo al ministro de Justicia, Fernández Bermejo, quien horas antes se había enzarzado futbolísticamente con Federico Trillo, en un cruce de bravuconadas que causan vergüenza ajena. No lo entendieron así los diputados socialistas presentes en el hemiciclo, quienes, tras otro desplante de Bermejo a la oposición y olvidando un instante el fútbol por la fiesta nacional, puestos en pie, jalearon al ministro con los educativos gritos de "¡torero, torero!". Más razón habrían tenido gritándole, con igual casticismo, "¡matador, matador!", pero no de toros sino de ciervos.
Naturalmente, todas esas demostraciones de finura oratoria suceden mientras los partidos políticos se acusan mutuamente de los desastres en la educación. Las escuelas deben cambiar. Sin duda, y profundamente. Pero ¿qué tal si cambiáramos también los parlamentos? Podríamos empezar prohibiendo las metáforas futbolísticas. Aunque quizá sería demasiado duro y una sensación de vacío invadiría las conciencias, que, desamparadas y sin poder recurrir a las razones del pie, experimentarían en su propia piel la soledad y el miedo del portero ante el penalti.

GRAN ARTICLE DE CLIMENT PICORNELL

Bob Dylan a Formentera?
Climent Picornell 28/02/2009 Vistes: 17
Ja sé que són dèries d’un freaky vell com un servidor, però va pasturar realment Bob Dylan per Formentera o és un altre d’aquests bluffs que van passant de mà en mà? Algunes circumstàncies m’han fet variar el meu punt de vista, però no la convicció que no va romandre a cap molí de Formentera, l’estiu de 1967.
La història és com continua. Bob Dylan, ja ric i molt famós –ha publicat una de les seves obres mestres, el doble long play Blonde on Blonde–, el 29 de juliol de 1966 té un accident de moto a bord d’una Triumph 500, no s’ha acabat d’aclarir si es fa molt de mal o és l’excusa per desaparèixer una temporada, estressat per la tensió de la fama.
Segons es desprèn de les biografies que he llegit, no sortí de Nord-amèrica, "m’havia retirat i vivia com un eremita", ni es mogué del redol on vivia. Es va canviar de casa, la seva filla Anna nasqué l’estiu, va assajar amb alguns components del que després seria The Band, conta R. Robberston que enregistraren les "cintes del soterrani", preludi del següent disc John Wesley Harding, un altre dels clàssics i dels canvis que féu Dylan en la seva astronòmica carrera. Fins que a l’octubre del 67 retorna a Nashville, enregistra JWH, i el gener de 1968 reapareix en públic en un concert homenatge a un dels seus referents, Woody Guthrie, que havia mort feia uns mesos.
Hi ha, a la vegada, una història paral·lela que situa el geni passejant per l’illa i vivint en un molí de La Mola, justament mentre complia a Formentera 26 anys, maig de 1967. Cap documentació gràfica en absolut de la seva estada, ni influències indirectes a la seva obra posterior, ni tan sols a través de la lectura d’una cançó que parla d’un molí, que no és un molí sinó una talaia ( All Along the wachtower, per cert, amb una versió acollonant de Jimi Hendrix).
Darrerament han sorgit algunes proves indirectes que hi va ser i que un servidor no ha pogut contrastar per circumstàncies curioses. Ja m’havia interessat per l’estada de Dylan a Formentera, juntament amb la d’alguns cantants famosos, en aquells moments, per les Pitiüses. De Joni Mitchell, Nico de The Velvet Undreground, Pink Floyd, King Crimson, Mike Oldfield, Frank Zappa, Eric Clapton, Bob Marley, John Anderson de Yes... hi ha material fotogràfic o alguna cançó o alguna iconografia: Molins, Es Vedrà, "Formentera Lady".
El darrer que ha manifestat que hi va ser és James Taylor, un dels meus cantants favorits, company de Carole King amb el seu You’ve Got a Friend; Taylor –El País, Formentera en el recuerdo, Manuel Cuéllar– recordava perfectament que un dia la barca de Formentera a Eivissa –supòs que devia ser la Joven Dolores– el va deixar; a la matinada, amb un al·lota dormint arrepitada a ell, se’n va témer que s’enyorava i composa amb quatre grapades Carolina in my mind: el record de Formentera era viu quaranta anys després.
Un altre element a afegir a la llarga marxa de personatges que arribaren dissolts amb la riuada de hippies, "peluts", primer malvistos i després part de la imatge d’aquestes illes. No passa el mateix amb Dylan, que, tanmateix, ha quedat incorporat a totes les guies i citacions de famosos a l’illa, però ni fotos, ni referències sustentables a les seves biografies, ni tampoc a la seva obra.
El fet de veure James Taylor, tenir un record viu de Formentera i llegir que un periodista sol·licitava "del joven e innovador Consell Insular de Formentera la dedicación de un espacio público o cultural con el nombre de Bob Dylan", em van reverdir l’interès.
Ja he sabut a través d’una autoritat del Consell de Formentera que no feien comptes fer-li cap "monòlit" semblant al de Jules Verne prop del far de La Mola. Primer de tot, la cosa no quadra: tots els seus biògrafs el fan ésser, de juliol de 1966 a la fi de 1967, amagat prop de Woodstock, neix una filla mentrestant, el seu tarannà antifeixista seguidor de Lorca no el fa un candidat a venir a l’Espanya franquista, C. Rollanson al seu documentat treball "Solo soy un guitarrista", Bob Dylan in the Spanish – speaking world, no diu res de res de l’Estat espanyol, fins al seu primer concert a 1984.
I a més, les cançons del seu disc John Wesley Harding res no tenen a veure amb Formentera, ho explica ell mateix, ni "vaig somniar que veia sant Agustí..." no té a veure amb cap llogaret de l’illa, de cap manera. Seguint amb la ‘trola’ o veritat, es continua dient que si Dylan anà a Formentera fou per indicació d’algú relacionat amb Robert Graves, amb un feix de llibres que li va donar el també poeta Allen Ginsberg i que quan Dylan se’n va tornar els va deixar a Robert Lewis Baldon (1920–1997), que hi tenia una espècie de biblioteca oberta.
"Vaig conèixer Graves a Londres, passejàrem plegats per Paddington Square" i sí, Allen Ginsberg li dóna llibres, però els hi dóna en mà poc temps després del seu accident i se sap un per un de qui eren: Rimbaud, Lorca, Blake, Whitman... Tot plegat em feia olor d’un trencaclosques que algú havia acoblat. Mentre cavil·lava això, un amic m’informa que pel Canal 33 un personatge formenterer manifestava que ell va jugar a escacs amb Bob Dylan dins la Fonda Pepe. Vaja! Ara em quedaven més fils a lloure: el personatge dels escacs i els llibres que, suposadament, Dylan deixà a l’illa.
Coman a Canal 33 que m’enviïn la cinta i el personatge –que és Pius Tur i Mayans– diu exactament, des del minut 36 fins al 38, que sí, que jugava a escacs amb Dylan, amb un grup d’amics. Ningú d’aquests acompanyants imprecisos no ha dit mai res de Formentera, que se sàpiga. Pius Tur i Mayans solia anar al bar Cristal de Palma. Vaig anar-hi no sé quantes vegades, per demanar-li aclariments –com anava vestit Dylan, de què exactament parlaren, amb qui anava, si va tocar la guitarra algun pic...– quan, al cap de pocs dies, vaig veure l’esquela de Pius Tur als diaris.
S’havia mort. Coneixia Tur de la universitat, era professor de música, havia estat conseller de Transports en un dels governs del PP de Gabriel Cañellas, l’affaire del Túnel el resquitllà. Ara mort, poc podré aclarir. Al cap de poc dies vaig veure també l’esquela de la seva dona. Vegin la notícia de la mort de Pius Tur en alguns mitjans: "Mor el formenterer que jugava a escacs amb Bob Dylan". És una situació estranya, per res del món no vull fer mentider Pius Tur –només em faltaria aquesta– però li hagués volgut demanar si, tal vegada, es confongué de cantant... ell li diu "Bobby", cosa que irritava Dylan, ell era Bob, no Bobby, jo què sé...
Quant als llibres que suposadament deixà Dylan, la biblioteca de Baldon amb més de 22.000, estan en procés de catalogació o una cosa semblant. Quina feinada aclarir si algun llibre du anotacions que s’hi puguin atribuir. O esbrinar si algú més que Tur el veié a Formentera. O la de demanar-ho a Dylan mateix! No he acabat la meva pesquisa. Encara que, si realment Dylan hagués estat a l’illa, no estaria de més fer-li alguna cosa de reconeixement. Sempre ajudaria Formentera.

VILLORO I CAPA, JUSTÍCIA

PREMI PER A VILLORO DE PERIODISME
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=584743&idseccio_PK=1022

IU FORN, GENIAL COM SEMPRE

http://paper.avui.cat/article/opinio/153742/mofereixo/informes/accepto/visa.html

Interessantíssim

AQUÍ VEUREU COM ESQUERRA ÉS UN POU DE CONTRADICCIONS....


http://www.avui.cat/article/opinio/53144/subseu/olimpica/no/gracies.html

Antònia Font, per Joan Melià

Antònia Font i altres músiques
Joan Melià

Potser, a cobro, la visió de la pluja sobre un vell ametlerar florit, amb el perfil de Cabrera al fons, m’havia ajudat a fer un article d’alegries. L’he hagut de refer. Sempre anam servits de bony i bua. La Conselleria anuncia que eximeix del requisit de català els professors de l’FP esportiva. No que fixa un termini d’adaptació, cosa que, per la novetat de la regulació d’aquests ensenyaments, podríem entendre. ¿Creuen que aquests docents són de segona, i per tant incapaços d’assolir coneixements de català com la resta? ¿O que aquests alumnes no tenen dret a tenir els professors amb la mateixa preparació lingüística que els altres? ¿O que és la llengua que ho és, de segona? Com a mesura compensadora, els oferiran –deu ser una broma– un glossari de termes esportius elaborat per la DGPL. És una mostra més d’aquestes –com a mínim, aparents– desorientacions, contradiccions i paràlisis que hi ha al voltant de les actuacions de política lingüística.
El món de la pràctica esportiva, tot i que no sempre és així, hauria d’afavorir la solidaritat, la cohesió social, la integració dels nouvinguts, etc. Qualsevol administració amb voluntat d’avançar en la normalització lingüística hauria d’aprofitar una regulació com aquesta per adequar-la als seus objectius. Esperem que rectifiquin. Potser té part de raó Sebastià Alzamora quan diu –en un article de diumenge, després de parlar de la bona acollida mediàtica que tenen les referències apocalíptiques sobre el futur del català– que l’enfonsament d’una llengua i un país depèn de la pròpia voluntat. Altres factors també hi intervenen, però, segur, sense voluntat no l’evites, l’enfonsament. En contrast, dos fets. El primer. Els darrers concerts d’Antònia Font. El Teatre Principal amb les entrades exhaurides. Hi vaig anar divendres. Ple de joves. Sobretot joves d’entre 20 i 35 anys i, més esparsos, alguns d’aquests que comencen a sentir que els diuen, sobretot a la coa del metge, que "encara són joves".
Un concert magnífic. Un públic entusiasta, que sabia què anava a veure i que no els va defraudar gens ni mica. Bastava veure’ls la cara. Antònia Font és especial. Un grup amb una personalitat poc freqüent, música encomanadissa, lletres plenes de sorpresa, màgia, ingenuïtat... a cavall de la realitat i l’oníric, que –només el 2008– han voltat arreu dels Països Catalans i per Bilbao, Donosti, Vigo, Madrid, Màlaga... El seu èxit t’alegra més d’un pic, perquè s’ho guanyen amb feina, el que fan s’ho mereix i, a pesar de l’èxit, continuen essent com eren. Els dos concerts, diferents de format, han estat inoblidables. En la música de divendres hi havia la mà de qui ha adaptat les cançons per a orquestra, Miquel À. Aguiló.
Un excel·lent tot terreny de la música, que darrerament, a més de col·laborar amb Antònia Font, l’hem vist posar música a produccions tan diferents com Climàtic (un muntatge de música contemporània, dansa i imatge), l’obra de teatre Melodies de Brouvell o la banda sonora de Memòria i oblit d’una guerra. Divendres ell mateix dirigia l’orquestra. En tot moment planà el plus d’un entusiasme i complicitat, entre tots els qui hi havia dalt de l’escenari, poc freqüents. El segon. Dissabte, tornant del mercat de Son Ferriol, després de comprar mandarines de veres, en ser al cotxe m’arriba música màquina des d’una obra; sent que la locució és en català (¿Flaix FM?), m’hi gir i els picapedrers que hi veig són tots negres. Ja sabeu que els records d’adolescència dels dies de pluja fan impossible que, en ploure, un fill de pagès digui que fa mal dia.

ANTONI MARIMON, GRAN ARTICLE

El president maleït
Antoni Marimon

Hi ha un president d’Amèrica del Nord que Obama mai no esmentarà: Jefferson Davis. De fet, amb ell serien 45 els presidents dels Estats Units. Però, és clar, Jefferson Davis no fou exactament un president més dels Estats Units, sinó l’únic president dels Estats Confederats d’Amèrica (1861-1865). De totes maneres, bé es mereix una nota a peu de pàgina o entre parèntesi al costat del seu, diguem-ne, homòleg, Abraham Lincoln. Però no, els llistats de presidents i la història oficial han bandejat aquest personatge. Ja se sap, vae victis!, i no és que nosaltres poguem donar exemple perquè els nostres llibres de text encara "obliden" esmentar que l’arxiduc Carles d’Àustria fou un autèntic Carles III per a l’antiga Corona d’Aragó! De la mateixa manera, entre el 1862-1865, Jefferson Davis fou seguit amb entusiasme per onze estats i més de nou milions de persones.

Com Lincoln, Davis era tot un personatge, i no estava mancat de nombroses virtuts. Encara que nascut a Kentucky, la seva família aviat es traslladà al Sud, a Mississipi. Optà per la carrera militar i fou destinat a l’Oest, on lluità en diverses campanyes contra els indis. El 1835, deixà l’Exèrcit i es convertí, amb no gaire èxit, en un plantador esclavista del sud. Alguns anys després, el 1845, va esser elegit membre de la Cambra de Representants i destacà per una defensa abrandada de l’esclavatge però també dels drets dels estats en contra de la Unió, és a dir, de la primacia d’una idea confederal per sobre del federalisme oficial. Però aleshores encara semblava que el nord i el sud podrien conviure en pau al si de la Unió. De fet, tornà a l’Exèrcit per participar en la guerra contra Mèxic, que era impulsada sobretot pels estats del sud i, després, fou senador i, sorprenentment, ministre de la Guerra (1853-57).

En aquells anys, i sobretot quan deixà el càrrec de ministre, es va convertir en un dels principals ideòlegs del sud. Segons Davis, la qüestió de l’esclavatge era una excusa del nord industrial per explotar el sud agrari, una mica com si fos el Tercer Món dels Estats Units. En conseqüència, i en paraules seves, "ens hem de separar pacíficament i tractar de no tacar els camps de batalla de la revolució amb la sang de la guerra civil". Enèrgic i bon administrador, actiu i intel·ligent, Davis era més aviat progressista, excepte, és clar, en el tema de l’esclavatge. Però també era molt orgullós i extremadament caparrut, de manera que va dirigir la lluita de la Confederació fins i tot quan ja no hi havia cap possibilitat d’èxit. Elegit president de la Confederació el gener de 1862, va gaudir d’una gran popularitat.

Durant tota la guerra, els estats del sud lluitaren per la seva independència i per mantenir un mode de vida que, lamentablement, tenia en l’esclavatge un dels seus puntals. Però, amb la guerra gairebé perduda, Jefferson Davis va esser un dels primers que propugnaren l’emancipació dels negres a canvi que lluitassin per la Confederació. Encara que és un tema controvertit, alguns historiadors creuen que un cert nombre d’esclaus haurien acceptat i si aquesta mesura s’hagués pres al començament hauria pogut canviar el curs del conflicte. Però, tanmateix, fins al 13 de març del 1865, el Congrés Confederat no acceptà la seva proposta i els negres només serien lliures després d’allistar-se amb el consentiment dels seus propietaris. Ja era massa tard, i l’abril d’aquell mateix any, es varen rendir els principals caps militars i el mateix Davis caigué presoner de la Unió. Es va esvair el somni d’un sud independent i Jefferson fou enviat a les tenebres dels llibres especialitzats o dels nostàlgics revisionistes d’una impossible arcàdia on convivien feliçment els terratinents i els esclaus.

DOS GRANS ARTICLES, LLAURADÓ I MARÍ

Updike i el Conill
Josep Maria Llauradó

Ha mort Harry Rabbit (Conill) Angstrom. Els diaris diuen que dimarts va morir el seu creador, John Updike, un dels escriptors sense els quals no sabríem com ni què ha estat la realitat nord-americana dels darrers cinquanta anys, però el cert és que ha mort Harry Angstrom, el personatge, i això és com dir que ha mort el nord-americà mitjà, que tampoc no és gaire notícia, perquè les cròniques econòmiques feia temps que avisaven que la figura estava realment malalta.

Harry Conill Angstrom, el protagonista de les novel·les més conegudes d’Updike, era un personatge mitjà, i per tant creïble. No era un superheroi ni un espia ni un lladre d’èxit ni pilotava avions ni volia matar ningú. Era un venedor de cotxes, amb una història professional feta de bons moments i d’altres penosos, ple d’energia escèptica, afeccionat al bàsquet (com Obama: quina premonició, i quina confirmació que aquests del bàsquet són gent de fiar), ciclotímic sense arribar a ser carn de psiquiatre i femellut, esperançat en l’avui però amb un passat prou dens per fonamentar-hi alguna cosa més que llàgrimes.

Venia Toyotas (una altra premonició, del tot exacta) i era d’aquells tipus que no surten als diaris però que abandonen la vida amb un gest de satisfacció. Segur que quan el seu creador, John Updike, l’engegà, va sentir-se content de confirmar que "El nostre ego també es morirà". De fet, el que en resulta més creïble és aquella confiança que tenia en la venda de cotxes com a mitjà per assolir la immortalitat, la vertadera, la que dura una vida.

En queden, del Conill, altres premonicions que no podem descurar, per exemple que "el món s’està acabant, però nova gent massa nècia per adonar-se’n continua aparentant com si la gresca acabés de començar". Era l’home que no deixa veure els sentiments però que és capaç de confessar "Són curiosos, els sentiments, creixen i s’esfumen en un tres i no res, i tot i això duren més que el metall".

El Conill no era cap lletraferit (recordava, això sí, algun poema après a l’escola), però els capítols de la seva vida van ser prologats per frases de Babbitt, i de Wallace Stevens i Pascal, entre altres, i això no li passa a tothom. I a més tenia amics impagables, un altre signe d’immortalitat, com el pinxo Skeeter, també premonitori: "Com que no podem convèncer els esquimals perquè ens envaeixin, hem tingut la idea de produir una generació de bàrbars".

L’escriptor nord-americà John Updike, autor de la saga del Conill (i de moltes més novel·les, i d’A consciència, una de les més colpidores i perfectes i belles autobiografies que s’han escrit mai, d’aquelles que et convencen que la vida, per ser plenament viscuda, ha de ser escrita; i hi afegiria alguns poemes i alguns articles) va morir dimarts passat. Començam a cercar l’escriptor dels anys que en podríem dir postConill: els d’Obama, Iraq (o l’escenari de la pròxima guerra, però no pas Vietnam) i la quasidesaparició de la classe mitjana, l’única que dóna tipus com Harry Rabbit Angstrom.


Mitja calçotada més amb tu
Joan Marí

Unes setmanes abans de Nadal, una amiga dublinesa que viu a Madrid (li direm Joana) va aprofitar un viatge de cap de setmana a Barcelona per entrar en una pàgina electrònica de contactes lèsbics i escriure un urgent "Algú vol sexe aquest cap de setmana a Barcelona?". La resposta també va ser ràpida i va concertar una cita a cegues. Quan na Joana ve a Barcelona, para a ca nostra; així, aquella tarda de dissabte va sortir nerviosa i disposada a una gran nit de sexe. Al cap d’una hora em trucava neguitosa: "Busca’m un hotel, cèntric i que no sigui car". Elles feien voltes en cotxe esperant les meves indicacions, que anava salpant de la Xarxa i transmetent per sms.

Na Joana va arribar al matí amb aquella tebior als ulls que et dóna una nit de vetlla entre llençols: està a punt de fer els quaranta i portava encastat a l’epiteli olfactiu el mapa epidèrmic d’una morenassa executiva de trenta-cinc anys i casada amb un home amb qui cohabita en llits separats, a qui anomenarem Paula: caça major. I no amolla el mos: s’han anat veient, sempre a Barcelona. Na Joana porta una setmana a casa i n’hi ha de passar encara quatre mes per motius laborals. L’altre dia, va acompanyar na Paula a Tarragona, en una sortida de feina de dos dies que na Joana va aprofitar per dinar amb dues bones amigues que feia un temps que no veia. La portaren a Gal Ganxo, a Masmolets, a tocar de Valls, on na Joana va fer la primera calçotada de la seva vida. A la nit, a l’aparthotel, en ple cos a cos, na Joana va descubrir allò que ningú no li havia explicat: que els calçots i les carxofes són poderosos flatulents.

Quan la humitat relativa de l’aire començava a convertir l’habitació en un migdia d’agost, se li va escapar una bufa petita, una bombeta amostassada capaç de mortificar la passió més blindada. Enrojolada, va agafar un coixí i va tapar la cara a l’amant, avisant-la del desastre, però el mal ja estava fet: "Treu el cul al balcó!", li va estzibar la Paula. Però no era prou penitència i va decidir baixar al carrer a fumar i a alliberar els budells d’aquell volcà gasós. La nit va continuar sobre el guió previst, però l’orgasme era ja un destí més enllà d’Ítaca.

L’endemà, a mitja tarda, na Joana va entrar en la llibreria gai-lèsbica Antinous i va comprar la pel·lícula Media hora más contigo (Desert hearts, 1985), una història romàntica en què una professora de literatura de Nova York se’n va a Reno (Nevada) per tramitar el divorci que posi fi a un matrimoni acabat; allà, s’hostatja en un hotel on coneix una jove lesbiana que s’enamora d’ella… Paral·lelismes a banda, avui na Joana comença els assajos en una companyia de teatre infantil que la portarà a interpretar alguns personatges de la versió anglesa de La Caputxeta vermella per moltes escoles de Madrid.

MANUEL VICENT PARLA DE LA STEIN

Gertrude Stein. El deber de parecerse al retrato
MANUEL VICENT 31/01/2009

Se adornaba con artistas y escritores. Vivió por personas interpuestas, siempre famosas, y quedó como el espejo ineludible donde siguió reflejado para siempre el esplendor bohemio de los tiempos felices de aquel París en el que todo estaba permitido
Gertrude Stein y su hermana eran todavía unas niñas cuando iban en un tren desde Pensilvania a California y durante el trayecto se asomaron a la ventanilla. En ese momento sucedió un percance y su padre pulsó repetidamente el timbre de la alarma hasta lograr que el convoy se detuviera. Los pasajeros creyeron que había pasado algo muy grave. Todo lo que había sucedido era que a una de sus hijas se le había volado el sombrero. El hombre se apeó y después de caminar media milla lo encontró en un campo de girasoles. La niña recuperó el sombrero, se lo encasquetó en la cabeza y resuelto el problema el tren reemprendió la marcha. Sucesos como éste hicieron que la autoestima de Gertrude Stein tuviera una base muy sólida desde su más tierna niñez.

Eran muchos los que estaban dispuestos a recoger su sombrero, aunque algunas veces se comportaba con ellos como una clueca amorosa
Habría que preguntarse si uno escribiría ahora sobre la vida de esta mujer si no la hubiera inmortalizado Picasso en un retrato famoso con la mandíbula afilada, precubista, que distaba mucho de parecerse a la realidad, porque Gertrude Stein era entonces una joven de cuerpo macizo, de rostro ancho y de mejillas redondas. "No me parezco en nada", exclamó la modelo. "Tranquila, con el tiempo te acabarás pareciendo", contestó Picasso. Esta frase ha pasado a la historia, aunque realmente lo que el pintor le dijo fue que en adelante era ella la que tenía el deber de parecerse al retrato. Gertrude Stein no cesó hasta conseguirlo.
Llegó a París con su hermano Leo, ambos judíos norteamericanos, de origen austriaco, adinerados, huérfanos y viajeros. Ella había estudiado medicina en Baltimore sin terminar la licenciatura de puro aburrimiento; él andaba perdido por Florencia en busca de sensaciones variadas. Hacia 1903 confluyeron en París dispuestos a vivir a fondo la fascinación de los nuevos tiempos; montaron casa en la Rue de Fleurus, 27, en el Barrio Latino, una vivienda con dos plantas que tenía un gran estudio en el jardín y los dos comenzaron ahora a cazar artistas y escritores con que adornar sus vidas de millonarios estetas. Iban con el talonario por delante; sabían lo que se traían entre manos, pero tenían una ventaja, porque en aquellos años los pintores de vanguardia eran buenos y muy baratos; en cambio, los académicos eran malos y muy caros. La primera captura fue Picasso, que entonces vivía todavía con Fernande en el Bateau Lavoir, de la Rue de Ravignan, en Montmartre, calentando la estufa con dibujos, recién salido del hambre de la época azul y entrado ya en la incipiente gloria de la época rosa. Hasta allí llegó Gertrude Stein llevada por su olfato. Ninguno de los dos recordaría después en qué año inició Picasso su retrato, pero la hizo posar más de noventa veces en su estudio y fue en una de aquellas sesiones cuando Gertrude Stein, que había comenzado a escribir, pensó que era posible hacerlo de la misma forma con que el pintor, a la manera de Cézanne, estaba estructurando la realidad en planos yuxtapuestos. Ella trabajaba también en ese momento en un retrato literario de la negra Melanctha, que fue su criada, incluido en su libro Tres vidas y estaba obsesionada en las frases sin armadura interior, en las palabras dislocadas de su sentido, reiterativas, hasta hacerlas profundas e ininteligibles, sólo cohesionadas por distintos significados contradictorios desde el exterior al interior de las cosas. Una rosa es una rosa es una rosa es una rosa, etcétera. Al parecer, según ella, la última rosa ya se había inmiscuido en la primera. Así llegaba Picasso también al alma de la materia. Ninguno de aquellos pintores bohemios y escritores malditos a los que alimentaba tenía el valor de contradecirla. Esta mujer era ahora su propio convoy, como aquel tren de California, que arrancaba y se detenía a su antojo en medio de París, cargado de artistas de vanguardia, a los que manejaba según su humor y eran muchos los que estaban dispuestos a recoger su sombrero, aunque algunas veces se comportaba con ellos como una clueca amorosa, todos alrededor de su falda de pana.
Vivía con su secretaria y amante Alice B. Toklas, la gatita, pastelito, bebé, cigalita, como ella la llamaba, y las veladas de los sábados en el estudio de la Rue de Fleurus, 27, comenzaron a hacerse famosas. La voracidad de esta coleccionista no tenía límites. Allí se colgó por primera vez el cuadro de Matisse La joie de vivre, que despertó la envidia de Picasso, quien no cesó de dar la lata hasta lograr que Gertrude Stein se deshiciera de ese cuadro para sustituirlo por Las señoritas de Aviñón. Gertrude Stein basculaba entonces entre estos dos pintores, Picasso y Matisse, que abrieron el compás estético del siglo XX, uno fue el creador de nuevas formas, otro el introductor del color salvaje como formas de sentimiento. Los dos genios se respetaban en público pero se odiaban en secreto y la clueca siempre acababa por poner paz en sus rencillas.
Gertrude Stein quería llevar el cubismo a la literatura. Después de las veladas vanguardistas en el estudio de casa, lleno de pintores con sus mujeres o amantes, se guardaba la noche para ella. Escribía hasta que comenzaban a cantar los pájaros. Puede que tuviera más ambición que talento, pero el hecho de ser incomprendida la llenaba de orgullo. Con The making of americans intentó contar con largo aliento de mil páginas la historia de su familia. De pronto vino la guerra. A la Stein y a su amante Alice las sorprendió en Inglaterra. Vadearon la contienda con una estancia feliz en Mallorca y cuando, al llegar la paz, regresaron a París el decorado había cambiado. Matisse estaba en Niza, Picasso en Antibes, Apollinaire había muerto en campaña. En los años veinte Gertrude Stein dejó de adornarse con pintores para hacerlo ahora con escritores. Trabó amistad con Silvia Beach, la propietaria de la librería Shakespeare & Company, y ella comenzó a acarrearle a su estudio literatos norteamericanos, Ezra Pound, Hemingway, Scott Fitzgerald, Sherwood Anderson, pero no el irlandés James Joyce, al que la Stein odiaba, tal vez porque le había arrebatado la fama entre aquel grupo de exquisitos con la literatura experimental que ella buscaba. Era la Generación Perdida, definición literaria que se atribuye a Gertrude Stein. En realidad fue una expresión con que el patrón de un taller reprendió al mecánico, recién llegado de la guerra, que no había sido diligente a la hora de arreglar una avería del Ford T de la escritora. Ella la aplicó a sus amigos, con los que mantenía relaciones tormentosas. Gertrude Stein vivió por personas interpuestas, siempre famosas. De hecho hizo que su autobiografía la firmara su secretaria y amante Alice B. Toklas, como propia, lo que le permitió adornarse sin rubor de todos los elogios imaginables. Después de vivir el éxito en un circuito de conferencias por Norteamérica en 1935, volvió a Francia y por encima de ella y de su amante pasó la II Guerra Mundial. Pudo salvar de la Gestapo milagrosamente su fabulosa colección de pintura. Luego se retiró al campo con su gatita Alice y en 1946 murió en Neuilly-sur-Seine, pero entonces la vanguardia histórica de París ya se había esfumado, porque los norteamericanos se la llevaron a Nueva York como botín de guerra y la figura de Gertrude Stein quedó como el espejo ineludible donde siguió reflejado para siempre el esplendor bohemio de los tiempos felices de aquel París en que todo estaba permitido. De hecho, cuando un cuerpo no cabía en el lienzo se le cortaban las piernas y se pintaban al lado de las orejas. Así escribió también ella. -